El Vallès, terra de castells

Amb onze colles en actiu, liderades pels pioners Minyons de Terrassa, aquesta comarca és el millor exemple de l'expansió del fet casteller

Anna Marín Porta (text)

Més de vuitanta quilòmetres separen el Vallès de la capital castellera, Valls. Som ben lluny de la zona tradicional dels castells, però, avui en dia, onze colles castelleres, quatre d’entre les millors, ens avalen per afirmar que el Vallès és terra de castells. De fet, som el millor exemple d’expansió i consolidació del món casteller.
Els castells exhibeixen un estat de forma excel·lent. I el Vallès hi contribueix de manera decisiva. Tant pel nivell de colles que es mouen en l’elit castellera o que lluiten per entrar-hi, com pel naixement de noves formacions. Els últims dos anys s’han format més de quinze colles castelleres arreu dels Països Catalans, dues en terres vallesanes: els Castellers de Montcada i Reixac i els Castellers de Castellar del Vallès. Amb elles, al Vallès hi ha fins a onze formacions.

Els Minyons, els millors ambaixadors
Els Minyons de Terrassa són la colla que encapçala el fet casteller al Vallès. Són una de les millors colles del país i amb els seus èxits s’han convertit en l’exemple a seguir en la modernització dels castells. Van ser els primers en incorporar les dones als troncs dels castells i van prioritzar la tècnica a la força. Dos canvis essencials que els han portat a dalt de tot, sent la primera colla en fer un castell de la gamma extra (màxima categoria d’un castell) de l’època moderna o descarregant per primera vegada a la història un castell de deu pisos (sostre, fins ara, del món casteller). Així, un territori que va importar el fet casteller n’ha marcat el ritme durant molt de temps.
Els Minyons de Terrassa són els ambaixadors del Vallès arreu del país, però la seva feina dins la comarca vallesana ha estat igual o més important. Gairebé totes les colles castelleres, tant del Vallès Oriental com de l’Occidental, han rebut ajuda i formació per part de la colla egarenca des de la seva formació fins avui en dia, en un intent dels Minyons d’estendre i fer arrelar el fet casteller a unes comarques molt allunyades de la zona tradicional (Penedès, Tarragonès i Alt Camp). I ho han aconseguit.

Una mirada enrere
Els castells tenen més de dos-cents anys d’història, però no va ser fins a la segona meitat del segle xx que va començar a formar-se alguna colla castellera fora de la zona tradicional. El que sí que era més habitual és que a les principals ciutats s’hi convidessin colles castelleres a aixecar les seves construccions, normalment, en el marc de la Festa Major. I el Vallès no n'és una excepció. Una de les referències més antigues en aquestes terres és un pilar de 4 que una colla de Valls, tot apunta que la Colla Vella, va fer a la plaça Vella de Terrassa durant la Festa Major del 1899. Granollers i Sabadell també havien tingut l’honor de veure castells a les seves places a principis de segle, molt abans que veure castells durant la Festa Major, es convertís en quelcom habitual.
Més enllà d’aquestes aparicions puntuals, el Vallès no va tenir una colla castellera pròpia fins el 1974. Els pioners van ser els desapareguts Castellers de la Roca, a la Roca del Vallès. Van aixecar castells de sis pisos des del 1974 fins al 1980, sense arribar mai a tenir gaire rellevància. Van estar sols fins que al 1978 es van fundar els Castellers de Montmeló –de vida breu– i al 1979 es van fundar els Minyons de Terrassa, que van arribar per quedar-s’hi. En aquella època només hi havia setze colles castelleres a tot el país, però la situació de transició democràtica després de la mort de Franco, la crisi social en la qual vivien els catalans i la necessitat de recuperar la cultura catalana van ser el caldo de cultiu per la nova expansió castellera. L’aparició dels Minyons s’emmarca en la celebració d’una Festa Major popular a Terrassa, organitzada per les associacions de veïns, i l’esclat de la cultura popular a la ciutat (bastoners, gegants, el drac,...). La necessitat de recuperar les velles tradicions era evident; els castells eren una cosa nova a Terrassa, i a tot el Vallès, però encaixaven perfectament en un entorn de reivindicació catalana. Unes condicions que van propiciar que la colla arrenqués amb molta força i que, amb només uns mesos de vida, ja aixequessin castells de set pisos.
Un any després, i degut a desavinences internes, un grup de castellers dels Minyons van decidir marxar per crear la segona colla castellera a la ciutat. Naixien així els Castellers de Terrassa. Una dualitat interessant que ampliava el fet casteller a la comarca i el feia créixer. De retruc, la rivalitat entre les dues colles, sobretot els primers anys, va donar-los l'impuls necessari per progressar ràpidament. En aquella època compartien territori també amb els Castellers de Montmeló (1978-1983) que, com els de la Roca (1974-1980) i uns iniciàtics Castellers de Granollers a primers dels vuitanta, van tenir una trajectòria efímera, i no van aconseguir fer arrelar una tradició tarragonina en poblacions del “nord”.
Així, durant deu anys, el fet casteller al Vallès es va limitar a l’evolució de les dues colles de Terrassa. Eren dues de la vintena de colles del país. Però la dècada dels noranta tot va canviar. La quantitat de colles castelleres es va doblar en pocs anys, després es triplicaria, i el boom casteller arribaria també al Vallès.

Els anys de màxima expansió castellera
El 1991 es van afegir dues colles més al mapa casteller vallesà, una a Montcada i Reixac i l’altra a Granollers. Aquestes aparicions, juntament amb uns joves Castellers de Cornellà, van signar la constatació que el fet casteller s’estenia ràpidament i que fer castells al nord era possible. Les dues colles vallesanes, com la majoria que van néixer en aquest moment àlgid dels castells, van tenir una evolució molt ràpida, però només els Xics de Granollers van poder aguantar el ritme. Set anys després de néixer, els Castellers de Montcada i Reixac van haver d'abaixar la persiana.
Després de la bona collita del 1991, va arribar l’autèntic boom casteller. Al Vallès, només van aparèixer els Castellers de Mollet (1992), però a la resta de Catalunya les colles castelleres van créixer com bolets i es van crear set colles noves. Els motius d’aquesta expansió són diversos, però els estudiosos en destaquen tres. El bon nivell de les colles punteres en va ser el motor desencadenant. I aquí els registres dels Minyons de Terrassa van ser determinants. Uns registres que van despertar l’interès dels mitjans de comunicació vers el fet casteller. Un interès que es va traduir en la incorporació de diades castelleres a la programació televisiva. Això va arrossegar la resta de mitjans –ràdio i premsa escrita– a incorporar cròniques castelleres de manera habitual. El tercer factor clau va ser la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Una cerimònia que havia de tenir un perfil universal al qual s’hi van sumar elements simbòlics locals. Amb aquest objectiu i simbolitzant la unió i et treball en equip, setze colles castelleres van aixecar, simultàniament, els seus castells per tot l’Estadi Olímpic de Montjuïc, mostrant els nostres castells a tot el món.

Consolidació dels castells al Vallès
A partir del 1993, any en què els Minyons van carregar el primer castell de gamma extra del segle xx, les grans colles del país van batre els seus propis registres cada setmana, i la popularitat dels castells va créixer al mateix ritme que aquests èxits. A la nostra comarca, com a la resta del país, es van multiplicar el nombre de colles, escampant els castells per tot el Vallès. Els Castellers de Sabadell van néixer el 1994, els de Caldes de Montbui el 1995. El 1996 s’hi van afegir tres colles més, els Castellers de Sant Cugat, els Castellers de Rubí i els Vailets de Ripollet (que van acabar desapareixent). I dos anys més tard es van crear els Castellers de Cerdanyola.
En tot aquest creixement, els Minyons de Terrassa hi van jugar i hi juguen un paper molt rellevant. A partir del moment que la realitat castellera al Vallès va agafar embranzida, els Minyons, que aleshores ja eren una de les millors colles del país, es van erigir com a padrins de les colles vallesanes i oferien ajuda a la majoria de colles acabades de néixer, fet que creava un teixit casteller que permetia tenir colles amigues i beneficiar-se mútuament, sobretot oferint-se places on actuar i suport a les pinyes sense desplaçaments gaire llargs. La invenció d’una trobada anual de colles del Vallès va evidenciar aquesta estratègia i va permetre que es veiessin grans castells, fets pels Minyons, en places amb molt poca tradició castellera. Per exemple, Mollet, va veure abans un castell de nou pisos que ciutats "més castelleres” com Barcelona, Vilanova i la Geltrú o Sitges. D’aquella iniciativa en queda la diada que cada any comparteixen tres colles: els Xics de Granollers, els Castellers de Mollet i els Castellers de Montcada i Reixac.
Els Castellers de Montcada i Reixac (2013) i els Castellers de Castellar del Vallès (2014), han estat les últimes colles vallesanes a incorporar-se al món casteller. Els de Montcada i Reixac, recuperant l’esperit d’una colla que ja havia existit a principis dels noranta, i els de Castellar amb un projecte totalment nou. Ara, amb onze colles en actiu, és ben clar que el Vallès es consolida, també, com a terra de castells.
El Vallès, terra de castells

Els Minyons de Terrassa encapçalen el fet casteller vallesà. Foto: Mireia Comas.

Imatge del 4 de 8 descarregats pels Castellers de Terrassa a Sabadell, l’octubre del 2010. Foto: La Torre.

Els castellers de Cerdanyola. Foto: Castellers de Cerdanyola.

Una imatge de la primera i única actuació castellera a Terrassa fins els anys 30 del segle XX. Es tracta del pilar de quatre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Festa Major de Terrassa el dia 1, 2 o 3 de juliol de 1899. La fotografia va ser localitzada a Nova York (EUA) per Jaume Grau. Foto: Autor desconegut, Fons Jaume Grau Enfruns. CDOCA/Museu Casteller de Catalunya.

Una imatge de l’actuació de Festa Major dels Castellers de Sabadell, els saballuts. Foto: Conxi Garcia.

Colles a tot el Vallès, algunes d’alt nivell

Paral·lelament a l’expansió territorial dels últims anys, el nivell de les construccions que es fan cada setmana també ha incrementat, i molt. I no només les colles punteres han seguit trencant mites i aconseguint castells espectaculars i impensables fa uns anys, sinó que les colles més modestes han fet, darrerament, salts de gegant. I d’aquesta “revolució dels més petits”, el Vallès no n’ha quedat al marge. Els Castellers de Sant Cugat, i sobretot, els Castellers de Sabadell, s’han convertit en les colles revelació de les últimes temporades en aconseguir el 2 de 8 amb folre els de Sant Cugat, i el primer castell de nou pisos els de Sabadell. Registres que se sumen a uns espectaculars Xics de Granollers (a la imatge), que han recuperat els castells més difícils de vuit pisos després de quinze anys sense fer-ho. Aquestes tres colles, juntament amb els Minyons de Terrassa, estan entre les vint millors colles del món casteller.
L’arrelament casteller al Vallès es complementa amb set colles més, escampades pel territori. La ciutat de Terrassa té una segona colla, els Castellers de Terrassa, que aixeca castells de vuit pisos, i a Cerdanyola la colla local està a punt d’aconseguir-los. A Caldes de Montbui, Castellar del Vallès, Mollet, Rubí i Montcada i Reixac hi ha també colles castelleres. El seus registres estrictament castellers són més modestos, però fan una importantíssima tasca de difusió del fet casteller i de la cultura popular catalana. A banda de ser peça important en el teixit associatiu dels seus pobles. En total són onze colles que, setmana rere setmana, ens permeten veure castells a les places de la nostra comarca.

A la imatge, actuació dels Xics de Granolers a la Plaça de la Porxada, durant la Festa Major, l’any 1993. Foto: Pere Cornellas. Arxiu Municipal de Granollers

Vocabulari casteller bàsic

Aixecador: Nen que forma el penúltim pis del castell, per sobre del qual passa l’enxaneta per coronar el castell.
Cap de colla: Màxim responsable tècnic d’una colla.
Castell carregat: Quan l’enxaneta arriba a dalt de tot del castell, traspassa el peu al costat contrari d’on ha pujat, i aixeca el braç fent l’aleta.
Castell descarregat: acte de culminar completament un castell, sense caure, després d’haver-se carregat.
Dos (dosos): parella de castellers, normalment nens, que formen l’avantpenúltim pis del castell, o el primer del pom de dalt.
Enxaneta: nen que corona el castell, per tant, l’últim pis d’una construcció.
Folre: Estructura de suport del segon i tercer pis, amb què es fan alguns castells. Una segona pinya sobre la pinya que ajuda a mantenir l’estructura dels castells més complexos.
Gamma: sèrie de castells que es caracteritzen per tenir una dificultat similar.
Gamma extra: Conjunt de castells de màxima dificultat. Són castells de gamma extra, per exemple, el 2 de 9 amb folre i manilles, el 5 de 9 amb folre, el 3 de 10 amb folre i manilles o el 4 de 9 net o sense folre.
Manilles: Estructura de suport al tercer i quart pis d’un castell, se situa sobre el folre, que s’utilitza en alguns castells de màxima dificultat.
Net: un castell net és aquell que normalment es construeix amb folre i que, excepcionalment, es fa sense aquest suport. El 4 de 9 net o sense folre.
Pinya: part del castell que trepitja el terra, formada per molts castellers ordenats metòdicament, que serveix de suport al segon pis del castell alhora que és un matalàs en cas de caiguda.
Pom de dalt: Part del castell formada pels tres últims pisos: dosos, aixecador i enxaneta.
Tronc: part del castell que va des del pis dels baixos, els que tenen els peus al terra, fins al pis immediatament inferior al pom de dalt.

Nomenclatura de les construccions
El nom de cada castell explica quants castellers pugen a cada pis, quants pisos té el castell i quins suports extres porta. La pinya, es pressuposa a totes les construccions. Així un 4 de 8 és un castell amb quatre castellers per pis i vuit pisos d’alçada, comptant com a primer pis els castellers que tenen els peus a terra. Un 3 de 10 amb folre i manilles és un castell amb tres castellers a cada pis, té deu pisos d’alçada, i tres suports: la pinya, el folre i les manilles.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara