Pau Vila, un gran humanista vallesà del segle XX

Fill d’una família obrera i modesta, l’impuls autodidacte per saber el va empènyer a excel·lir com a geògraf

Jaume Valls i Vila (text)

“A Sabadell que em veié néixer, a Terrassa, camp de les meves facècies de xicot; al Vallès on he fet el meu aprenentatge de geògraf”. Així prologava Pau Vila el seu assaig geogràfic El Vallès, l’any 1930. Nascut amb un ull inutilitzat, amb una infància i adolescència proletària, de treball manual al tèxtil, Pau Vila va ser un autodidacta amb una alta capacitat creativa i pedagògica que va excel·lir com a geògraf i va redactar la divisió territorial de Catalunya en vegueries i comarques.
Vaig poder conèixer personalment Pau Vila quan l’any 1973 va venir a l’Institut sabadellenc que duia el seu nom, on jo estudiava el batxillerat nocturn. Aleshores el senyor Pau Vila era un ancià venerat, un savi reconegut i admirat, però la vida l’havia forjat amb duresa. Per això crec interessant divulgar la seva trajectòria vital i autodidacta, extreta en bona part de la biografia oral que amb el títol “He viscut!”, va publicar l’any 1989 el periodista i amic Bru Rovira.

Una infància dikensiana a ritme de llençadora
Pau Vila i Dinarès va néixer a Sabadell al carrer de les Cases Noves el 29 de juny de 1881. En Pau era el gran de vuit germans, però amb només dos anys d’edat la seva família es traslladà a Alcoi, on el seu pare –un teixidor, “de la flamarada” que es promocionà a majordom de telers– havia estat contractat. L’estada a la ciutat de la vora del riu Serpis duraria però menys d’un lustre.
Des d’Alcoi els Vila anaren a residir a Terrassa, on el seu pare exercí de majordom d’una fàbrica tèxtil, on es treballaven onze hores diàries. En Pau anà a una escola laica, instal·lada a l’entrada d’un casal del carrer de la Quadra de Vallparadís (ara Sant Antoni) i regentada pel mestre Esteva Mas, fins que s’organitzà una escola primària a l’Ateneu Obrer de Terrassa, on en Pau –segons explica– llegia, escrivia, comptava, repetia la taula de multiplicar i aprenia nocions de geografia i història.
Cap als dotze anys va començar a treballar en telers de cotó, fins a la crisi de comandes provocada per la guerra de Cuba, amb la qual son pare es va quedar sense feina. Llavors l’home, per tirar endavant la família, llogà una vinya situada a una hora a peu d’on residien. A casa seva també va plantar-hi un hortet i criava ànecs, en un intent de salvar l’economia familiar, però ben aviat amb els migrats ingressos ja no podien ni pagar el pa.

De Terrassa a Sant Martí de Provençals
En comprovar que no se’n sortien, pare i fill anaren a treballar al pla de Barcelona, a la fàbrica anomenada “La Granota” de Sant Martí de Provençals, on el pare menava un teler i en Pau un altre. Entraven a treballar a quarts de sis del matí, i plegaven a quarts de set del vespre. Encara es feien les onze hores de jornal. Sojornaven a casa del seu oncle Joan, a Gràcia, i per a desplaçar-se a la feina s’havien de llevar cada dia a quarts de cinc del matí per tal d’agafar un tramvia de vapor, i al vespre desfer el camí, ja de tornada.
Fruit del treball, pogueren fer-hi anar la mare i els germans des de Terrassa, establint-se en una caseta al Camp de l’Arpa, on, –segons refereix en Pau– “la ballàvem bastant magra”. Aleshores canviaren d’empresa tèxtil treballant a Cal Borges del carrer Joan de Mata, una fàbrica moderna amb més de cinc-centes telers de cotó. Llavors en Pau tenia setze anys d’edat i guanyava dotze pessetes a la setmana, mentre el seu pare en guanyava trenta. Els companys joves de la feina li deien el “granotillo”, per la seva habilitat especial per saltar tot jugant a “gepes” en les estones d’esbarjo de la feina. Corria l’any 1897.
Les condicions dels treballadors tèxtils d’aleshores eren molt dures, tant pels jornals d’onze hores, com per l’absència de cobertura social, ja que que quan es vagava per malaltia o per falta de feina, no es cobrava res. En aquell ambient fabril d’humitat, de pols i amb el fred hivernal, en Pau va caure malalt de tisi. El pare el portà a casa d’un metge, però no va poder pagar les dues pessetes de la visita. Estava tan dèbil que, per por a no perdre la feina, el pare el traginava a coll, i el seu germà, en Fratern, s’encarregava de fer anar el teler, mentre ell malalt, s’asseia en una caixeta al costat, aguantant el tipus.

Consciència de classe
Dues obreres joves de la fàbrica li van demanar al seu pare que els dissabtes a la tarda el deixés acompanyar-les al Centre de Carreters del carrer de Jupí, per assistir a unes conferències. L’ambient d’aquell local era de gent anarquista i liberal, ben connectada amb els obrers, que eren persones d’acció. Arran de la bomba de Montjuïc, alguns dirigents del Centre de Carreters foren detinguts i engarjolats.
En aquest període en Pau se sentí fortament lligat al moviment social i fins i tot, l’any 1899 formà part del comitè d’una vaga general, la qual no assolí reeixir, i on, en els aldarulls obrers es produïren alguns morts.
Aquests fets violents li van produir un xoc. “No era per a mi i ho vaig deixar còrrer” –explica– malgrat que seguiria intervenint en les causes socials.
Aleshores es traslladaren amb la família al barri de Gràcia, a una torreta del Passeig de Sant Joan, –on van néixer tres germans més–, per treballar a “Can Borges Nou” del carrer de Santa Eulàlia. Era una fabriqueta de caràcter quasi familiar, amb tan sols deu telers de llana procedents d’una empresa terrassenca que havia fet fallida, i on teixien cotó. El fet de deixar la fàbrica gran li obrí camí a noves relacions i l’ajudà a decantar-se més per l’acció cultural que per l’activisme.
Tot i les onze hores de jornal s’apuntà a l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació, situada als baixos de la Universitat de Barcelona, per seguir uns cursos de teoria del teixit i arribar a ser un tècnic. En sortir tard de l’escola nocturna contactà amb la gent que venia dels teatres i per amistat entrà a fer de claca a un teatre la Gran Via, on avui hi ha l’hotel Ritz. Al teatre es representaven sarsueles. En Pau arribava a casa a mitja nit, menjava alguna cosa que li havien deixat, i l’endemà es llevava a quarts de sis del matí per anar a treballar.

L’esperit catalanista i científic
Amb els amics de l’Escola d’Arts i Oficis anaven a buscar aigua rica en ferro a les fonts de Pedralbes, de Sant Pere Màrtir o el Turó de Montcada per a la novia d’un company que la necessitava. Aquests foren els seus inicis en l’excursionisme, compartits amb el seu amic Antoni Sabaté.
Fou per mitjà d’aquest amic que treballava de caixista, que en Pau entrà en contacte amb l’anarquisme intel·lectual i català, ja que venia d’un ambient bilingüe i de parlar un català estrafet. La lectura de la revista “Joventut” li desvetllà el catalanisme, i la de la publicació “Alrededor del mundo”, l’acostaria al món de la ciència, desvetllant el seu esperit inquiet.
Així abandonaria els estudis de teoria de teixits en el tercer i últim curs de carrera, i alhora coneixeria la que després seria la seva esposa, l’Emília, –una obrera eixerida, amb molta iniciativa, especialitzada en ordits i nuat, i que vivia just davant de la fabriqueta de Can Borges Nou amb la seva mare- . “L’Emília tenia molt caràcter –explica en Pau- però malgrat la meva feblesa, em va respectar i mai tractà de dominar-me”.
La fabriqueta de Gràcia va tancar. Llavors entre els anys 1900 i 1902 en Pau Vila va treballar a diverses fàbriques, passà una greu malaltia i es quedà a l’atur força mesos, fins que començà, després d’aquest complicat bienni, a treballar de mestre per primera vegada.
La seva mare va parir el vuitè i darrer fill, i no el podia alletar, fet pel qual el seu pare va comprar una cabra per a disposar de llet fresca, i va acabar formant un petit ramat, anant per les cases a vendre la llet a domicili. En Pau s’encomanà la verola d’un familiar, malaltia que el va tenir un mes enfebrat al llit. L’Emilia va trobar feina al barri de Sants i cada matí, abans de les cinc, en Pau l’acompanyava a peu al treball. Després acompanyava en Sabaté, “el qual m’introduí en l’anarquisme intel·lectual i amb altres companys que ens reuníem en una taverna del carrer de l’Estrella, volguérem crear una associació anarquista a Gràcia”. Finalment trobà feina en una fàbrica de La Llacuna però agafà els tifus i la va haver de deixar.
Amb el grup del carrer de l’Estrella i altres intel·lectuals anarquistes organitzaren el Centre Fraternal de Cultura, en una antiga casa senyorial del carrer d’Abaixadors. Aleshores s’iniciava l’Escola Moderna i en Pau assistia a les interessants i concorregudes conferències de geografia i física que feien els diumenges. Allà conegué en Ferrer i Guàrdia.

Mestre de minyons
l’Ateneu Obrer, portat per anarquistes interessats en la cultura. Feia de mestre del curs mitjà, amb una trentena d’alumnes amb els quals s’adonà de com eren els infants i aprengué la pedagogia amb ells. Llegia molt a les nits, sobretot obres especialitzades en els nous ensenyaments. A Badalona vivia a dispesa i, cada dissabte anava a Barcelona en tren. El dimecres sant de l’any 1903 es casà administrativament amb l’Emília, amb la qual visqueren plegats seixanta-tres anys. Anaren a viure junts, deixant la casa familiar “Ara que comences a guanyar, et cases” li va dir el pare, “de fet tenia part de raó: érem vuit germans”.
A Badalona l’anirien a trobar uns delegats del Foment Martinenc de part d’en Ferrer i Guàrdia per a reorganitzar aquella escola, la qual cosa li permetria tornar a Barcelona. Allà començà a imaginar l’escola nova: “una escola mixta, alegre, neutre –sense dogmatisme de cap mena- que fugís del memorisme i on l’estudi fos lleuger”. El seu nou destí escolar va ser el Centre Republicà Democràtic Federalista, del carrer de Mercaders. Allà es on va començar l’Escola Horaciana. Corria l’any 1905 i en Pau Vila tenia 24 anys.
L’Escola Horaciana durà de 1905 a 1912. L’anomenà així per la frase d’Horaci “ensenyar delectant” i en feia partíceps els pares d’alumnes mitjançant representacions, conferències o festes que li donessin un caràcter obert més enllà de la formació pseudo-científica dels alumnes. També van introduir l’ensenyament de la música. Tot i que les matèries s’ensenyaven en castellà, la formació era en català pel tracte, l’esperit i l’ambient. Des de l’inici sortien amb els alumnes a visitar museus, fàbriques o tallers, també a fer excursions pel rodal de Barcelona i iniciaren els intercanvis escolars.
LEscola Horaciana no va estar exempta de conflictes. El primer fou amb els dirigents del Centre Republicà que volien intervenir a l’escola. Davant la negativa, es van trobar amb les portes tancades, però Pau Vila continuà les classes a l’aire lliure, al Parc de la Ciutadella. La nova seu de l’escola seria al carrer Jaume Giralt, una casa llogada per un mecenes, fins que, pel març de 1908, s’instal·laren en un pis del carrer del Governador (avui de Duran i Bas). Dos anys després, alguns mestres crearen l’escola Mont d’Or en una masia de Terrassa, una separació que debilità l’Horaciana. El nou destí fou un pis de l’Ateneu Enciclopèdic, del carrer del Carme, fins que a final de juny de l’any 1912, en Pau Vila s’acomiadà de pares i alumnes per anar a Ginebra, becat per la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid, depenent de la Institución Libre de Enseñanza.

Ginebra i Colòmbia
Encara avui sembla insòlit que una institució espanyola atorgués una beca a un mestre que no tenia cap titulació, només per la seva bona pràctica. A L’Institut Rosseau (oficialment École des Sciences de l’Education) de Ginebra, Pau Vila s’interessà sobretot per les classes d’en Pierre Bobet i l’Eduard Claparède amb el qual farien moltes excursions. La famíliia –aleshores ja tenia dos fills: la Maria i en Marc Aureli, no es van adaptar al fred ginebrí. En acabar l’any d’estada a Suïssa acceptà treballar al Nou Mont d’Or, en el curs 1914/1915.
Aleshores li proposaren dirigir el Gimnasio Moderno de Bogotà i, pel febrer de 1915, s’embarcà cap a Amèrica. Aquell viatge amb la seva família, confessa que li va despertar el geògraf que portava dintre. Amb total independència va reorganitzar l’escola instal.lada als afores de Bogotà, en un antic convent desbaratat, a l’estil de l’Horaciana, però amb millor preparació pedagògica. Els alumnes s’ocupaven de l’ordre i la neteja, i cada classe escollia el seu responsable elegit per sufragi. Es feien moltes excursions recorrent camins costeruts i boscos verges, sense mapes ni guies, puix que, senzillament, no existien.

L’Escola del Treball
Treball L’any 1918 tornà a Barcelona com a secretari de l’Escola del Treball, de la Mancomunitat de Catalunya, dirigida per Rafael Campalans, la qual aplegava obrers d’oficis diversos, de set a nou del vespre, els quals rebien formació en diverses matèries de la seva especialitat. Però, alhora, l’Escola del Treball era un centre de cultura i de vida, on es programaven conferències de personalitats, s’organitzaven colònies, excursions, concerts i lectures teatrals. L’any 1923 amb la Dictadura de Primo de Rivera, molts professors de l’Escola, entre els quals Pau Vila, signants d’un manifest antidictadura, van ser destituïts.
De nou sense feina – la Dictadura havia fet tancar moltes escoles catalanes– va poder fer de mestre a l’escola Blanquerna, i després a l’acadèmia Monturiol, de la mà d’Alexandre Galí, el qual li proposà fer la Geografia de Catalunya. Com a soci del Centre Excursionista de Catalunya, va fer venir Raoul Blanchard director de l’Institut de Geografia Alpìna de Grenoble, amb el qual va anar a estudiar durant tres mesos, mitjançant un ajut de l’Ajuntament de Barcelona, i des d’on va començar a treballar de geògraf amb el mètode del teòric francès.
Pau Vila, un gran humanista vallesà del segle XX

Pau Vila i Pompeu Fabra a Montserrat per Sant Jordi de l’any 1936. Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa, Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Una imatge de Pau Vila amb Francesc Maspons i Anglesell, en una excursió el desembre de 1934. Foto: Albert Oliveras i Folch, Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Geògraf interpretatiu

“El mètode d’en Blanchard consistia en un llarg qüestionari de tots els aspectes físics i humans d’un territori que servien de base per fer-ne una interpretació geogràfica – explica Pau Vila- Això volia dir recórrer el país i fer enquestes. La feina consistia en anar a trobar la gent, de vegades a l’alcalde, però també als pagesos”. Així va treballar en la Geografia Universal de Pau Vidal de la Blanche i l’any 1926 va publicar la monografia La Cerdanya, que és considerada l’inici de la geografia moderna a Catalunya.
L’any 1930 fou nomenat professor de geografia de l’Escola d’Agricultura i l’any 1931, amb l’adveniment de la República, el nomenaren catedràtic de geografia de Catalunya i metodologia geogràfica a l’Escola Normal de Mestres de la Generalitat. Llavors va rebre l’encàrrec de fer la Divisió territorial de Catalunya en comarques, que li va encomanar el conseller de cultura, Ventura Gassol, Pau Vila tenia aleshores cinquanta anys d’edat i encetava el seu període de plenitud com a geògraf. Aquesta faceta de la seva vivència personal i científica, serà motiu d’un nou article.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara