Els orígens magribins dels primers castells vallesans

Els Castellers de la Roca (1974-1980) van ser la primera colla vallesana i el seu cap, Pere Fortuny, els va portar del servei militar fet a Ceuta

Vicenç Relats (text)

Sembla que no pugui ser però els primers castells vallesans tenen l'origen en terres encara més meridionals que les de la zona tradicional del Camp de Tarragona i voltants. Perquè la primera colla que es va establir al Vallès, els Castellers de la Roca del Vallès, que va estar activa entre els anys 1974 i 1980, va néixer de l'afició que el cardedeuenc Pere Fortuny Carbonell, casat i establert al poble veí de La Roca l'any 1964, hi va agafar quan el 1962 feia la mili a Ceuta i es va posar a fer castells amb altres catalans que s'hi va anar a trobar. L'ànima d'aquella singular colla de militars per força era un xicot de Vilanova i la Geltrú, que, com a en Pere Fortuny, hi va engrescar altres reclutes i soldats de Vilafranca, Girona, Barcelona i tres de Cardedeu, entre d’altres.
I és que, curiosament, la nombrosa colònia catalana llavors establerta a Ceuta –molt ben organitzada entorn del Casal Català– va alimentar tot de festes tradicionals catalanes –sobretot al voltant de la festa de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d'abril– i els castells n'eren un dels plats principals.
De fet, eren uns castells ben curiosos. “Més aviat fèiem muixeranga, com els valencians, perquè amb enxanetes com aquells, de més de vint anys, ja em diràs quins castells podies aixecar!”, explica enriolat Pere Fortuny. Més o menys esvelts i ben travats, el cas és, però, que els feien, fins i tot a la plaça principal de Ceuta i amb la vestimenta adequada, pagada per la colònia catalana. "Vam actuar també a la casa del capità general de Ceuta, a qui li agradaven molt els castells, encara que altres comandaments militars ens havien castigat dies abans per haver anat a cantar en català el “Virolai” el dia de la Mare de Déu de Montserrat", explica.

L'ajut dels castellers de Barcelona
Aquelles singulars acrobàcies en terres magribines són doncs a l'origen dels primers castells vallesans organitzats el 1974 a la Roca. Va ser una colla nascuda amb l'ajut dels Castellers de Barcelona, integrats llavors fonamentalment per penedesencs residents a Barcelona. “Hi van estar molt interessats, ens van ajudar molt i els primers castells els vam fer amb la seva camisa, vermella”, recorda l'impulsor de la colla roquerola, que així que va poder va tenir com a camisa pròpia una de color blau cel.
I casa d'en Pere Fortuny, can Catxutxo de la Roca, va ser l'escenari de moltes reunions mig clandestines dels Castellers de Barcelona. "En aquells temps, en ple franquisme, no es podien reunir tres persones si no hi havia un Guàrdia Civil i, en canvi, aquí era diferent i, s'hi venien a casa, de seguida ens reuníem més de vint-i-cinc", explica.

La colla i la fàbrica
A Pere Fortuny li havia quedat el cuquet casteller i, com que tenia ganes de fer coses pel seu poble, es va posar a organitzar la colla en aquella plaça insòlita i en uns temps gens propicis. Ho va fer aprofitant les facilitats per contactar amb gent que li suposava el fet de ser l'encarregat d’una fàbrica del poble, Textiles y bordados, i el suport que tenia del director de l'empresa, Ricard Sarlavós, que els va pagar el vestit i tot.
Encara que era oberta a tothom, va ser una colla molt lligada a aquell nucli de treballadors i en els moments de màxim esplendor va reunir una seixantena de persones. Sota les ordres del cap de colla i president Pere Fortuny assajaven un cop a la setmana al gimnàs de l'Escola Sant Jordi de la població i actuaven sobretot a les festes locals i també en alguna plaça castellera tarragonina i en d'altres, com ho testimonien alguns trofeus que en Pere té guardats.
Va ser, doncs, una colla ben singular en unes terres i uns temps desacostumats. "La majoria dels components eren gent nouvinguda de feia poc de les Espanyes, que no sabia res de la tradició catalana", explica en Pere. I, per contra, en plena dictadura, els catalans autòctons del Vallès "no és pas que veiessin gaire bé els castells i a vegades t'havies d'amagar la camisa", recorda.
"No era una colla amb el rigor de les d'ara, en què la gent ho sentís gaire, perquè quan anàvem a actuar a algun lloc, molts la primera parada que feien era al bar", constata en Pere. Amb aquells vímets els cistells castellers que en podien sortir eren, doncs, molt limitats i les seves construccions més destacades van ser "algun pilar de 5 i els castells de 3 de 6 amb l’agulla, que es considera castell de set", explica cofoi en Pere.

Entre les majorettes i l'envelat
És clar, però, que a mitjan dels anys setanta el panorama casteller del país no era pas el d'ara ni ningú sabia gaire com es feien ni què representaven. Com a cap de colla, en Pere va tenir prou feina a què no es vinculessin els castellers i les majorettes locals, organitzades a l'òrbita del Movimiento, com algú proposava. I recorda els maldecaps que va tenir per aconseguir que per la Festa Major l'Ajuntament els deixés actuar al carrer i no pas dins de l'envelat, com els exigien tant sí com no.
"Ara seria tota una altra cosa perquè els castells són molt coneguts i aquest poble s'ha fet molt més gran, però llavors érem vistos com una cosa una mica rara", reconeix en Pere.
La colla roquerola va desaparèixer el 1980, precisament un any després que al Vallès els castellers engeguessin amb força, arran de la creació dels Minyons de Terrassa. L'operació d'una hèrnia discal que patia en Pere Fortuny, que el va obligar a estar allitat durant un any, va ser l'estocada final d'aquella colla tan primerenca, que ara tenia de baixa el seu principal impulsor. Una colla que va tenir el mèrit de reeixir en temps i places adverses, de la qual els pocs records i imatges que se'n guarden es troben entre can Catxutxo, l'Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès i el Museu del fet casteller de Valls.
En Pere Fortuny i la seva esposa, Lola Roca, que també va participar des del primer moment en la pionera colla roquerola, mantenen viva l'afició castellera, encara que sigui a la distància, seguint-ne les gestes per televisió. "Si vaig a veure'n, m'hi haig de posar i ara ja no puc pas", rondina en Pere. "Jo sí que hi aniria decidida, m'encaten!", replica la Lola.
Amb tot, saben que alguns roquerols estan integrats al Xics de Granollers i els fa gràcia pensar que una vaga influència hi pugui tenir aquella colla desapareguda, com és el cas de la participació del veterà Antonio Navarro, que a vegades es posa a fer-hi pinya. Els fa més gràcia encara saber que al veïnat de casa seva hi viu la Maria Massana, enxaneta dels Xics, que és com de la família, i que la seva néta Aina Pagès, que viu a l'Ametlla del Vallès, és integrant de la colla castellera de la Universitat Autònoma.
Els orígens magribins  dels primers castells vallesans

El grup de catalans (amb barretina i tot) que es van decidir a fer castells, pels carrers de Ceuta. Foto: Arxiu Familiar Pere Fortuny.

Primera actuació dels Castellers de la Roca, encara amb la camisa vermella dels Castellers de Barcelona, el 23 de setembre de 1974.

Un 3 de 6 amb el pilar al mig, dels Castellers de la Roca, amb Josep Fortuny Roca d’enxaneta. Foto: Arxiu Familiar Pere Fortuny.

Els catalans, fent un castell davant de les autoritats, a Ceuta el 1962. Foto: Arxiu Familiar Pere Fortuny.

Ceuta en els anys que Pere Fortuny hi feia el servei militar. Foto: Arxiu Familiar Pere Fortuny.

Pere Fortuny, en l’actualitat, davant de casa seva amb una gralla a la mà. Foto: Vicenç Relats.

Pere Fortuny, a casa seva amb la seva esposa, Lola Roca i diferents records del passat casteller de la Roca. Foto: Vicenç Relats.

Una de les primeres actuacions dels roquerols, ja amb camisa blau cel, davant de l’antic Ajuntament l’any 1976. Foto: Arxiu Familiar Pere Fortuny.

La breu colla de Montmeló (1978-83): les dificultats d'uns temps i una plaça no prou castellera

Montmeló també va tenir una colla castellera en temps ben meritoris, del 1978 al 1983. "Va ser una iniciativa de l'Agrupació Sardanista, que també organitzava les colles del Ball de Gitanes i que buscava activitats per fer, per donar caliu cultural català al poble". Així ho explica qui n'era un dels impulsors i primer cap de colla, Vicenç Pellicer Tinto.
La seva primera actuació va ser el 15 d'agost de 1978, a la Plaça de la Vila de Montmeló, i van aixecar un 3 de 5 net. Els seus padrins van ser els Castellers de la Roca, als quals van tornar la visita un mes després -el 17 de setembre. Ben embalats, l'1 d'octubre següent ja participaven a la V Manifestació Castellera de Tarragona, que reunia totes les colles del país, llavors només una quinzena.
"Els quatre que portàvem l'Agrupació Sardanista – amb Josep Fages, Dionís Cortès i Josep Vallmitjana– ens reuníem al Sindicat agrícola els diumenges al matí i ens vam animar a fer castells arran d'una foto espectacular a la portada de La Vanguardia d'un diumenge d'aquells", explica Vicenç Pellicer. "Jo la vaig portar a la reunió i els vaig dir: ja tinc una altra activitat per fer".
I amb aquest punt de casualitat va anar –"sense que sabéssim res més de castells ni que ningú ens n'ensenyés"– que en Vicenç Pellicer i els seus companys es van posar a captar jovent fins que van aconseguir embolicar-hi una vintena de xicots i d'homes. "Érem pocs i costava que la gent s'hi posés", recorda.
Unes pàgines ciclostilades de la revista local Portaveu, del 1981, amb una crònica de la colla castellera firmada per Enxaneta, retraten molt bé les dificultats de les primeres colles castelleres en zones allunyades de la zona tradicional. Deia: "La nostra plaça encara no és prou castellera. Al dir la nostra plaça em refereixo a què la gent de Montmeló no participa quan fem l'actuació aquí, a la nostra pròpia plaça. No es posa a la "pinya", no dóna ànims al nostre grup, fins i tot marxa abans d'haver finit l'actuació. Cal remarcar que els castells més importants els hem tingut de provar i coronar amb èxit fora de la nostra població, on la gent sí que hi participava. A les altres colles no els passen aquestes coses. Nosaltres hem sigut testimonis d'actuacions d'altres colles on la gent del poble hi participava d'alguna manera, uns fent "pinya", d'altres animant i disfrutant dels castells aconseguits".
Abans de concloure el mateix article convocant els veïns a fer pinya i a animar la colla, el cronista explicava: "Els Castellers de Montmeló és molt més que una colla de gent que puja l'un sobre l'altre i que alguna vegada cauen, sinó que és un fet viu de la cultura d'un poble que perdura, que va en augment i que té una importància molt específica arreu de Catalunya".
El mateix text esmentava entre els castells aconseguits per la colla de Montmeló fins llavors el 3 de 5 net; el 3 de 6; el pilar de 4 i el pilar de 4 aixecat per sota; el pilar de 4 caminant; el pilar de 4 portat al balcó; el pilar de 4 amb la senyera i el pilar de 5 carregat.
Vicenç Pellicer admet que els castells de la colla de Montmeló "van ser una mica d'estar per casa", però assegura que els feien "perquè ho sentíem i ja en gaudíem". "És clar, no tenien res a veure amb aquests castells tan enormes d'ara, que aviat els avions hauran de demanar permís per poder passar!", diu tot impressionat.
A primers dels vuitanta en Vicenç Pellicer també va ser el cap d'una primera colla castellera a Granollers, anomenada Castellers de Granollers, que va promoure juntament amb un grup de granollerins. Va tenir una vida curta, de menys de dos anys, però va aconseguir portar a la plaça de la Porxada i a alguna altra plaça vallesana les primeres actuacions de castellers granollerins. (VRC)

Vicenç Pellicer, mostrant el cartell (a sota, detall) de la primera actuació conjunta amb els Castellers de la MOntmelí i els de la Roca, el 1978. Foto: Vicenç Relats.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara