Maria Freixas

Més de cent anys de Prudència i generositat a cardedeu

Teresa Fargas (text) , Ramon Vilageliu (fotografies)

La Maria, la gran de les tres germanes Freixas, va néixer al molí de can Tarrés, a les terres grasses de la Garriga. “És que era un lloc molt ric en aigua”, explica. I el seu pare, moliner, feia ús de la força d’aquesta aigua per fer anar les moles i fer farina. La petita Maria veia lliscar l’aigua Congost avall com un pensament, mentre ben a prop, just travessant el torrent de Malhivern, l’aigua també havia havia atret la civilització romana: n’havien aprofitat les surgències càlides per edificar unes termes de les quals avui se’n poden visitar les restes.
Però d’aquesta estada enfarinada a la Garriga la Maria no en recorda ben res. Encara no cinc anys després del seu naixement, l’amo del molí, displicent, es va desentendre de les reparacions que hi calia fer i la família sencera va haver d’anar-se’n del molí de can Terrés cap al de can Bas, a Cardedeu. De fet, la Maria Freixas Balaguer hi ha viscut tota la vida, a Cardedeu.

Tota una vida
I tots els seus records, esclar, ja són de Cardedeu. De l’escola de monges, “que sempre ens feien anar a missa i, si no crèiem, ens castigaven”. O dels seus jocs, a casa mateix amb les seves germanes, “amb unes nines que tenien el cap de cartró, o fent veure que fèiem dinars amb terra i uns platerets que teníem”, explica, eixerida. I d’anar a ballar a l’envelat per la Festa Major, “amb unes orquestres que tocaven passos dobles, valsos i tangos”, diu amb un deix melindrós que explica com li agradava, a ella, ballar.
I va ser entre ball i ball que va conèixer en Joan Serra. “Jo tenia tretze o catorze anys quan el vaig conèixer, però no ens vam poder casar fins passats els vint”, diu. Entretant, la seva família vigilava que durant la Festa Major no ballés tots els balls amb en Joan fins que, quan va tenir divuit anys, ja van començar a festejar. “Ens deixaven anar a passejar, però sempre hi feien venir alguna germana perquè ens acompanyés”, remuga.

La Guerra
“Cardedeu era una poble de pagesos”, diu. Un poble, doncs, de proporcions lligades a la terra i als animals. I d’aquest horitzó de terra i animals en neix un sentit prudent de puntualitat: si les vaques han de donar llet cada dia, se’ls ha d’atipar amb gra o alfals sense cançonejar. I si plou s’ha d’haver sembrat. Sempre pel seu natural. Sempre el mateix, però sempre diferent perquè la meteorologia i el pas de les estacions també impregna tota la rutina del món pagès i el que és segur quan fa fred, resulta improbable quan cou la calor. Però aquest equilibri entre el que passa i el que ha de passar es trenca sovint i així el món pagès dubta sempre entre la submissió al món físic, rutinari, i el daltabaix quotidià, inesperat. Per això, ben casats i ben contents, quan va començar la Guerra i van cridar en Joan al front, el daltabaix els va sacsejar ben de soca-rel. “I mira que n’estàvem molt, de contents: jo estava embarassada de sis mesos!”, diu la Maria que es va haver de quedar a viure sola amb la seva sogra mentre en Joan se n’anava cap a un futur incert. Tant com el seu.

La fàbrica crema
La cruesa de l’experiència viscuda pel seu marit durant els tres llargs anys que va estar al front quedava lleument esmorteïda pels constants enviaments de teca i records que li anaven fent des de casa. “El meu home, quan rebia alguna cosa de casa, li deia al un amic que va fer allà ‘vingui, vingui, que ens ho partirem’ i, esclar, aquell senyor n’estava molt content”. Aquell senyor, que diu la Maria amb to proper, era un membre de la Brigades Internacionals i justament aquesta generositat, tan poc usual en els temps eixuts de la guerra, el va salvar. “Aquell senyor, doncs, tenia un amic metge i quan el meu marit va quedar fet malbé de l’oïda a resultes d’un bombardeig li va dir: ‘mira Serra, tu sempre em dones coses i jo no et puc donar mai res. Així és que ara et donaré un amic que tinc, que és metge, i ell et curarà això de l’orella ’. Dit i fet.”
Entretant, a Cardedeu les coses tampoc anaven massa bé. Un dia tornant de casa de la seva mare cap a casa seva, on l’esperava la sogra, va sentir un parell de desconeguts que explicaven a mitja veu com havien calat foc a la fàbrica de can Borràs, on ella treballava. “Jo que em giro i sí, sí, ja vaig veure fum. Valga’m Deú.”
La Maria va treballar a la fàbrica abans i després de la Guerra: quatre anys després d’haver-se acabat el conflicte ja hi tornava a anar. Però abans de tornar a fer anar la màquina de cosir a can Borràs, el seu marit va tornar. Havien passat tres anys i el fill ja parlava: “papa no, mama i iaia, sí!” deia quan se li acostava aquell home a qui no coneixia i que el volia acaronar amb tendresa. “Quan va tornar, el Joan es va trobar amb una vedelleta que la meva sogra i jo que havíem criat i que ja estava a punt de parir”, diu contenta. Aixi que, quan va tornar es va trobar la dona, la mare, el fill... i una vaca amb un vedell! Així van poder tornar a començar.

Com una filla
“Amb la meva sogra sempre ens vam avenir i mentre ella es cuidava de la canalla, jo podia anar a la fàbrica”, explica. De la mateixa manera que el seu marit va poder tornar sa de la guerra gràcies a la generositat, a casa, les dues dones es van ajudar sempre i, per la sogra, la Maria va esdevenir tota la vida la filla que mai no havia tingut. Una vida que, per la Maria, ha estat sempre lligada a Cardedeu.
“He vist altres llocs, he estat a Saragossa, a València, a Teruel, on vaig veure Los amantes de Teruel, i m’ha agradat molt. Però a Cardedeu s’hi està molt bé”, diu. A fora la primavera treu el nas. Tot torna, fa molts anys que torna.
Maria Freixas

La força de la continuïtat. Maria Freixas Balaguer, nascuda el 13 de setembre de 1913, ha tingut dos fills i dues filles. Fa recompte amb la Quimeta, la dona del seu fill gran, el Joan, dels néts i besnéts que li alegren la vida. “Deu nets i dotze besnéts”, conclouen. Entretant, el Bernat i la Farners, dos d’aquests plançons, berenen i ella aprofita per mirar-los i somriure. Aviat es farà fosc i els ulls li brillen.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara