Els Castellers de Sant Cugat, ben amunt

Els “Verd Collserola” són una colla consolidada, nascuda de l’impuls del Club Excursionista

“Es busca gent amb ganes de fer una colla castellera a Sant Cugat”. Aquesta crida va aparèixer a la publicació gratuïta Tot Sant Cugat la tardor de 1995. Era un anunci encarregat pel Club Muntanyenc que, veient el gran moment que vivien els castells a escala nacional, amb les colles punteres del país batent fites cada setmana, va decidir obrir una secció castellera dins el Club. Com qui crea una secció d’escalada, de barranquisme o d’espeleologia. El que ningú no s'esperava era que en aquella convocatòria s’hi presentessin cent vint persones, entusiasmades i sense cap mena de coneixement sobre els castells. Era pura il·lusió.
Deu anys després, els Castellers de Sant Cugat no són només una colla consolidada, castellerament, socialment i a la ciutat, si no que s’han convertit en la colla revelació dels últims anys. Per què? Perquè han sabut treballar a un nivell tècnic excel·lent i fer un pas de gegant que els obre les portes a ser una colla gran. Per ser-ho, però, i segons paraules del seu actual cap de colla, l’Àlex Castellarnau, els cal canviar la mentalitat de la colla: “No ens mereixem el nivell tècnic que tenim. Hem aconseguit fer grans castells, perquè som bons tècnicament, però a nivell mental de colla, encara som una colla petita. Hem d’aconseguir canviar la dinàmica.” L’Ignasi Escamilla va ser el cap de colla dels de la camisa de color verd Collserola les temporades 1999 i 2000 coincideix amb l’Àlex que “ara, si volem seguir creixent, ja no val ser un grup d’amics que s’ho passa bé i fem castells. Ara ens ho hem de passar bé fent grans castells. Toca ser més castellers i menys amics.”

Una mica d’història
Després de la gran acollida a l’anunci del Club Muntanyenc, es van convocar un seguit de reunions i un primer assaig realment multitudinari. Alguns membres dels Minyons de Terrassa van començar a ensenyar la tècnica d’enfilar-se a uns joves castellers que partien de zero. “Aquella mateixa nit ens vam començar a organitzar. Uns serien els caps tècnics i tenien la missió d’aprendre a fer castells. Uns altres farien de junta i aprendrien a gestionar una colla”, explica l’Ignasi Escamilla. Ell mateix recorda, somrient, l’entrada d’un casteller amb experiència a l’assaig: “de cop vam veure entrar per la porta un home amb faixa sota al braç. Ningú de nosaltres tenia faixa. Si ell en portava, volia dir que en sabia i vam veure la llum.” Aquell home amb faixa era el Josep Maria Barberà, un casteller que havia fet castells amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Havia pujat al folre del 2 de 8 de la Colla Vella al Concurs del 70, el primer 2 de 8 amb folre del segle xx. Un casteller històric que va aterrar a Sant Cugat i va guiar els joves muntanyencs a construir una colla castellera. “Ell tenia aquells coneixements que tenen de forma innata la gent de Valls, allò que retens d’haver-ho viscut tota la vida”, explica l’Ignasi Escamilla. El mateix Barberà, tot un mite de l'excursionisme, va ser el màxim responsable de la colla la segona i tercera temporada. I van aparèixer el primers castells de set pisos. Uns castells, que van marcar un canvi social a la colla. “Pels castellers que pujàvem al tronc, el 2 de 6 va marcar un canvi, perquè ens va costar molt d’aconseguir tècnicament. Però la realitat social de la colla va canviar quan vam fer els primers castells de set, tothom va entendre que allò que havíem creat anava seriosament” comenta l’Àlex Castellarnau. A partir d’aquell moment la colla, de tarannà conservador, va anar augmentant el nivell a poc a poc, però sense fre.

2002, es trenca la tendència positiva
El 4 de 7 amb l’agulla del 20 d’octubre d’aquell 2002 va ser, segurament, el castell que va canviar la manera de fer castells dels Castellers de Sant Cugat. Aquell dia, a Monistrol de Montserrat, els castellers van caure a terra i, si bé no van patir cap lesió greu, la colla va entrar en una dinàmica molt negativa, va marxar molta gent i van haver de fer un important pas enrere. L’Ignasi Escamilla explica que “la caiguda va ser molt traumàtica, sobretot a nivell mental i social. Vam descobrir que allò tenia el seu risc i va haver-hi una desmotivació generalitzada. No estàvem acostumats a caure i menys d’aquella manera.” L’Àlex afegeix que “sense gent i sense ganes vam baixar molt el nivell casteller, tant que en algun moment vam arribar a fer una reunió per decidir si dissolíem la colla. Hi havia molts dubtes i tot el que fèiem els responsables era molt criticat.”
Els anys següents la colla va canviar la manera de fer i va dedicar bona part dels esforços a enfortir la colla a nivell social. “Vam triar que preferíem ser amics que fer castells. Era una època que fèiem moltes activitats socials i molt pocs castells. Aquest va ser el nostre error” explica l’Ignasi. Va ser una època difícil per la colla, que veia que el seu cercle d’actuacions castelleres es reduïa a colles de nivell més baix, colles de sis i s’entrava en un bucle del quan sortir era complicat. “Ens en vam sortir el dia que vam decidir fer castells de sis pisos però fer-los amb molta dignitat. Sabíem que aquell no era el nostre nivell i la gent ho va entendre. Aviat vam recuperar els castells de set, havent refet la colla de zero”, recorda l’Àlex Castellarnau.

El 2 de 7, un castell que obre portes
Totes les colles tenen un castell que marca la seva història, pel valor que té, pel que ha costat aconseguir-lo, perquè l’associen a un moment concret de la seva evolució,... Pels Castellers de Sant Cugat, aquest castell és el 2 de 7. Un castell molt tècnic, de la gamma alta dels castells de set pisos. Un pas important en la trajectòria d’una colla. Els de Sant Cugat el van aconseguir per primera vegada en novembre de l’any 2000. Des d’aleshores han estat deu anys d’alts i baixos, de fer-ne dos anys seguits a no aconseguir-lo durant tres anys. Fins que el 2011 troben la combinació de castellers ideal i en descarreguen setze en la mateixa temporada. Un cop consolidat, no l’han perdut mai més. L’Àlex Castellarnau, actual cap de colla, recorda que “sempre ha estat el nostre cavall de batalla, perquè mai li vam donar la importància que tenia el tronc d’aquest castell i sempre ens queia.” “L’any que el vam aconseguir, no vam fer la parada habitual per les vacances de Nadal, només per poder assajar aquest castell” afegeix l’Ignasi Escamilla. El domini absolut que van assolir en aquesta construcció és el que els ha permès ser, avui en dia, una de les colles importants del país i aconseguir, només un any després de consolidar aquest 2 de 7, descarregar el 2 de 8 amb folre. Un castell força complicat, només a l’abast de disset colles, aquesta passada temporada.
Aquest castell, juntament amb el 4 de 8 i el 3 de 8, formen la millor actuació de la història de la colla.

Trencar la barrera dels 8 pisos
El 2 de 7 és, normalment, l’últim castell de set pisos que aconsegueix una colla. El pas següent ja és el 4 de 8. Una autèntica barrera psicològica equiparable al quilòmetre 30 pels corredors de maratons, l’Àlex ho té molt clar “no teníem coneixement com a colla de què era fer un castell de 8 pisos. Que sigui el pas que toca fer, després del 2 de 7, no vol dir que el tinguis a l’abast de seguida. Amb les dues caigudes dels primers intents ens vam adonar que és molt més difícil del què sembla.”
Els Castellers de Sant Cugat van fer el primer castell de vuit pisos, el 4 de 8, el 2006, tot i que no el van poder descarregar. L’any següent no van arribar a carregar-lo. “En aquells intents, vaig tenir clar que els castells no cauen, es tiren. I nosaltres ens els vam tirar perquè hi pujàvem pensant que anàvem a l’escorxador. No estàvem mentalment preparats per fer aquest pas als castells de 8” explica l’Àlex Castellarnau. La colla va trigar tres anys a fer aquest castell de forma habitual. El 3 de 8, el van aconseguir per primera vegada un any després, però no el van consolidar fins el 2013.

Fidelitzar castellers, una aposta de futur
Consolidar el bon nivell de la colla i conquerir tota la gamma alta dels castells de vuit pisos són els objectius castellers de la colla. Però els responsables dels Castellers de Sant Cugat el plantegen un objectiu, per ells, més important, fidelitzar els castellers que durant la temporada passen pel seu local d’assaig: “tenim la colla preparada mentalment i físicament per millorar els èxits d’aquesta temporada, però ens falta volum de gent” comenta l’actual cap de colla i afegeix que “hem de ser molt més regulars a plaça, fem actuacions molt bones i altres molt justes. Tenim baixades massa grosses i això és perquè no sempre som suficients castellers als assajos i així costa molt treballar.” Asseguren que aconseguir que la gent que entra a l’assaig i fa castells puntualment s’enganxi prou com per tornar-hi cada setmana passa per fer uns assajos dinàmics i atractius, però també per un treball més social basat en “implicar molt més a la gent de la colla a fer coses. Aquest any hem fet uns equips de junta i tècnica que barregen gent del molts sectors diferents de la colla, de manera que tinguem tots els grups implicats” apunta l’Ignasi, tot i que admet que “és una feina molt difícil, perquè aquesta poca constància i el venir només els dies d’assaig abans d’una diada important, és molt el nostre tarannà.”
Amb els objectius marcats a dues bandes, castellers i socials, arrenca una temporada que ha de permetre als Castellers de Sant Cugat convertir-se en “colla gran”. Segons l’Àlex Castellarnau, màxim responsable de la colla, cal “anar empapant-nos de colla castellera gran. Aquest pas, potser serà el pas més dolorós, el més sacrificat, però és imprescindible per créixer.”
Els Castellers de Sant Cugat, ben amunt

2 de 8 amb folre a Sant Cugat, davant del Monestir. Foto: Castellers de Sant Cugat.

Primer 4 de 7 dels Gausacs, fet a Igualada. Foto: Castellers de Sant Cugat.

3 de 8 a l concurs de Tarragona de 2014. Foto: Castellers de Sant Cugat.

Qui són avui els Gausacs?

Actualment, els Gausacs són una de les vint millors colles del país (d’un total de vuitanta-dues). En quatre anys han passat de fer castells de set pisos amb relativa facilitat a aconseguir fer castells de vuit amb solvència. Entre ells el 2 de 8 amb folre, un castell d’alta dificultat per una colla mitjana, que els de Sant Cugat han aconseguit dominar. Per això són ara admirats per moltes formacions que, amb molts més anys d’història, no han pogut assolir aquests registres. Segons la revista Castells, l’única publicació especialitzada del món casteller, són la colla revelació del 2011 i la temporada passada van ser els guanyadors de l’edició del dissabte del Concurs de Castells de Tarragona (l’edició amb la participació de les colles de la posició dotze a la trenta del rànquing casteller). Dos premis que evidencien el bon estat de forma dels de Sant Cugat. La colla però, tot i rebre els reconeixements amb orgull, no creu que tinguin més mèrit que altres formacions: “Potser som colla revelació perquè ningú no s’esperava de nosaltres que arribéssim on hem arribat. Ningú no creia que ho poguéssim fer.” I afegeix l’Àlex Castellarnau que “segons quins premis no són gaire bons per a nosaltres, perquè poden fer que ens creiem una cosa que encara no som.” Parla de ser una colla gran i, segons explica, a la colla encara li falta fer un pas més. El definitiu. És per això que, per aquest 2015 tenen objectius plantejats en dos sentits: els objectius purament castellers, les fites a batre, i l’objectiu més social: professionalitzar una mica més els seus castellers. Avui en dia la colla mobilitza unes dues-centes persones i fa al voltant de trenta actuacions castelleres per temporada.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara