Els minyons de Terrassa, els arquitectes dels castells moderns

La colla egarenca va revolucionar el món casteller amb canvis tècnics i incorporant-hi la dona

Anna Marín (text)

Les nou millors colles del país van aixecar fins a noranta-dos castells considerats de la màxima dificultat la temporada passada. Els últims anys hem viscut un ascens imparable de colles que arriben a la màxima categoria i uns registres castellers excel·lents. Una realitat, però, que no s’entendria sense els Minyons de Terrassa i la seva manera de fer i d’entendre els castells.
Els Minyons han estat els grans revolucionadors del fet casteller, els responsables de la modernització d’una manera de fer tradicional i centenària, traduïda en castells més alts i millors. Des de la seva fundació van implantar una sèrie de canvis, sobretot tècnics, en la manera d’aixecar els castells. Una nova proposta i un nou mètode que van quedar validats a plaça quan van carregar el primer 2 de 9 amb folre i manilles de la història dels castells (1993) i que van culminar quan van ensenyar al món que un castell de deu pisos es podia descarregar. Era el 1998 i els Minyons van descarregar el primer 3 de 10 amb folre i manilles de la història. El seu sistema va demostrar ser un èxit rotund en només catorze anys i van tocar el cel amb dinou anys d’existència.
Sense aquests dos castells no s’entén ni l’evolució ni el moment actual del fet casteller. Totes les colles han estudiat i analitzat la tècnica dels Minyons i l’han reproduït amb els seus castellers, adaptant-la al seu estil de fer castells. En qualsevol cas, l’aportació dels Minyons al món casteller és clau i es pot exemplificar en aquest 3 de 10.

La dona es converteix en essencial
Avui en dia a ningú li sobta veure una dona dalt d’un castell, però fa vint-i-cinc anys era impensable. Els homes pujaven i les dones miraven. La pràctica castellera estava reservada exclusivament a homes i nens. Trencant motlles, els Minyons van acceptar les dones des del primer moment. Així ho explica el Carles Feiner, fundador dels Minyons de Terrassa i excap de colla: “la incorporació de la dona va ser una estratègia de supervivència. Si hagués estat un tema ideològic no hagués anat tot tant ràpid. Al grup inicial de la colla hi havia meitat homes i meitat dones. Si condemnàvem a mitja colla a aguantar sabates no hauríem pogut fer castells. Per tant les dones pujaven igual que els homes.” La colla, fins i tot, va arribar a tenir una secció només femenina, les Minyones de Terrassa, que feien castells només de dones.
Però més enllà de la importància social en la normalització del paper de la dona, la seva integració als castells és essencial per entendre l’evolució i el creixement de les estructures. Posar dones als pisos superiors d’un castell permetia alleugerir el pes d’aquell pis, i de la resta del castell. A més, segons alguns estudis, en general, la dona té més equilibri que l’home, per tant, la seva estabilitat a dalt també en facilitava l’execució. La realitat ha constatat que menys pes i millor tècnica han estat clau per a fer castells més alts i més difícils.
El primer castell de vuit pisos dels Minyons de Terrassa, el 4 de 8 de 1982, portava dues dones al pis del quints, fet que va meravellar la resta del món casteller que mai havien vist una dona en un castell, més enllà d’alguna nena al pom de dalt. Ara, més de trenta anys després, els pisos de quints, sisens i canalla dels castells de nou pisos de qualsevol colla, estan formats, majoritàriament per dones.

El mínim pes possible
Els primers anys dels Minyons de Terrassa, el gruix de la colla eren adolescents, molt ben preparats físicament, ja que la majoria eren de la secció d’escalada del Centre Excursionista. Aquesta homogeneïtzació de castellers els va permetre evolucionar molt ràpidament, per la força de la joventut i per la seva preparació física. Tots els castelleres eren òptims per fer castells. Aquest factor combinat amb les dones als pisos superiors, feia que els castells dels Minyons fossin molt més lleugers que els de la resta del món casteller. I com que pesaven menys, també podrien ser més lleugeres les bases d’aquestes construccions. I així és com va sortir el folre del primer 2 de 9 amb folre i manilles, segons el Carles Feiner: “L’èxit del 2 de 9 dels Minyons és el minimalisme. L’estructura més senzilla possible i el més lleugera possible. Al folre hi havia només 68 castellers, molts menys que els de la resta de colles, i a les manilles 16. És el mínim de gent perquè el castell s’aguanti.”
Així, els castells lleugers es convertien en una necessitat i un repte. Els castells pesaven menys però, a canvi, necessitaven depurar la tècnica del pujar o baixar de cada casteller perquè una batzegada en una estructura lleugera podia fer caure tot el castell amb més facilitat que si fos més pesat. Un castell de cartes caurà abans que un de blocs de ciment.
El 1997, un any abans del primer 3 de 10 amb folre i manilles, els Castellers de Vilafranca van provar el 4 de 10 amb folre i manilles. Tots els intents es van ensorrar abans de començar a sonar les gralles. Els folre i les manilles pesaven massa i la pinya no podia suportar tant pes. Els Minyons, veient aquesta experiència, van decidir que la clau per fer un castell de deu pisos era reduir aquesta base. I ho van aconseguir.

Dinamitzadors castellers al Nord
Però més enllà de les seves aportacions tècniques, el món casteller també li deu als Minyons la dinamització i expansió del fet casteller a les comarques del nord. De Barcelona en amunt, gairebé totes les colles que han nascut en les últimes dècades han rebut ajuda dels Minyons i amb ells han après a fer els castells. Com a colla fora de la zona tradicional, els Minyons han necessitat trobar places més a la vora de casa seva. Places castelleres que no existien i que han hagut de crear i treballar-se amb els anys. Fent bones diades, han fidelitzat un públic casteller a la majoria d’actuacions. I no només ho han fet en terres vallesanes, poblacions com Girona, Mataró, Manresa o Vic també han begut de l’experiència dels egarencs.
Els minyons de Terrassa,  els arquitectes dels  castells moderns

La tècnica més pura

Durant anys va córrer una llegenda urbana: que els Minyons tenien unes taules fetes amb el programa excel amb el pes i l’alçada dels seus castellers i que, amb aquestes mesures, un programa dissenyava com havien de ser els seus castells. Evidentment no era veritat, però la resta del món casteller admirava la tècnica que tenien els de la camisa de color malva. Per aconseguir aquell nivell i evitar qualsevol error tant al pujar com al baixar els Minyons van duplicar, des del primer moment, el número d’assajos per setmana que feien la resta de colles del panorama casteller. Assajos on treballaven especialment la manera d’enfilar-se: “la tècnica és molt importat i la treballàvem molt. Tot era assaig i error, repetició, assaig amb canvis, assaig afegint dificultats al castell, planificant fins a l’últim minut de l’assaig i amb molta serenor. L’assaig era la clau de l’èxit”, explica en Carles Feiner. Una tècnica que també s’ensenyava a la canalla des de ben petits.
De la mateixa manera, van estudiar i redissenyar com fer els folres i van inventar-se una tercera pinya: les manilles que van permetre ampliar el sostre casteller. En definitiva, una colla que sempre ha primat més la tècnica que la força, però que també va idear una sèrie de treball físic específic per fer realitat els castells més grans i que es va convertir en un referent arreu del món casteller.

Els Minyons, en ple esforç constructiu. Foto: Mireia Comas.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara