Lluís Claret

La veu del violoncel entre Andorra i Sant Cugat

David Ramon (text i fotografies)

Com a cruïlla de camins, el Vallès acaba esdevenint l’assentament de molts passavolants. En el cas del violoncel·lista Lluís Claret i Serra (Andorra, 1951), la plana és la intersecció entre l’Andorra natal i la Barcelona destí professional. Però Sant Cugat no és només l’enclavament estratègic per a la residència i l’estudi. El potencial propi de la comarca ha estat també un medi on el fillol de Pau Casals s’ha realitzat com a músic.
Lluís Claret explica que el seu germà Gerard, el violinista, va fer arrels al Vallès abans que ell: “Jo tenia ‘antenes’ a Barcelona, però quan va ser el moment de trobar una qualitat de vida diferent vàrem venir aquí. Buscàvem una casa amb jardí i vàrem tenir sort de fer-ho el 1985, abans del túnels de Vallvidrera i dels Jocs Olímpics”.
Il·lustrat per la visió entre Montserrat i el Montseny, amb la Mola com a vèrtex del pla, Lluís Claret ha trobat la connexió amb el seu món, on tot passa per la coordenada encara més precisa del contacte entre les cerres de l’arc i les quatre cordes en tensió, amplificat per la voluptuosa caixa de ressonància.
“Ens vàrem traslladar amb els pares a Barcelona quan teníem quinze anys per poder estudiar música, perquè l’escola d’Andorra se’ns va fer petita”. No hagués estat possible de no haver-se produït la nevada del desembre de 1962. El seu pare, Andreu Claret, tenia vetada l’entrada a l’Espanya franquista. L’exiliat republicà va poder creuar de nou la frontera perquè aquell Nadal blanc l’alcalde Porcioles va haver de noliejar les màquines llevaneus de Claret. Gràcies això, el règim dictatorial va tenir un gest magnànim amb la família.
L’estada d’en Lluís a Barcelona va ser breu: “El 1972 vaig marxar a estudiar a París i m’hi vaig quedar set anys. El 1981, quan ja tenia alguna feina a Barcelona, i al cap de cinc anys finalment ens vàrem establir a Sant Cugat”. Una de les activitats que desenvolupa a la comarca és l’aula de perfeccionament al conservatori Victòria dels Àngels: “Hi he tingut alumnes de tot el món”. Lluís i la seva dona, la també violoncel·lista i musicòloga Anna Mora, han dirigit algunes edicions del festival de música d’estiu al Monestir, i tant en Lluís com el seu germà bessó han col·laborat amb l’Orquestra Simfònica del Vallès.

Què vols ser de gran?
Què té d’especial el violoncel? “Si tornés a néixer no triaria cap altre instrument. És la meva veu”. Lluís Claret explica com va néixer la vocació: “A casa només hi havia dos o tres discos, òbviament de Casals. Crec que aquell so tan especial se’m va anar ficant dins. Quan als nou anys el professor de música em va preguntar què volia tocar, jo vaig dir clarament el violoncel. Als catorze, en una redacció d’escola vaig escriure que volia ser violoncel·lista”. Diuen que és l’instrument que té el so més semblant a la veu humana: “Però depèn de qui el toqui, o de què toqui! (riu)”. En Lluís s’identifica, concretament, amb les veus de les sis Suites de Johann Sebastian Bach, les cinc sonates de Ludwig van Beethoven i el concert de Robert Schumann: “Schumann és d’un romanticisme bastant introvertit i m’hi sento més de gust”.
Tres grans mestres han marcat l’intèrpret. El primer, Enric Casals: “Quan el pare ens va portar a tocar davant de Pau Casals, perquè ens donés la seva ‘benedicció’, l’Enric era allà. Va ser ell qui em va preparar per a un concurs a Ràdio Nacional d’Espanya a Madrid”. Era un pedagog “de l’antiga escola”, exigent: “Em va ensenyar que els músics necessitem ser tres persones alhora: el que llegeix la partitura, el que la toca i el que escolta. Aquella manera d’anar nota per nota, al detall , va ser una formació per tota la vida”.
Enric Casals no era violoncel·lista, com tampoc no ho era l’altre gran mestre, el pianista hongarès Gyorgu Sebok: “Vaig estar vint-i-cinc anys seguint-lo”. El professor de xel·lo va ser Radu Aldulescu: “Amb ell vaig fer tot el gran repertori que conec”. Més endavant Claret va anar a buscar Bernard Greenhouse del Trio Mozart, amb qui va acabar de créixer: “Era un antic alumne de Pau Casals que vaig convidar a donar classes als meus alumnes, i vaig veure com tenia la capacitat de fer canviar el so amb una hora de classe. I jo, com una esponja, vaig anar assimilant”.
Claret ara fa sobretot de mestre: “Vaig començar a impartir classes als divuit anys i he tingut la sort d’anar sumant diverses capes d’experiència ensenyant. Als alumnes sempre els transmeto que han de convertir el violoncel en la seva veu”.
Tot i apropar-se a l’edat estàndard de la jubilació, ni hi pensa. “Tinc prou feina per sentir-me del tot actiu: classes a Sant Cugat, a Tolosa de Llenguadoc, els cursos d’estiu a Corea, França, Itàlia... És cert que els concerts minven perquè al mercat hi ha més gent i més jove, però me’n surten prou. No veig que s’hagi d’acabar”.
Entusiasta de l’ensenyament, Lluís Claret reflexiona sobre les noves generacions. Es guarda de menysprear o generalitzar, però detecta els efectes de l’accés fàcil als enregistraments: “A vegades et trobes algú que fa coses de gustos dubtosos o barreges d’estils i et reconeix que ha escoltat trenta-sis versions abans d’estudiar-la. Són mitjans molt enriquidors, però l’alumne ha de tenir una visió pròpia. Imitar és la via fàcil”. I alguns obtenen èxit: “Avui en dia hi ha els focs d’artifici, fenòmens com en Lang Lang, la Yuja Wang,... són formidables, però no es poden comparar amb Rubinstein, Wilhelm Kempff, ni amb Pau Casals, Gregor Piatigorsky o Pierre Fournier. A alguns joves els falta connexió amb les arrels. No per tocar com ells, sinó per entendre que no cal afegir més coses per impressionar el públic”.
El tarannà afrancesat de Lluís Claret, des del seu balcó del Vallès, remet al músic artesà i artista que deixa madurar la creació, o que espera vint anys fins a adquirir el seu actual ‘amic’: “És un Lupot del 1820 que duia un alumne francès. Li vaig dir que si mai tenia intenció de vendre’l, li compraria. És l’Stradivarius francès”. Des de fa deu anys que s’escolten un a l’altre. No cal dir que el màxim beneficiat d’aquest encontre és un públic melòman que té l’andorrà del Vallès en la seva més elevada consideració.
Lluís Claret

Lluís Claret un capvespre a casa seva, a Sant Cugat del Vallès, amb la monumental Mola al darrere.

El violoncel, l’estimat amic. Lluís Claret, andorrà del Vallès, porta més de mig segle dialogant amb el violoncel, empès per la figura de Pau Casals, íntim amic del seu pare. Just ara, en Lluís reconeix que és el moment en què té més bona relació amb l’instrument. Es fa seva la dita del mestre del Vendrell en una de les darreres entrevistes: “El violoncel és el meu estimat amic”. Claret afegeix: “I és així com ens l’hem de mirar, encara que com a bons amics a vegades hi ha discussions, però sobretot hi ha prou confiança”. Admet que ha passat etapes de dubte: “Cap als trenta-cinc/quaranta anys, quan ja havia guanyat concursos i no parava de fer concerts, havia pensat en algun moment puntual que em costava i que no m’imaginava fent això tota la vida, però ara no”.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara