Josep Maria Pou

“Per a mi, va ser molt important la vida i el teatre a Mollet”

Josep Maria Pou Serra omple els escenaris amb naturalitat, com si hi visqués. De fet, a les parets del menjador de casa seva, ple a vessar de llibres, hi ha dues il·lustracions que expliquen la colossal predilecció d’aquest actor per l’escena: una de La Fenice de Venècia i l’altra del Teatro alla Scala de Milà. Però totes dues il·lustracions mostren una perspectiva de l’interior dels teatres ben buits i vistos des de l’escenari, amb tota la grandiositat silenciosa de la platea i les llotges. Els teatres, vistos des de l’escenari i amb gent de gom a gom, deuen impressionar molt. Ell, simplement, hi viu. Molletà, Josep Maria Pou (1944) és un actor fet peça a peça que ha rebut recentment el Premi Gaudí d’Honor i la Creu de Sant Jordi que coronen una llarga llista de premis i que donen notícia de la seva trajectòria. Una trajectòria ben plena d’èxit amb la qual ha aconseguit anar esculpint, de mica a mica, un públic que ara ja és el seu públic, el que omple els teatres per veure Josep Maria Pou transmutat en centenars de personatges. Perquè a sota de cadascun dels personatges, a frec de pell, hi ha l’actor. Sense impostures.

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

Ets un actor molt independent, oi?
La meva independència i la meva llibertat és de les poques coses de veritat que tinc. M’agrada molt portar la meva carrera jo mateix: tinc un represetant que, per descomptat, és una ajuda molt valuosa en qüestions com negociar tots el meus contractes i que, a més, és una barrera i alhora un enllaç en tot allò que s’anomena activitat social i laboral. Però hi ha coses, com pot ser que un mitjà et reclami per una entrevista, que em sembla que les haig de gestionar jo mateix. A més, professionalment, decideixo absolutament tot el que vull fer i el que no vull fer, i no pertanyo a cap grup de res. Mai m’he compromès en cap capelleta ni grup. Aquest ofici em permet ser molt lliure, i jo mateix decideixo quan vull treballar o quan em sembla que haig descansar tot i que, la veritat, massa massa no descanso...

Treballes molt.
Ara ja tinc setanta-dos anys, que és una edat de senyor gran de cop i volta, m’he adonat que ja em podia haver jubilat fa anys i cobrar una pensió… No hi havia pensat durant tots aquests anys perquè vaig pel món amb la mateixa curiositat de quan en tenia divuit, d’anys.
Ara sí que hi penso: potser haig de posar una mica de fre i trobar una mica de temps per a mi mateix, perquè he dedicat tota una vida al meu ofici –que, d’altra banda, ha estat una manera de dedicar-me-la a mi mateix, també. Però tinc compromisos fixats fins d’aquí a dos anys i és perquè, a aquestes alçades, la feina que m’ofereixen és molt bona i em costa molt dir que no. Crec que és el resultat de molts anys d’haver triat bé, com qui diu.

“La meva independència i la meva llibertat és de les poques coses de veritat que tinc."


No creus que també has anat triant el teu públic durant aquests anys?
Sí, potser sí. Crec que un actor es defineix com a persona i explica el seu pensament a través de les obres que fa. Amb els personatges que fa, vaja. He tingut la sort immensa, i en aquest aspecte em sento com un gran privilegiat, de poder escollir tant les obres com els papers que he volgut fer. Amb això vull dir que no he hagut de fer mai cap personatge, ni cap pel·lícula, ni cap obra per l’obligació de pagar les lletres o la hipoteca. Mai! He acomodat les necessitats de diners a la vida que, honestament, podia dur. I això també era difícil, sobretot al començament.

Aquesta manera de fer potser es deu als teus orígens, a Mollet.
Esclar! Recordo sempre els exemples de la meva família. Jo sóc fill d’una família de classe mitjana, a Mollet, on només treballava el meu pare. Érem quatre germans i la meva mare que ens cuidava. Quan, a la meva infantesa, la gent va començar a comprar a terminis –i a vegades sense tenir massa clar l’horitzo–, el meu pare sempre deia “en aquesta casa no hi entrarà res fins que no ho puguem pagar”. És una filosofia i tot i que també és cert que molta gent va viure molt bé pagant el que fos a terminis, a casa, volíem estar tranquils sense deure res a ningú. Aquesta filosofia em va marcar moltíssim. El que sí que hi havia a casa meva era una biblioteca enorme. Era una casa de dos pisos i, a dalt, al centre de la planta hi havia una sala ben plena de llibres. De fet, he vist els meus pares llegint tota la vida.

Era una mica anòmal, oi?
Una mica potser sí. De fet, la meva mare venia de pagès, de can Vicentó de Lliçà d’Amunt i sempre hi anàvem dues setmanes coincidint amb la Festa Major del poble, al setembre. El meu pare treballava però la meva mare i els meus germans ens reuníem a can Vicentó amb tots els cosins: amb tres cosines que vivien allà, filles del meu oncle Jaume i la tieta Rossita, i amb tres altres cosins de la germana gran de la meva mare, la tia Maria, que vivien a Palou. Tots plegats ens reuníem a Lliçà d’Amunt, deu nanos! Jo recordo una cosa que m’agradava molt: enfilar-me a la figuera immensa que hi hava a l’entrada de can Vicentó. Aquella figuera, a mi, em transportava cap a la literatura perquè, com que en els llibres que havia llegit de Mark Twain els nanos tenien cases a dalt dels arbres, així que pujava a les branques d’aquella figuera m’hi asseia a llegir i em semblava que jo mateix era el protagonista d’aquelles novel·les.

Quins records més intensos...
I tant! també recordo ben bé com abastàvem figues amb una canya especial amb tres branquillons a la punta per no fer-les malbé… i com corríem pel patí amb els ànecs i les oques que ens perseguien. O com tota la canalla i les tietes anàvem cap a l’emvelat, cada Festa Major, travessant una passera per sobre la riera. Allò em feia una por terrible i quan sortia de casa ja pensava en la passera... Era una gran aventura. Després arrivàvem al poble i allà, a casa d’uns parents, ens canviàvem les sabates, per anar ben polits a l’emvelat.

No m’estranya que de tot plegat n’hagi sortit un home que toqui de peus a terra.
No oblidaré mai que sóc un nano de Mollet fill del Martí Pou i la Teresa Serra, que no tenien res a veure amb aquest món de l’espectacle i que, tant per a ells com per tothom, a Mollet, el món del teatre i de la televisió era una cosa molt llunyana, a la qual ningú no hi tenia cap aspiració de res. I tampoc hi deixo de pensar ara, quan em donen el Gaudí d’Honor o altres premis, o em fan homenatges. No puc oblidar mai el carrer Jaume I número 87, de Mollet, on vaig néixer, ni la cantonada on jo jugava al carrer. Ni que vaig néixer en el si d’una família humil de Mollet. Perquè un elevadíssim tant per cent de la gent d’aquest ofici ja va néixer dins del món del teatre i de l’espectacle, amb tradicions familiars que van passant de pares a fills. Ara, darrerament, ja no tant perquè la televisió ha donat accés a molta més gent jove. Però quan vaig començar, a inicis dels anys setanta, quan encara no funcionaven els càstings –amb tot el que significa de democratizació de les oportunitats– era molt difícil posar el cap en aquest ofici per a una persona que no hi tingués vincles, antecedents o arrels familiars.

“No oblidaré mai que sóc un nano de Mollet, fill del Martí Pou i la Teresa Serra.”


El teu aspecte, que imposa, et deu haver ajudat.
La veritat és que al Mollet del anys seixanta, jo, amb disset o divuit anys ja feia més de metre noranta i aquesta alçada no era usual. La gent em mirava pel carrer i això ja em va obligar a adoptar una posició davant d’aquest fet. Crec que aleshores ja actuava per sobreposar-me a la vergonya que em feia que em miressin, perquè jo era molt tímid i això m’afectava molt. Podia haver reaccionat tancant-me a casa i no sortir-ne mai més però, en comptes d’això i sense parlar-ho amb ningú, em vaig obligar, dissabtes i diumenges, a anar sol als cafès més concorreguts de Barcelona amb l’objectiu de fer un recorregut per cada establiment, passejar-m’hi com si estigués buscant algú i tornar-ne a sortir. Tot per vèncer la meva timidesa natural que em duia a no gosar entrar-hi per la prevenció que no em miressin, d’alt que era. I ho feia, com qui diu, treballant d’actor. Adoptant la personalitat d’una persona segura.

Tota la vida actuant.
Hi ha una cosa que he pensat moltes vegades: la personalitat es marca a les primeres etapes de la vida i, per a mi, va ser molt important la vida a Mollet i el teatre a Mollet. El meu pare era un molt bon aficionat al teatre i, com passa a molts pobles de Catalunya, a Mollet hi havia un grup molt actiu de teatre amateur al Centre Parroquial. Ell no era pas actor, però era un dels tres o quatre que s’encarregaven de muntar els decorats o els que decidien quina funció es feia el mes següent. Era una mena de direcció col·legiada de la qual el pare en formava part. Jo, que a Mollet era “el Pou petit” –perquè el meu pare era “el senyor Pou”– era el nano que anava remenant per tot arreu en aquell Centre Parroquial, perquè el meu pare em portava als assatjos i em deia “seu aquí, sense fer soroll”. I m’estava allà, visquent tots els assatjos.

És d’allà que et deu venir la vocació.
De fet, quan veia els actors aficionats que eren gent normal del poble, jo volia ser com ells. Recordo tota aquella gent del teatre de Mollet que jo veia pel carrer, que parlaven amb els meus pares i que feien una vida ben normal. Però quan, el diumenge, pujaven a l’escenari eren unes altres persones, vestits segons cada funció i parlant d’una altra manera que no tenia res a veure a com eren realment, però que feien que em cregués aquell personatge. Allò em va deixar molt clar que un actor era una persona normal. És a dir, si jo només hagués tingut els referents –com tenia molta gent– dels actors famosos de l’època, envoltats d’aquella mitologia, no hagués entès el que em va ensenyar la gent del teatre de Mollet: que el dilluns, l’endemà de la funció, aquells actors eren persones normals que despatxaven a una ferrateria; o que la metixa senyora que jo havia vist el dia abans fent una funció, l’endemà em venia el peix. Allò em va confirmar que es podia ser actor i, alhora, ser una persona ben normal. Tot plegat va ser fonamental per la meva manera de veure l’ofici.

“Jo volia ser com en Miquel Rabassó, en Lluís Rosés o en Joan Giralt, els actors que a mi m’agradaven i que eren senyors de Mollet. No volia ser pas Marlon Brando o Gary Cooper."


I tant!
Jo volia ser com en Miquel Rabassó, en Lluís Rosés o en Joan Giralt, els actors que a mi m’agradaven i que eren senyors de Mollet, aficionats al teatre que cada dumenge pujaven a l’escenari. No volia ser pas Marlon Brando o Gary Cooper. Volia ser un d’aquells actors de Mollet, i això m’ha ajudat a tenir sempre els peus a terra i saber que es pot ser actor d’una manera natural. També reconec, per descomptat, que l’actor professional es llança a una aventura que cal dignificar. Però es pot pujar a l’escenari i convèncer el públic que ets el rei Lear i, l’endemà, es pot despatxar pa en un forn. Perfectament, i que és la mateixa persona.

Però això ser actor, és difícil.
No és senzill, no. A vegades estàs amb un estat d’ànim diferent al que exigeix el personatge que representes, o passes un drama personal i familiar però, tot i això, has de fer aquell paper. Això té un misteri que és dens d’entendre, però es pot dir que quan ets a dalt de l’escenari o interpretes un personatge, per una mena de transmutació, deixes de ser tu. Surts de tu mateix i per aquesta raó, esdevens aquell personatge amb uns problemes i emocions diferents als que tens realment. Si l’actor porta les seves pròpies preocupacions sempre, com una motxila, no acaba mai de convèncer el públic. Així doncs, com a persona, quedes en un segon pla i surt aquell personatge que interpretes. Ets el personatge. Ni fingeixes ni enganyes l’espectador. Això és una tècnica, però és la meteixa tècnica que tenen els nens i les nenes quan juguen. De fet, quan la canalla juga a papes i mames, o reis i princeses, o a bombers, són papes, mares, reis o bombers. “Jugar” és el concepte que en altres llengües –play en anglès o jouer en francès– defineix la nostra professió de ser actors o actrius.

Però tu anaves per enginyer, oi?
La meva intenció, de fet, era anar a la universitat i fer una carrera de lletres, que era la meva vocació. Però en aquell moment, amb la situació familiar i amb la millor intenció del món, els meus pares van demanar una beca perquè jo pogués anar a estudiar la Universitat laboral de Tarragona, creada per als fills dels treballadors. La qüestió és que quan me la van concedir, em van dir que ho havia d’aprofitar i, vinga, cap a Tarragona... A mi, que tenia dotze o tretze anys, em va semblar fantàstic tot i que haig de dir que allò em va marcar molt: aquella universitat era de les mutualitats laborals del franquisme i, per exemple, cantàvem cada dia el Cara al sol. A més, la gran majoria de professors i educadors venien de la falange i del movimiento. Però allà també vaig aprendre a destriar quines idees em semblaven interessants i quines no. I, encara que sembli mentida, vaig començar a fer molt teatre i molta ràdio. A la Universitat laboral vaig tenir la capacitat del que ara se’n diria de “ser emprenedor”: vaig crear grups de teatre dins de la universitat o, per exemple, vaig convèncer la direcció perquè a l’hora de dinar, en comptes de menjar, em pogués quedar en un racó llegint notícies per a la resta d’alumnes, mentre dinaven. El que és increïble és que m’ho deixessin fer! I ho feia. La mateixa innocència em permetia fer coses que potser ara, per prudència, no faria.

El camí d’actor, però, el vas emprendre a Madrid.
Realment vaig anar a Madrid perquè m’hi va portar la mili. Hi vaig arribar des de Cartagena, on m’havia tocat. I mira, a Cartagena mateix, el dia de la jura de bandera, vaig organitzar una representació de teatre que jo mateix vaig dirigir. Vaig convèncer aquella gent per representar, a la mateixa tarda, l’obra de teatre La venganza de don Mendo, de Pedro Muñoz Seca. Com que, lògicament, no teníem vestuari i érem a Cartagena –on es fa una processó ben lluïda per Setmana Santa– vaig anar a una confraria perquè em deixessin les disfresses de romà que feien servir i vam fer l’obra, que es situa a l’època medieval, vestits de romà. Quan ho penso… És com una història esbojarrada de Monty Python, de fet.
La qüestió és que des de Cartagena, passant per diferents exàmens que havien de decidir quina havia de ser la meva destinació final, vaig anar a parar a Madrid. Així que el gener de 1967 vaig aterrar al Ministerio de Marina, a la secretaria particular del ministre, don Pedro Nieto Antúnez –amic íntim de Franco!– i em van dir que la meva feina era de les 8 del matí a les 2 de la tarda. I que a partir d’aquella hora podia fer el que volgués. Imagina: jove, a Madrid i lliure cada tarda! La primera tarda lliure que vaig tenir ja vaig anar al teatre. I la segona també. Quan ja havia vist tot el teatre de Madrid vaig pensar que havia de fer alguna cosa més i, com que jo ja havia fet alguna cosa en el món de la ràdio, em vaig matricular a la Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza pensant en fer pràctiques de veu, de dicció i que, així, en acabar la mili, podria tornar a Barcelona per treballar a ràdio, que era la meva passió, amb més preparació.

I, de cop, al Teatro María Guerrero.
No tant de cop! A punt d’acabar la mili, estava enllestint el segon curs d’interpretació a la Escuela. Vaig fer un pensament: com que els estudis m’anaven molt bé, vaig pensar que potser seria interessant enllestir la carrera, que durava tres cursos, a Madrid, i tornar a casa amb una llicenciatura sota el braç. La qüestió és que el mateix dia que acabava, textualment, em van contractar per debutar professionalment al Teatro María Guerrero, l’únic teatre públic i, a més, amb el millor director del moment: José Luis Alonso.

Mare meva!
José Luis Alonso, cosa que era molt habitual, havia vingut a la Escuela a veure els exàmens finals dels alumnes. Com qui diu, per veure aquella nova promoció que pujava. Jo havia fet l’examen, que constava de diverses escenes que havíem de representar i, quan feia un quart d’hora que havia acabat i m’estava canviant, sento que truquen a la porta, obro, i era José Luis Alonso! Ell, molt educat, em va dir que li havia agradat molt i que si l’endemà podia anar-lo a veure al seu despatx. Jo, corprès i encantat de fer-ho, hi vaig anar i vaig sortir-ne amb un contracte per fer un paper a Romance de lobos de Valle-Inclán, el meu debut professional. Era l’any 1970 i això va fer que no tornés a Barcelona perquè vaig estar quatre temporades seguides en el Teatro María Guerrero. Allà va ser on el meu nom va començar a córrer i vaig anar lligant feina amb feina durant anys a Madrid. Per això no vaig tornar fins més tard, tot i que ja havia rebut trucades de Barcelona interessant-se per mi des de les primeres funcions del Teatre Lliure amb Pere Planella i Fabià Puigserver al capdavant. Però jo tenia contractes i no podia pas.

Clar, s’entén. Fins que hi ha un moment en què et surt una gran oportunitat.
Un dia, vaig rebre una oferta meravellosa de Francesc Betriu: em va explicar que volia fer una adaptació per a televisió, amb quatre episodis d’una hora i mitja, de Vida Privada de Josep Maria de Segarra. Es tractava d’una coproducció internacional de TVE que s’havia rodar com si fos cinema i amb actors internacionals: m’oferia el paper del protagonista i eix central de l’obra de Sagarra, en Frederic de Lloberola!

Això et canvia la vida.
Va ser un regal del cel que va canviar la meva carrera perquè ja havia fet teatre, alguna cosa de cinema –hi havia debutat amb la pel·lícula Una mujer prohibida, l’any 1973– i prou televisió –havia començat fent Las Meninas al costat de José María Rodero i vaig continuar fent, a TVE, programes com Estudio 1, Teatro de siempre o Cuentos y leyendas–, però això va ser una entrada per la porta gran al món del cinema. A més, lògicament, es rodava a Barcelona. Així, vaig arribar a Barcelona a principis de l’any 1987 i em vaig estar sis mesos a l’Hotel Calderon, fent de Frederic Lloberola. Sis mesos treballant a Barcelona, fent un protagonista, va significar una presència clara als mitjans. I justament arran d’una entrevista, em va trucar Hermann Bonnin, que aleshores era director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, oferint-me fer teatre al Romea, que aleshores n’era la seu. I per a mi, el Romea, era la catedral del teatre! No m’hi vaig pensar: vaig fer És així si us ho sembla de Pirandello compaginant-ho amb el final del rodatge de Vida privada. Per tant, vaig debutar en el teatre català al 1987 al Romea fent un Pirandello dirigit per Hermann Bonnin. A partir d’aquell moment es pot dir que va vaig retornar a Catalunya tot i que anava tornant a Madrid, perquè hi vivia. Però vaig començar a rebre ofertes de Barcelona, que anava acceptant: des de Lorenzaccio amb Josep Maria Flotats a Desig al Romea o La corona d’espines, etc.
Haig de dir que quan tornava a Madrid, i cada vegada amb més força, m’adonava que m’agradava molt ser a Barcelona, que m’hi trobava tan bé!

I sense preveure-ho arriba un tren.
Sí! Ja a l’any 1994, una de les vegades que vaig venir a Bercalona per fer La corona d’espines de Sagarra, van venir a veure’m responsables de TV3 i em van oferir fer de Manel a la sèrie Estació d’enllaç. I allò em va canviar la vida definitivament: de fet, la culpa que jo estrigui visquent a Barcelona i fent més teatre en català la té aquell Manel de l’Estació d’enllaç. Va tenir molt èxit i el vaig notar un corrent real d’estimació de la gent del carrer, del públic. Potser cap al personatge que jo representava, el Manel, però sota el Manel hi era jo.

“La carn, la pell i els ossos em demanaven tancar el cercle i tornar a Catalunya."


Des de llavors, el teu públic.
Haig de dir que, des d’aquell moment, cada vegada que tornava a Madrid ho feia amb recança. Fins que vaig prendre la decisió de tancar la casa de Madrid, vendre-la i venir cap a Catalunya. A partir d’aquest moment vaig pensar que era aquí on havia de viure: el cos, biològicament, m’ho exigia. La carn, la pell i els ossos em demanaven tancar el cercle i tornar a Catalunya. Aquí m’hi trobava molt més bé, era el meu espai natural, tot i que haig de dir que fins aquell moment havia pensat que el meu espai natural era Madrid, que me l’havia guanyat a pols i difícilment podria canviar-ho, això. Però no. Hi havia alguna cosa que m’estirava cap aquí.

Així, tot i que has anat fent teatre a Madrid, ja havies tornat, del tot.
Sí. Esclar que també he anat fent teatre a Madrid. Però aquí, per exemple, vaig tenir la satisfacció de formar part de l’equip inicial triat per Josep Maria Flotats per a la posada en marxa del seu projecte de Teatre Nacional de Catalunya, on vaig tenir un moment decisiu, també, amb Àngels a Amèrica, que va esdevenir un abans i un després de la meva vida personal i professional. O, anys més tard, vaig fer El Rei Lear, de William Shakespeare, de la mà de Calixto Bieito al Teatre Romea, que és un personatge somiat per a molts actors. I tantes altres obres...

I ben aviat, molts premis. Des de la Medalla d’Or de Mollet a premis nacionals
Sí, la Medalla d'Or de la Ciutat de Mollet, que em van atorgar quan Montserrat Tura n’era l'alcaldessa, és el guardó que més m’ha emocionat. Per moltes coses però, de manera important, perquè vaig sentir que havent viscut molts anys fora de Mollet (estudis a Tarragona, i tants anys de viure a Madrid) aquella medalla venia a ser com una àncora que em lligava a terra ferma, que venia a lligar-me, per sempre més, al meu poble i a la meva gent. I, a més, em va regalar una de les nits més maques de la meva vida (la nit d’entrega de la Medalla), acompanyat de tota la gent que estimava i m’estimava. Un gran record. I també, l’any 2004, una altra sorpresa emocionant, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya per les interpretacions de Celobert i Bartelby, l’escrivent. O, el 2006, el Premio Nacional de Teatro del Ministerio de Cultura per la traducció, direcció i interpretació de l’obra La cabra, de Edward Albee.

I fa poc el Gaudí d’Honor-Miquel Porter, amb un discurs memorable.
Gràcies. Va ser un premi que em va commoure. El discurs el vaig fer just després que l’Àngels Gonyalons em dediqués una cançó que és ben especial per a mi i que m’ha acompanyat durant tota la vida: “Send in the clowns”. És l’única cançó que em fa plorar, des d’un viatge que vaig fer a Nova York per veure el musical A Little Night Music, amb música i lletra de Stephen Sondheim. La primera vegada que la vaig escoltar, ja des dels primers compassos, em vaig emocionar enormement i, esclar, quan a la gala de lliurament dels Premis Gaudí l’Àngels Gonyalons va començar a cantar aquesta cançó va ser novament una gran emoció perquè no m’ho esperava gens... [Josep Maria Pou, mira per sobre meu amb ulls sobtadament lluminosos i la canta: “Isn't it rich?/ Are we a pair?…] Em va córrer un calfred per tot el cos.

Magnífic.
De cop i volta estava atemorit perquè sabia que el discurs del Gaudí d’Honor és un moment que s’espera, per veure què dirà l’homenatjat. I de fet, quan es va fer públic que em concedien el Premi, les primeres reaccions de la gent que m’és propera eren dir-me: “a veure quin discurs faràs, eh?”. Això imposa molt. És una responsabilitat. I després de pensar molt mentre treballava –perquè justament aquells dies estava molt enfeinat– el dia abans del lliurament del Premi em vaig asseure davant de l’ordinador. Però ja ho tenia paït abans de posar-me a escriure: havia de parlar en nom de tots els homes i totes les dones que han envellit sense l’oportunitat de pujar a un escenari com aquell a recollir un premi, i dels joves que comencen la carrera amb ganes de menjar-s’ho tot, però que no tindran tampoc l’oportunitat de pujar-hi. Era una manera de parlar de la professió, de la crisi i de la necessitat de dignificar la nostra feina.

Va ser un moment de clímax.
Sí, abans del discurs, la cançó de l’Àngels Gonyalons em va deixar amb un nus a la gola, però tenia molt clar què havia de dir. I vaig decidir que, tot i que l’hagués pogut fer ben bé de memòria, havia de llegir-lo amb els papers a la mà, perquè quan llegeixes un text augmentes la formalitat de l’acte i afegeixes al que dius aquella litúrgia que té la paraula escrita.

La paraula, sí. Ja has dit que la teva vocació eren les lletres. Escriure et fa peça?
De fet, escric una columna de cultura a El Periódico. Però tot el que he escrit de teatre, ho tinc guardat en un calaix. La meva vocació d’escriptor va néixer abans que la meva vocació d’actor. A Mollet jo era un nano que llegia des de Zane Grey a Folch i Torras, i jo volia escriure tot allò. I escrivia molt. Amb els anys vaig descobrir el meu pare ho havia guardat tot! Però ben aviat em vaig adonar que per ser escriptor és fonamental l’estil, tenir el teu “jo escriptor” –que s’adquireix llegint–, però també que calia una gran capacitat d’imaginar accions i de fabulació: saber inventar històries. I això, jo no ho tinc. Tot el que se m’acut que podria escriure acabo pensant que ja està escrit, i millor del que ho faria jo. Així doncs, vaig canalitzar aquesta vocació d’escriure amb les traduccions i adaptacions.

De l’anglès?
Sí, sí. De fet, de ben jove vaig començar a estudiar anglès per poder entendre el que cantaven Frank Sinatra i el Beatles, i per poder llegir obres de teatre. En aquells moments, a Mollet, estudiar anglès era una cosa prou estranya: em donava classes un noi de Barcelona, de mare anglesa, que treballava al que en dèiem “la Pelleria”, la Teneria Moderna Franco Española. Tres dies a la setmana anava al seu mateix despatx, a l’empresa, per apredre anglès. A les meves traduccions teatrals, doncs, és on canalitzo la meva vocació d’escriptor. Crec que els actors sabem sospesar el valor d’una frase dita en veu alta o el valor d’un silenci, perquè ho experimentem en viu, cada dia.

I ara, “Nit i dia”.
I tant! El bon amic Marcos Ordóñez me la va aconsellar. Vaig quedar esverat de bona que és. No havia vist una sèrie tan valenta i tan ben feta com aquesta. Per això, quan els seus directors i guionistes, Manuel Huerga i Oriol Paulo, em van trucar oferir un paper, no vaig poder estar-me’n. T’asseguro que és el millor personatge que he fet mai a la televisió. He disfrutat molt!
Josep Maria Pou

Josep Maria Pou, a la Plaça Torras i Bages de Mollet. Foto: Ajuntament de Mollet del Vallès.

Josep Maria Pou, assegut en una butaca d’estil anglès.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara