Roc Casagran

Escriptor, professor i poeta que viu. Sobretot, viu

Laura Pinyol i Puig (text) , Alba Grifell (fotografies)

Nascut a Sabadell (1980), llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UAB, en Roc Casagran bressola la seva vida entre la docència – és professor de secundària a l’Escola Sant Nicolau – i l’escriptura, amb èxits recents tan notables com L’amor fora de mapa (2016), editat per Sembra Llibres, que acumula més de cinc mil exemplars venuts. Però abans, Roc Casagran ja s’havia mostrat com un escriptor precoç: la novel·la Ara que estem junts (Columna, 2012) narra la relació entre dos germans bessons en l’exili i la misèria de les platges d’Argelers, una història de tanta actualitat que encara, avui, el reclama a molts instituts cada setmana per explicar-se davant un públic adolescent que el té com a llibre recomanat. Austràlia, Premi Pin i Soler 2008 (Columna) i Un ós panda al pas de zebra van ser les obres de narrativa que el van fer despuntar com un de les veus joves de la literatura catalana.
Els primers tempteigs de Roc Casagran amb les lletres –coneguts– van ser amb els versos; ofici que reivindica. D’entre els seus poemaris –esgotats, però consultables a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, o preuadament albergats en biblioteques d’amics particulars– destaquen Tècnicament tennificats (Emboscall, 2005), Després de Sarajevo (Ed. Fundació Sa Nostra, 2005) i L’ombra queixalada (Pagès Editors, 2011).

Jugar-s’ho al tot o res
Però els poemes també es poden trobar en l’última novel·la immiscits en cada un dels set capítols que la componen: sonets plens d’etcèteres i versos amb mètrica o sense cotilles, amb tanta veu pròpia que han impulsat un projecte ple de música de la mà de Borja Penalba i Mireia Vives. Ambdós cantautors han recorregut els Països Catalans amb espectacles de petit format on els donen ritme i melodia. Una adaptació i una mutació, alhora, que es desimbolt del corsé del català oriental per sentir-se amb totes les variants del valencià. En aquests espectacles, sovint en Roc hi fa parada i, també, de rapsode; assegura que de tots els dots possibles, el de la música no li ha estat concedit. Però amb o sense música, escriu coses com: “Em demanes un poema / i jo només tinc la vida, / i no hi ha l’aigua en la calma / sinó l’onada embravida, / un jugar-s’ho al tot o res, (...)”. Unes lletres que també han ajudat a omplir de paraules les partitures de l’últim disc del cantautor Cesk Freixas.
Jugar-s’ho al tot o res és com triar viure o no viure. Roc Casagran viu com escriu, sense deixar res per mirar. Una realitat que s’aboca amb tot detall en la seva narrativa, quotidiana, despullada d’efectismes, plena d’un costumisme mundà i tan normal, que és poètic (“La solitud és tornar de viatge / i que ningú t’esperi”), si bé els seus personatges sempre tenen un punt revolucionari, incansables, inconformistes, contestataris. I aleshores, la normalitat i el tedi del dia a dia potser no és tan universal. Tots, potser no. El Llull de l’Amor fora de mapa és un personatge que viu als marges dels estàndards. Que comprèn, espia, estima i no s’enfada. Perquè la vida és massa estranya – i massa curta – per encabir-la només en motllos definits.
Roc Casagran combina així una feina sedentària –la de professor d’estudiants entre segon i quart d’ESO– amb l’anar i venir on la literatura el reclama. I, entretant, totes les causes justes per les quals val la pena procurar de fer un món millor, més just, més digne. Potser per això –menys del que voldria, diu – s’ha implicat amb la campanya de “Casa nostra, casa vostra” en pro de l’acollida de persones refugiades que fugen de la guerra. Una militància en la solidaritat que li ve d’herència. Hi ha fascinació sincera en el món dels Balcans. En la novel·la, l’Eldar, un dels personatges que componen el trípode on se sustenta la història, és un català adoptat d’origen bosnià. El rerefons: Sarajevo, els setges, les marxes forçades. Un recorregut del qual en beu també el poemari Després de Sarajevo, escrit després de diverses visites. És un testimoni llegat pels seus pares que l’estiu del 96 van ser família acollidora de nens de Sarajevo que van estar-se a Sabadell a través d’un esplai. Una experiència que es va repetir un parell d’anys més i que li va permetre entaular una amistat noble amb una de les monitores. Això el va conduir a Bòsnia, en un viatge en autocar, per conèixer Maglaj, vora la frontera, un poblet petit que significa boira.
Un interès que és un fil d’actualitat constant que perdura, perquè en les guerres hi ha sempre les mateixes essències traumàtiques. Bòsnia, els Balcans. Un viatge d’anar i tornar per veure i comprendre l’inexplicable, la complexitat dels odis furibunds, la reconciliació difícil de pobles que en nom de la religió i l’ètnia han perpetrat crims contra la humanitat. Potser per això aquesta implicació, aquesta sensibilització, d’avui amb les guerres que tenen orígens similars. Casagran ha visitat reiteradament la Comunitat Eko, un camp autogestionat impulsat per activistes catalans, situat al costat del camp de Vasilika (Grècia) que intenta dignificar i humanitzar la vida de les persones que s’hi amunteguen.
Un compromís extens que li permet fer de sacsejador de les consciències que cada dia assisteixen a l’aula. Roc Casagran, un professor de llengua i literatura jove, que salva un tros la diferència d’edat i pregunta i interpel·la per què passa el que passa cada dia, què s’hi pot fer, si és normal o tolerable. I mentrestant, fa parlar i llegir als seus alumnes, recomana els clàssics sense insistència, que a la literatura s’hi arriba com s’hi arriba. Quins clàssics? La plaça del Diamant, Solitud però també els contes del Quim Monzó o Sergi Pàmies.

Sabadell, la ciutat completa
Amb aquesta precisió de mirar-ho tot, pren notes i omple llibretes. Quan necessita escriure, té un esquema preconcebut de com aniran les històries, els personatges, les seves pulsions, les seves frustracions. I llavors, construeix, més metòdic que endreçat. Ho fa en una petita casa de Rocafort (Bages) on es pot aïllar. És un tros de la casa familiar, del tros d’àlbum de fotos que permet imaginar-se en Roc dalt d’una bicicleta recorrent els carrers, els camins i els vorals del poble –un dels tres vèrtexs que completen el triangle “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort”– amb una pila de cosins i cosines, descendents tots dels onze fills que va tenir el besavi que hi va comprar una casa pairal. Rocafort és el seu refugi, Sabadell la ciutat completa, on hi ha de tot i no és massa lluny d’enlloc.
Roc Casagran

Sempre actiu. Roc Casagran i Casañas és professor. Fa rimes. Escriu novel·les. I radionovel·les (Amb mal peu, “El Suplement” de Catalunya Ràdio.) Articles al Nació Digital i al portal Fotlipou. Atent a l’actualitat, col·labora amb mitjans per donar punts de vista, per posar en dubte o per plantejar alternatives. Activista social i independentista. L’any 2006 va escriure Camí d’Ítaca a quatre mans amb l’Oleguer Presas, també sabadellenc. La seva última novel·la és L’amor fora de mapa.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara