Sílvia Alcàntara

“Els castells m'ho han donat tot”

La Sílvia Alcàntara és escriptora i castellera dels Minyons de Terrassa. Va néixer a Puig-reig, al Berguedà, l’any 1944, però als vint anys la feina la va portar cap a Terrassa, on viu actualment. Ha dedicat tota la seva vida a l’art d’escriure. Un esforç que, com el dels castellers, ha tingut la seva recompensa en forma de novel·la d’èxit. La Sílvia s’ha fet un lloc entre els escriptors més reconeguts amb Olor de Colònia, una novel·la publicada el 2009 que reconstrueix la vida d’una colònia tèxtil catalana a mitjans del segle XX. El 2011 va publicar la seva segona novel·la, La Casa Cantonera, que parla dels secrets d’una família en un poble miner del Berguedà. Avui, la Sílvia ens rep a l’Ateneu Terrassenc on ensenya tot el que sap als seus alumnes del taller d’escriptura. Amb ella parlarem de castells, la seva altra gran passió.

Anna Marín (text) , Josep Prims (fotografies)

Quin va ser el teu primer contacte amb els castells?
Jo els castells els seguia i m’agradaven des de sempre, però no va ser fins l’any 86 que un company de feina de l’empresa tèxtil on treballava em va apuntar als Minyons. Últimament, hi havia hagut molts canvis a la meva vida i tenia moltes ganes de fer coses i obrir-me a gent nova. Em van veure tan disposada que de seguida vaig entrar a la junta i vaig començar a treballar buscant socis protectors per la colla. Érem una colla molt petita, no teníem ni local i fèiem les reunions en un bar o a casa el president.

En aquell moment no era habitual que les dones fessin castells...
A les altres colles no, però a Minyons això de les dones ja ho teníem superat. No hi havia homes i dones, sinó persones que lluitàvem per una mateixa cosa. Recordo quan anàvem a actuar a Valls que si et posaves a la pinya venien els homes i et deien: “surt d’ací xiqueta, que això és cosa d’homens”. I no ho deien amb mala intenció, et deien que et podries fer mal... Sort que aviat van veure que amb les dones anirien més enllà.

Què ha significat per la dona poder fer castells?
Pels castells és molt evident que les dones els han donat la lleugeresa que els faltava. Sense les dones no s’estarien fent els castells que veiem a dia d’avui. Però l’important és que, a principis dels 80, per les dones va suposar un alliberament. Un sentir-se realitzades i acceptades en un món fins aleshores molt masculí. N’estic molt orgullosa del pas que van fer els Minyons en aquest aspecte.

N’estàs molt dels Minyons...
Ha estat la meva colla des de sempre i me l’estimo molt. Són únics, amb una manera de fer que els fa especials i jo m’hi identifico de ple. Els castells i, en especial els Minyons, m’ho han donat tot.

Què tenen d’especial els Minyons?
Som diferents perquè vam néixer d’una història diferent que es va muntar al Centre Excursionista. Eren tots “canalla” i ho feien d’una manera molt esbojarrada, però diferent. No els importava anar contra corrent. Eren gent molt jove i no els impressionava el pes de la tradició ancestral de Valls. Em vaig quedar meravellada de la gent dels Minyons i la seva manera de fer. Que si un nen no volia pujar, el castell no es feia, que ells decidien. Recordo escandalitzar-me un dia quan en una de les colles vallenques li deien a una criatura: “ton avi va pujar, ton pare va pujar i ara tu t’hi negues?” Jo no dic que estigués bé o malament, però sempre he pensat que la canalla són els qui arrisquen més de tots i si diuen no, doncs no han de pujar. Nosaltres érem quatre gats, però ja hi havia una altra manera de fer.

Els teus fills han fet castells amb tu?
I tant, jo m’hi vaig apuntar sola a la colla, però en aquell moment ens faltava molta canalla i de seguida em van demanar que hi portés els meus fills. Van entrar els dos, i després les seves parelles i, després els néts. Els petits mai no han volgut pujar, però hi anem sempre, a les diades. És el millor que tenen els castells, que és una activitat que pots compartir amb la família i viure moltes emocions junts. Ha estat una cosa que ha omplert molt les nostres vides.

Els nens són molt important pels castells...
I els castells són molt important pels nens. Són una lliçó de vida. Els ensenya que amb esforç poden pujar molt a munt, però també els ensenya que poden caure i que s’han de tornar a aixecar. A més, també els ensenya el valor de la col·lectivitat: quan són enxanetes són l’estrella, són al capdamunt però el dia de demà, quan baixin al pis de dosos, ja mai més els mirarà ningú. Aprendran que no és important ser l’estrella, sinó formar part i lluitar amb l’equip.

Amb els Minyons també aprenen que no tot és competir.
Estic orgullosa d’aquesta filosofia dels Minyons i que no anem al Concurs de Castells. Els castells és una cosa de la gent, que es fa en una plaça i que la gent s’hi pugui apropar. No vull públic en una grada mirant qui cau i qui no cau. Això trenca l’esperit dels castells. Ja sé que per Tarragona és un esdeveniment molt important i que per les colles que hi van significa molt, però jo em crec la nostra filosofia.

Però la rivalitat ha fet prosperar molt el món dels castells?
La rivalitat és important fins i tot pels Minyons. Però perquè hi hagi rivalitat no calen punts, és una cosa absurda. La rivalitat entre colles d’un mateix nivell hi serà igual. Nosaltres, com la resta de colles, no cobrem per fer castells, ho fem per orgull i amb això ja n’hi ha prou per fer grans castells. Tu vols fer-ho bé per sentir-te orgullós de la teva colla.

Quin ha estat per tu el millor moment dels Minyons?
Per la colla, el millor moment va ser quan vam carregar el primer 2 de 9 amb folre i manilles, vam posar els castells al món i va ser importantíssim. Però des del meu punt de vista, l’any 87 va ser increïble. Vam arribar a la Diada a intentar descarregar el 2 de 8 amb folre i ho vam fer, però a més, vam descarregar el 5 de 8, el primer de la colla, el mateix dia. Va ser brutal, em faltava l’aire per respirar, no m’ho podia creure. Llavors vam ensenyar el nostre potencial a la resta del món casteller. Tothom estava pendent de nosaltres i va ser increïble.

Com seria la teva vida sense els castells?
No me la sé imaginar. Els he viscut sempre amb molta passió i m’han donat moltes alegries. Tot i que ara, que estic mig retirada, com a escriptora me’ls miro d’una altra manera. Jo ensenyo tècniques per escriure novel·les i, quan em toca parlar d’estructura, els hi porto un pòster del 3 de 10 dels Minyons. Els ensenyo com hi ha la pinya, el folre, les manilles i els dic: “veieu? Per fer un castell cal posar cadascú al seu lloc perquè el castell s’aguanti. Per escriure, igual. Hi ha d’haver estructura, dir i fer les coses en el temps just i en el moment adequat”. Amb aquesta similitud la gent es queda parada. És una manera de parlar dels castells en un món que no en parla.

Veurem una novel·la que parli de castells?
Ho havia pensat moltes vegades. Quan estava aprenent i vam carregar aquell 2 de 9, vaig decidir incorporar un personatge que anava a fer castells dins la trama de la meva novel·la. Però la professora no em va deixar. Em va dir que era un tema massa complex com per fer-ne només una pinzellada. I que, si m’hi posava, ho havia de fer de ple. Ho vaig deixar estar, però no descarto res.

Com veus aquest any els Minyons?
Estan en un moment molt dolç. Hi ha hagut una renovació important de cares. Una injecció de gent nova i jove que ens ha anat molt bé. Han tornat a animar la gent i hem tornat a descarregar el 3 de 10! Jo hi era aquell dia a Girona i va ser fantàstic. És la màgia dels castells: són una cosa que passa ens uns instants. Un castell mai no s’assembla a un altre. És tant esforç, tantes hores d’assaig i,... zummmm, en un moment aquella criatura puja, fa l’aleta i s’ha acabat. És fantàstic.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara