En Jimmy s’explica

Anna Ballbona (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)

Quan vaig sentir el primer crit de “Jimmy” vaig arraulir-me tant com vaig poder rere les fulles mig mortes del plataner del Passeig. El camuflatge era molt precari. Aquells plataners estan malalts o mutilats o directament agonitzen. Però jo m’arraulia tant com podia, i premia el cos estremit contra les branques, mirant cap a una altra banda. Si mires cap a una altra banda sembla que dissimulis millor als ulls escrutadors del món.
No volia que la Luci em trobés. La decisió de marxar feia molt de temps que era meditada. Què diantres hi feia, jo, en aquella casa de pijos sense solució? Per què m’havien d’inflar a menjar de mala manera? La inactivitat i haver d’aguantar les manyagueries –o allò que la Luci entenia per manyagueries– m’havien minat. El meu cos s’eixamplava per totes bandes. Em sentia els músculs tumefactes. I el pitjor de tot era aguantar la veu de flautí de la Luci. Jo no volia aquella vida per mi.
Quan vaig tornar a sentir la seva veu una esgarrifança em va anguilejar des del clatell fins a les potes. No comptava amb aquella campanya inusitada. Als arbres del Passeig, al centre, a l’inici del bosc on em volia refugiar, va penjar aquests cartells:
“Perdut a l’Ametlla, zona Passeig
Lloro gris amb cua vermella
Es diu Jimmy (Si el veieu, si us plau, oferiu-li un tros de fruita dient ‘Té, Jimmy’)
Telf. xxxxxxxxxxx
S’ofereix recompensa: 2.500€”
Jo només volia viure en llibertat. Ser jo mateix. Tothom té dret a perseguir el seu alliberament, a anhelar un món millor on habitar, a imaginar altres realitats. Per què em volien segar els somnis i engabiar-los en un presidi de 30 centímetres de diàmetre i un excés industrial de pinso embafador?
Quan vaig clissar l’anunci en el tronc d’un plataner se’m van posar les ales de punta. Quina dèria tenia la mestressa amb la meva cua vermella! Quan les seves amigues apareixien per casa, allargaven fins tard les festes i les converses idiotes. Cridaven com mallerengues. En aquestes festes jo tancava els ulls i intentava, en va, aïllar-me del soroll. Però sempre hi havia un moment en què m’ensenyava a les visites. I em feia fer el número de “Jimmy, té, menja, és que li agrada molt la fruita...Veieu com belluga la cua?!”. S’ho pensava ella que m’agradava la fruita! Per aconseguir que les visites em traguessin els ulls del damunt, en pessigava un bocinet. Com si fos un mono del zoo. Quina humiliació! No tenia altre remei.
L’última nit amb convidats tothom va acabar borratxo perdut i van tenir música a tot drap fins a les tantes. Com més bevia el personal, més coses em deien per fer-me garlar. En paral·lel a la ingesta d’alcohol, cada vegada eren frases més estripades i inconnexes. Va arribar l’oportunitat que tant havia estat esperant.
Quan alguns ja havien marxat i d’altres eren al sofà ajaçats, dormint, la meva mestressa s’ho feia d’estranquis amb el director de l’empresa del marit, aprofitant que l’home roncava al sofà, fulminat pels quatre gintònics i la maria que li havien ofert, amb tota la intenció. Un dels pocs que encara es mantenia dempeus se’m va quedar mirant, sense dir res. En duia més als peus que al cap, sens dubte.
– Jimmy, Jimmy, què passa...?
Era el meu moment.
– Sortir, sortir... –vaig mussitar.
– Què dius?
– Sortir, sortir...
L’ínclit seguia sense reaccionar. Vaig témer que en un tres i no res caigués rodó a terra. La bravada d’alcohol era insuportable. Vaig insistir. Qualsevol imprevist podia interrompre l’escletxa màgica. Quan els esgarips de la mestressa fent el clau furtiu eren cada vegada més audibles -més audibles per un lloro, com a mínim-, l’imbècil, finalment, va obrir la gàbia. Mig marejat per la fortor del gamarús i de tot el menjador, que presentava una fumarel·la londinenca, vaig sortir a batzegades. Em vaig clavar diverses patacades amb la paret fins que vaig trobar una finestra oberta. Era fosca nit i, després de tantes emocions, amb encara el fum al cap, vaig preferir no allunyar-me gaire de casa i passar-la en un dels plataners propers, al Passeig. Quin nit més bonica, quina sensació més pura la de dormir sota les estrelles.
El que mai hauria imaginat és que l’endemà, malgrat la ressaca de campionat que havien d’arrossegar, la Luci i el seu home sortirien a buscar-me al Passeig. “Jimmy, Jimmy!”, mirant tota l’estona cap amunt, com si en realitat no haguessin parat de beure i s’haguessin begut l’enteniment. I després van venir els cartells i la recompensa. 2.500 euros. Gairebé m’entendreixen. Però em va semblar una vergonya. Es pensaven que em podrien comprar?
L’estesa de cartells va portar alguna situació imprevista. Van aparèixer els caçarecompenses. Gent que pujava i baixava pel Passeig cridant: “Jimmy, té fruita!”. Era la febre de l’or. La tercera nit, quan encara no m’havia espavilat per buscar menjar, fiant-ho tot a les reserves de la vida enfitada que havia portat fins aleshores, vaig començar a sentir un rau rau a la panxa. I revenia la temptació de baixar i acceptar la fruita de qualsevol estrany. Però vaig resistir.
No gaire lluny del Passeig s’intuïa un bosc. Allà podria estar segur, però havia de fer els passos mica en mica. Veia perills i sobresalts per tot. Una vegada que vaig intentar una primera incursió en el bosc va passar el Porsche de la mestressa:
– Jimmy? Jimmy! Té, fruita.
Em vaig arrecerar al pati d’una casa, on de poc un gos em pega queixalada.
Una nit que dormia en uns plataners del final del Passeig vaig sentir una conversa tenebrosa. Una parella estudiava el pla per fer extorsió:
– Si el capturem, podríem enviar una foto pel mòbil a la paia i demanar-li més diners. Si en pot acoquinar 2.500, segur que no li ve d’aquí i en podem treure 4.000 de l’ala –planificava el marit.
– T’imagines? Podríem gravar el Jimmy cridant i enviar-li el vídeo.
I es posaven a riure. Jo també haguera rigut si no fos que sortia d’un segrest i ja sentia el perill d’un altre. No podia esperar més. Havia de marxar. Ben lluny. Cap a un món nou. Assumir els perills i les incerteses, sense dilatar el viatge. Nord enllà, qui sap...

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara