El 24 de setembre de 1962, el vespre de la tràgica riuada que va causar més de 700 víctimes al Vallès, l’últim comboi dels Ferrocarrils Catalans (ffcc) cap a Terrassa havia sortit de Barcelona a les nou i tenia prevista l’arribada a l’estació de la Plaça Clavé a les deu de la nit. Hi viatjaven 105 passatgers. Després de creuar el pont de les Fonts, a la pujada de can Coret, just 500 metres abans de l’estació, el maquinista, alarmat de veure com la riera s’enduia cotxes i arbres a pocs metres de la via a la llum de les llampades, va aturar el tren. Francisco Duce no era conscient, en aquell instant, de la seva provident intuïció. Pocs minuts després del seu pas, el pont de les Fonts es va esfondrar i, una mica més endavant, la via estava tallada i soscavada pel fort corrent.
Duce i els altres dos ferroviaris que conduïen aquell tren, Luis Ruiz i Eliseo Santodomingo, van mantenir amb fèrria decisió les portes tancades a l’espera que la tempesta amainés. De dins se sentien els crits irats i aterrits dels passatgers que clamaven perquè els deixessin sortir d’allà; també precs, resos, plors i renecs. La força de l’aigua movia el tren com un vaixell i acumulava contra la locomotora tots els objectes que l’aiguat arrossegava, desviant l’aigua en dos vessants, com la proa d’un vaixell, que va permetre resistir onades terribles, de fins a més de tres metres.
Cap a dos quarts d’una de la matinada, quan el nivell de l’aigua començava a descendir, van obrir les portes. Els passatgers van poder abandonar el tren, fent servir taulons per baixar i il·luminant-se amb torxes fetes amb diaris cargolats. Els tres ferroviaris, però, van romandre al tren fins l’endemà. La seva conducta seria digna de condecoració i la crònica apareixeria, en els dies successius, a tota la premsa. Una decisió que va evitar que la llista de víctimes s’engrossís una mica més aquella nit. La mateixa decisió que van prendre els maquinistes del ferrocarril de la renfe que anava de Terrassa a Barcelona, aturant-lo a ca n’Anglada, poc abans que el pont de la riera de les Arenes fos engolit per la riuada i en quedessin suspeses les vies sobre el no-res. En aquest cas, 311 passatgers van resultar il·lesos i es van escapar de la fatalitat.

La llarga espera a l’estació
Albert Roma tenia 30 anys, era veí de Rubí i empleat de l’Electra. Havia agafat, juntament amb altres companys, l’últim autobús urbà que els duia a l’estació dels Ferrocarrils. A dos quarts i mig de deu, l’aigua que baixava per la Rambla era força alarmant i, sortint de l’autobús –el mateix que el corrent s’enduria poc després Rambla avall– van refugiar-se a l’estació, que quedava alçada respecte el nivell del carrer. La gent que diàriament prenia el tren cap a Rubí a aquella hora era sempre la mateixa; tothom es tenia més o menys vist. I el tren de Barcelona, no arribava, i la Rambla seguia baixant i augmentant de cabal. Hi havia veus que, preses del pànic, sortien cap a l’andana assegurant que el sostre cauria; altres veus que maleïen la imprudència advertint que les catenàries podien caure’ls al damunt. Cap a les onze de la nit, quan l’aigua va començar a baixar de nivell, Roma i uns quants rubinencs més van decidir anar fins a l’ajuntament a buscar un taxi, on hi havia la parada. Allà van entendre les primeres conseqüències tràgiques del que acabaven de presenciar.
Les autoritats organitzaven els primers camions d’auxili a les zones més afectades. Atònits i desorientats, van decidir sumar-se a un d’aquells camions per prestar la seva ajuda. Es van dirigir rere la Magdalena, a ca n’Aurell, on van veure els primers cossos arrossegats. Cap a la matinada, aquell grup de joves va decidir tornar a peu a Rubí. A les Fonts es van adonar que no hi havia pont i encara baixava més d’un metre d’aigua per la riera. Un conegut els va aturar; anava amb cotxe. Van pujar tots i van fer la volta per Sant Quirze i Sabadell fins arribar a Rubí. El paisatge era desolador arreu on passaven.
Albert Roma vivia prop de la riera amb la seva dona i les seves filles, la gran tenia quatre anys i la petita, només un mes. La Maria l’esperava amb el convenciment íntim que no el veuria tornar. “La trobada va ser de pel·lícula”, diu cinquanta anys després Roma. A l’endemà van confirmar amb els seus propis ulls el cataclisme: “vam sortir de casa per anar a veure uns amics –un matrimoni i el seu fill petit– que havien estrenat una casa arran de la riera, feia ben poc. No en vam trobar ni els fonaments. I ells, no van aparèixer mai”.

Amb un que es mulli, ja n’hi ha prou
La Vicenta Centelles vivia al carrer de Watt, a ca n’Aurell, i esperava en Lluís Puig, el seu marit, que tornava de Barcelona. Van ser les deu i es van fer les onze de la nit i en Lluís no tornava: “deu ser a l’estació esperant que pari de ploure”. Però la intensitat de l’aigua no parava i, després de deixar les nenes al llit, va sortir de casa amb un paraigües per anar-lo a buscar. A la cantonada un veí la va aturar i li va manar que tornés a casa, que al carrer Galileu l’aigua havia aixecat totes les llambordes. “Bé, doncs ja vindrà” va dir-se la Vicenta pensant que amb un que es mullés, amb aquell aiguat que queia, ja n’hi hauria prou.
De nou a casa, queia aigua per tot arreu. La teulada estava molt malament i l’aigua s’havia anat embassant sobre el sostre i feia goteres que ho mullaven tot. Un veí, en Colomer, que vivia al Burot, en passar per davant, va trucar per si podia entrar. No es veia en cor d’arribar fins a casa seva. En veure el sostre que feia panxa, va ajudar la Vicenta a foradar l’encanyissat amb el paraigües que duia, perquè no s’esfondrés. En efecte, Lluís Puig, empleat de farmàcia, nascut el 1919 a Morella i arribat a Terrassa quan era una criatura amb tota la seva família, de la lleva del 38, venia en l’últim tren de Barcelona. Havia entrat d’aprenent de farmàcia a cal Sala i, per mediació del seu antic patró, treballava en uns laboratoris farmacèutics de Barcelona. Ell era un dels passatgers del comboi que va romandre aturat passat les Fonts mentre la riuada baixava. Quan finalment els maquinistes van obrir les portes, en Lluís va trobar-se el senyor Sala, que patia de les cames, i li va demanar que l’ajudés a caminar -“Lluís, no em deixis!”, li va dir, i el va acompanyar fins a la Farmàcia Brugueras de la Plaça Clavé.
Va arribar a ca n’Aurell passada la mitja nit. De la munió de morts, no en van saber res fins l’endemà al matí, tot i que al Portal de Sant Roc s’havia creuat un parent que vivia al carrer Columel·la que li va dir, tot amoïnat “he anat a l’Ajuntament perquè ens hem trobat un mort al portal de casa i m’han dit que si era mort, rai; que calia atendre als vius”. En Lluís també li va dir a la Vicenta: “el que hem vist baixar riera avall des de dins del tren, no t’ho pots ni imaginar!”