Deixalles

Pruden Panadès (text) , Eva Arrizabalaga (il·lustració)

No s’havia adonat que duia l’armilla fosforescent del revés, potser perquè estava de mala jeia. Era divendres, l’aire de febrer li glaçava el rostre i s’afegia al fred de després de dinar. Un àpat sense sorpreses, perquè sempre és més bo el menjar fet per altres mans, pensava, mentre omplia d’aigua un pot de vidre on hi posaria unes branquetes de la mimosa que creixia en el marge. L’única taca groga per a un cap de setmana de cel gris i que ensumava confús: hauria de treballar la nit de dissabte. Es passà la mà pels cabells, des del front, allà on tenia un remolí rodó i rebec, cap enrere.
A la deixalleria del polígon industrial, a tocar del riu Congost, no hi anava gaire gent en comparació amb d’altres deixalleries del Consorci. Ho sabia perquè, abans de la crisi, havia treballat en indrets atapeïts de fàbriques, llocs d’activitat frenètica on els torns de treball fonien els dies i les nits i la prosperitat també arribava als residus.
Aquí, la brossa era transportada en cotxes (alguns amb remolc), camionetes i ocasionalment en algun camió gros, seguint un ritme de degoteig: ara l’un, ara l’altre, però sense aglomeracions ni nervis, ni crits. Tampoc els dissabtes que eren els dies més concorreguts.
Això li havia permès observar els moviments dels qui seguint els rètols, llençaven les restes de les seves pertinences, les despulles de coses que ja no eren coses. Havia après a distingir la recança, la rutina, el dubte o la ràbia en els gestos.
Només veure’ls arribar i baixar del vehicle, ja endevinava com seria la seva salutació, si és que en algun moment s’havien de creuar mirades o paraules.
Ella, governanta de la deixalleria, mantenia un posat enigmàtic, una correcció desmenjada i una mica postissa. Quan volia divertir-se, sabia fer por als visitants solitaris. Es quedava palplantada i amb cara de pal, els mirava fixament com si els enxampés en un comiat íntim, dient adéu a coses inservibles com ara plantes d’interior moribundes, electrodomèstics, mobles, runa, vidres, o ferralla. “Som allò que llencem” diria un ecologista no gaire imaginatiu en una entrevista a l’emissora local.
Va aprendre a ser gasiva amb l’amabilitat, reservant-la per algunes persones especials que identificava al primer cop d’ull. Carregaven maletes o bosses grosses, enraonaven baixet mentre miraven a terra. Des dels seus ulls, vagament orientals i voltats de ratlles molt fines, expressava comprensió. Els feia deixar el que duien en un magatzem emblanquinat amb l’accés principal gairebé bloquejat per restes d’ordinadors i estris electrònics. Sortien capcots, s’acomiadaven mentre signaven el formulari i marxaven.
De tant en tant havia de treballar de nit. Era una qüestió delicada, li havien dit, i que no es podia confiar a qualsevol. Acostumava a ser en nits de lluna minvant, cel ennuvolat, pocs estels, vent lleuger, el camió prou ple per amortitzar el viatge i un xofer discret i experimentat.
Eren el materials acumulats en els magatzems blancs o bé excedents terminals, sentenciats pel mercat, que no es podien premsar ni transformar i que calia fer desaparèixer per la via més expeditiva. Se li acudí retirar-ne algun de mostra. Anys a venir sabria que el foc era un tabú i que d’altres, molt abans que ella, havien fet el mateix.
Acabat l’horari d’atenció al públic, recorria el cementiri d’objectes amb la mateixa responsabilitat de l’arxiver amatent a la classificació i l’ordre, encara que es tractés d’un arxiu sense gaire posteritat. Els dies de treballs nocturns, en fer-se fosc, en comptes de tornar a casa es recollia dins la caseta de parets de ciment, baixava persianes i feia com si no hi hagués ningú. No podia adormir-se, ni fer soroll. Llegia.
Una antiga làmpada de braç encesa damunt la taula, i segons l’època de l’any, l’estufa o el ventilador al costat de la butaca de plàstic, creaven un ambient que només coneixien ella i l’encarregat i vigilant de les instal·lacions. El mateix que revisava els aparells, accessos, bàscules i termòmetres com també els temporitzadors de la il·luminació dels fanals i amb qui havia de fer la feina de nit. Les instruccions eren clares, calia ser ràpids i efectius. Alguna matinada de diumenge, amb la feina feta, compartien el cafè del termo i abans del canvi de torn del vigilant, ella potser li comentava què havia llegit.
Cap a les dues va arribar el camió, la deixalleria estava voltada de nit, el lladruc d’un gos els recordava que no eren els únics que estaven desperts. Ella obria la porta gran de darrere el pavelló blanc i feia entrar el camió, la incineradora ja estava a punt, el remolc s’inclinava descarregant en un pendent ample per on lliscava la càrrega. Amb una maniobra precisa i llums de posició, abandonava el recinte.
Tot va ser com sempre, però aquest cop els va sorprendre que el camió era més petit i la càrrega no era l’habitual. Eren unes saques enormes plenes de paper, dossiers relligats amb espirals, llibrets no gaire gruixuts, fulls esparsos. “El jurat es reserva el dret de declarar deserts...”, deia en un que va voleiar.
El primer dubte va ser si havien de llençar també les saques. Per un moment van estar a punt d’enfilar una discussió profunda sobre el continent i el contingut, si el dins o el fora, el buit i el ple. Eren manuscrits de tota mena de concursos literaris, actes de jurats amb gargots, alguns tenien deu o dotze anys, una de les saques portava un cartell “autoedicions de poesia”. Tafanejaven. La novetat va provocar-li una curiositat tan immensa que contagià al vigilant que també fullejava i que per atzar va topar amb la frase: “o’organització no tornarà els originals no premiats”.
Ella llegia els títols i s’exclamava davant d’alguna troballa que coincidia amb la mena de títols que havia rescatat i que guardava en un lloc tan secret que, de vegades, ni ella recordava.
Simples, entenedors, de persones o llocs concrets li va confessar a l’encarregat, ell li va demanar algun exemple. La Tempestat, El Castell, L’escanyapobres, Emma, Los libros arden mal, Solitud, L’idiota, Tu, meu, La balada del cafè trist, L’hort dels cirerers, Jardí vora el mar, Conte de Nadal, La vida als boscos, Una solitud massa
Van badar amb la novetat d’aquells llibres que no eren llibres, com les criatures que mai no arriben a néixer, i se’ls va fer tard. Quan se’n van adonar van accelerar l’operació que semblava descontrolada. Tot va anar avall, papers i saques. El fum del magatzem hermètic sortia espasmòdic, agrumollat, més blanc que altres vegades. El vent havia canviat, ara era intens, baixava fent sotracs pel Congost en direcció al mar, la fumera del polígon es va barrejar amb el fum de la fàbrica de ca l’Elena i el cel resultava pastós.
Clarejava, només els més matiners, els troneres, els qui treballaven els diumenges, els excursionistes de pedra picada i algun insomne van veure el fenomen: com es desplomava lenta una massa que deixà la capital de la comarca i els voltants coberts d’un tel de glaç ple de lletres.
El prodigi, que hauria entusiasmat tipògrafs i escolars, va durar el temps que ella trigà en passar-se la mà pels cabells, beure’s el darrer glop de cafè fred i adonar-se que les boletes de la mimosa havien esclatat. No va veure com s’estenia, ni com es fonia aquella pel·lícula de tul efímer que tenia estampades infinitat de lletres.
Va ser prou, però, per fertilitzar els camps d’idees. Granollers no sortia gaire a la premsa general, només en algun informe sobre contaminació ambiental. Es van disparar els casos d’erupcions literàries tardanes (especialment entre dones de més de cinquanta anys) i el mal de lletra es faria endèmic.
Va provar de pentinar-se el remolí, es va posar l’armilla i va obrir la porta. El conductor del primer cotxe que arribà aquell diumenge li etzibà:
–On es llencen els llibres?

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara