El vi i l’aiguardent que anava a Amèrica

Sant Llorenç Savall té una rica història vinícola que queda evidenciada en les més de 400 barraques de pedra seca que hi ha al terme

Jaume Valls i Vila (text)

Encara que ara no ho sembli una gran part dels verals propers a Sant Llorenç Savall i altres rodals de la Mola, ara reblerts de brolla i pi blanc, eren fins a mitjan segle passat ben pelats, amb conreus de vinya que produïen cada anyada molts hectolitres de vi, de no massa qualitat.
La terra prima i magre, i l’escassedat d’aigua, no permetia altres conreus que els de secà. La presència de la vinya, documentada des del segle x, es va desfermar especialment d’ençà del segle xviii, quan els terratinents, a partir de l’establiment del cadastre, pel Decret de Nova Planta, es van veure en l’obligació de pagar contribucions pels seus dominis, també per les terres incultes. Llavors van haver de vendre o llogar part de les seves terres, les menys afavorides, oferint així als jornalers desposseïts, la possibilitat d’artigar, plantar i conrear vinyes, obtenint un guany propi del seu treball, malgrat que aquests viticultors, anomenats rabassaires, haguessin de pagar una part considerable dels fruits obtinguts, –el terç o el quart–, als terratinents propietaris. Naixien els contractes de conreu, la majoria dels quals eren a “rabassa morta”, és a dir durant la vida dels ceps.

La febre de la vinya
En aquesta “febre de la vinya”, desfermada també per la possibilitat d’exportar el vi i l’aiguardent a Amèrica, la gent de Sant Llorenç Savall se les van enginyar per posar a punt els ermots. Van haver d’artigar el terreny, aguantar la terra en bancals i feixes, establir canals d’evacuació d’aigües o de reg, construir murs per flanquejar els camins, i, sobretot, plantar ceps arreu, en indrets que avui semblen insòlits i que ens sorprenen per la seva agosarada configuració. L’estratègia dels rabassaires era la de plantar vinyes en diversos indrets del terme, a fi de diversificar el risc de les temudes pedregades i plagues.
Els pagesos residents al poble es desplaçaven a peu o amb ases i mules a la vinya on feien el jornal, cobrint per rotació les diferents vinyes al seu càrrec. Per això es van construir barraques a les diferents vinyes, que els permetien guardar les eines i aixoplugar-se en cas de pluja o per vigilar a les nits el raïm, tant dels possibles robatoris com de la voracitat dels senglars. Tot plegat va conformar una varietat àmplia i completa de tipologies constructives de pedra seca, que encara avui caracteritza els paisatges agrícoles del terme municipal llorençà.
El cicle de menar la vinya s’inicia el desembre amb la poda i la neteja de les rases, continua amb la llaurada, l’adob, l’empelt, l’ensofrada, l’ensulfatada, l’esporga, una nova cavada, l’escabriolada i finalment la verema pel setembre o l’octubre. Ara hi ha un parell de lloables iniciatives per recuperar vinyes amb aquests mètodes tradicionals.

Les barraques
De totes les construccions en pedra seca que han perviscut al terme, les més vistents són les barraques de vinya, que estan sent localitzades, estudiades i reconstruïdes pel grup anomenat “Secció de pedra seca Ballestar”, en memòria de la persona que va establir una primera relació de les barraques llorençanes. Per cert que si l’estudiós Jesús Ballestar va catalogar 230 barraques, la secció llorençana ja n’ha localitzat unes quatre-centes.
La tècnica de construcció de les barraques és complexa, tot i que algunes aprofiten desnivells naturals o esquerdes a la roca, les més convencionals, estan construïdes a quatre vents. La base de les parets es feia amb grans rocs, sovint combinats amb trams de roca mare. El parament es pujava a trencajunts, de manera que les juntes separades conformessin altres zones de resistència sense tracció, fins assolir el nivell de la llinda, és a dir de l’entrada de la barraca. Les parets de la construcció solen ser dobles, amb una paret interior feta amb la millor pedra ben encaixada, i la paret exterior amb una funció de contrapès, per poder pujar al damunt la volta de falsa cúpula. La volta de la barraca es feia mitjançant l’aproximació progressiva de les tres a set filades, preferentment lloses el més planes possible, fins al tancament amb una gran llosa anomenada tapadora, o pedra clau. Aquestes filades de la volta eren reblertes de pedruscall per tal d’immobilitzar les pedres de l’estructura. Un cop tancada la volta, es cobria amb una capa de cendra i amb terra aplanada per assegurar-ne la impermeabilitat, on s’hi plantaven lliris, que amb l’arrelament, contribuïen a consolidar el sostre.

Diferents tipologies
Malgrat que el substrat majoritari fet de gresos i de materials de conglomerat no hi ajuda, la tenacitat dels constructors de barraques va assolir aixecar-les amb les pedres al seu abast. De formes poc regulars, l’aspecte de les barraques llorençanes es bast i poc refinat. La planta de les barraques sol ser circular, als quatre vents, és a dir la forma més senzilla de bastir-les, que amb l’excepció de les llindes i tapadores, no necessita pedres d’un format especial. Les barraques amiden de mitjana quatre metres quadrats de base, amb una alçada inferior a dos metres i uns paraments d’uns setanta centímetres de gruix. La porta d’entrada fa uns vuitanta centímetres d’alt, per una mica més de mig metre d’ample. Un nombre considerable de barraques s’emplaça proper a un torrent o xaragall, per tal de tenir aigua a mà per a poder fer l’anomenat caldo bordelès per sulfatar, o per abeurar els animals. També les trobem properes a un camí carreter o a sota de les cingleres d’on s’extreia la pedra. L’orientació de l’entrada de les barraques és la de sudoest, a recer dels vents llevantins. Excepcionalment hi ha també barraques dobles, per tal d’aixoplugar la bèstia de càrrega, on l’entrada és més gran.
A banda de les construccions en pedra seca, la petjada de la vinya ens ha llegat rases per conduir les aigües, dipòsits on dissoldre i preparar el sulfat de coure per ensulfatar, tines o cups situats a peu de vinya i dipòsits circulars excavats al terra. Aquests folrats amb cairons de rajola vernissada, damunt dels quals es disposava un entramat de fustes lleugerament separades, on s’abocava el raïm acabat de collir. En trepitjar-lo, el most regalimava acumulant-se dins el cup on es deixava fermentar abans de ser trascolat a les bótes.
Ara amb criteris ecològics, la vinya a Sant Llorenç s’està començant a recuperar.
El vi i l’aiguardent que  anava a Amèrica

Una imatge de vinya borda davant de la barraca de la Torrota, a Sant Llorenç Savall. Foto: www.caudelguille.net/Jordi Guillemot.

Una imatge de la barraca del Plàtan de la Roca, a Sant Llorenç Savall.

Tornar a fer vins

A primers d’aquest segle i amb afany de retornar la cultura del vi, un artista local, en Quelot, va tornar a menar la vinya del Carnestoltes, d’una hectàrea d’extensió. Hi va plantar ceps de Garnatxa, Merlot i Ulldellebre, amb els raïms dels quals elabora, amb criteris ecològics i seguint la tradició del país, vi bullit, vi negre i algunes ampolles de mistela, amb el nom de “Savall”.
Amb la denominació de 5 quarteres,- fent referència a l’expressió de Pere Quart esmentada en les seves cèlebres “Corrandes d’exili”–, els estadants de La Muntada, embotellen, en un treball conjunt amb la cooperativa d’inclusió social l’Olivera, dues varietats de vi, el blanc i el negre. Ho fan amb el raïm de cinc varietats locals: Garnatxa, Picapoll, Samsó, Sumoll i Ulldellebre, dins un projecte de recuperació de la vinya en unes cinc hectàrees de la vall d’Horta.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara