Evidències vinícoles d’altura

Les presència de la vinya a les terres altes vallesanes i les construccions que acompanyen aquest cultiu expliquen la variació històrica de la seva distribució

Francesc Roma (text)

Als anys quaranta del segle passat, Salvador Llobet va situar al voltant dels 900 m d’altura el límit del conreu de la vinya al Montseny, concretament a la Castanya. A la masia del Vilar d’aquesta parròquia (720 metres), deia Llobet, hi havia les restes d’una antiga premsa i d’un celler. També hi havia altres premses al Cortès de Sant Pere de Vilamajor (780 m) i a can Coll de Tagamanent (846 metres), segons la mateixa font.
Avui dia sabem que el clima ha anat canviant històricament i que això ha tingut conseqüències sobre els conreus agraris, com la vinya, i la seva distribució altitudinal. Des d'aquest punt de vista, l'actual municipi de Tagamanent és interessant per la seva altura (que arriba als 1.319 metres al cim del Sui) i per la documentació escrita i les restes arqueològiques que encara s'hi conserven. L’antiga explotació de la vinya també es posa de relleu en fer l’estudi de la seva toponímia (vegeu el treball d’Enric Garcia-Pey).
Un repàs de totes aquestes dades ens permetrà perfilar una mica més l'afirmació de Salvador Llobet, que com veurem resulta ser vigent encara avui dia.

Adaptació climàtica
Històricament sabem que el rector de la Mora rebia el delme de la verema, i que al Solei del Vinyet (entre la masia de Picamena i el Clot), a uns 600 metres d’altura, al segle xvii la vinya ja anava perdent terreny a favor dels castanyers, segurament perquè s’adaptaven millor al nou context climàtic. La documentació és molt clara: “per causa que tots los pagesos de la parroquia ni tenian [de ceps] y los arrancaran, y lo Rnd Rector tambe la ague de arrencar, perque nos posquia aprofitar dels fruits.” De manera semblant, al 1730 encara es deia que “fora dels castanyers hi ha un poch de vinya plantada molt derrotada”.
De tota manera, en aquest espai es constaten intents de colonització que pretenien anar més enllà de la utilització esporàdica com a terra de conreu, com es veu l’any 1673, quan Bartomeu Codina hi cedia a Josep Codina unes peces de terra i li donava permís per construir-hi una casa (possiblement, una barraca de vinya). En un sentit contrari, al segle xix sembla que la tendència es va invertir: l’any 1841, el rector, “bayent que nos treya res de dita pesa: determinà de ferla plantar de viña”. D’aquesta manera, l’any 1886, Artur Osona escrivia en la seva guia del Montseny que des de Picamena fins a la Mora es passava “per entre terreno de vinya y bosch”.
D’altra banda, també l’arqueologia ha deixat evidències d’aquests usos. En aquest sentit, és possible que alguna de les restes de barraques que hi ha als Castanyers del Rector (l'antic Solei del Vinyet) es remuntessin al segle xvii. De tota manera, el tema de les barraques de vinya i la seva datació és un dels grans reptes que la nostra historiografia té encara pendents.
Per altra banda, al costat de la masia anomenada el Purgatori (a uns 600 metres d’altura) es troba una premsa de biga, de la qual es conserva perfectament la base. Es tracta d’una peça tallada en un bloc de pòrfir, més o menys quadrangular, d'uns 80 centímetres de costat. Aquesta peça es conserva als peus d’un petit aflorament rocós on es veu un forat quadrat de 15 centímetres de costat que formava part de la mateixa premsa. Aquesta premsa és una de les més clares que coneixem a la zona que estem repassant, tot i que sembla que a can Mirabò d’Aiguafreda n’hi havia hagut una altra de semblant.

Restes al pla de la Calma
A can Figuera, ja al pla de la Calma, a 1.160 metres d’altura, en una finestra d’una de les ales de ponent de la casa, es pot apreciar una possible base de premsa de dimensions força reduïdes (54 x 65 centímetres) i molt prima. En aquest cas es presenta el dubte de si es tracta d’una peça reutilitzada i, per tant, fora de context. També podria tractar-se d'una premsa dedicada a altres finalitats.
De tota manera, a tocar de la Caseta del Clot, a 1.070 metres en el sòl de pedra sorrenca es va excavar el que segurament fos un petit trull on el raïm devia ser trepitjat. Presenta una forma circular de 55 cm de diàmetre, i un petit trau per on s’escolava el most, que era recollit una mica més avall. Suposant que aquesta darrera peça correspongués a una base de trepig o a una premsa utilitzada en l’elaboració del vi (conservada només parcialment), s’obriria la possibilitat, apuntada per Eloi Font, que n’hagués existit una altra al pla del Ginestar, ja a la carena de la Calma, a 1.200 metres (no massa lluny de can Figuera). En aquest cas, estaríem davant de possibles premses tallades a la roca, com sabem que varen existir en altres indrets (Bages, Berguedà, Collsacabra, Moianès, etc.).
Tornant a les bases de premsa no tallades a la roca, podria ser que n'hi hagués hagut una a cal Carlos (690 metres), de forma quadrangular, com també possiblement n'hi hagués hagut una altra a la Codina (800 metres). El problema d'aquestes peces és que podrien confondre's amb piques de cuina que desaiguarien directament a la part forana de la masia.
Però on gairebé segur que es troba una d’aquestes bases de premsa és a l’Agustí (1.030 metres tot i que podria no ser el seu lloc original). Per les seves mides (120 x 80 x 35 centímetres) es fa difícil pensar en una altra interpretació, tot i que la manca de muntants podria suposar algun problema d'interpretació.
Una altra evidència de la producció de vi en el nostre marc d'estudis són un parell de contrapesos de premses de lliura o biga, tots dos trobats a les rodalies del Clot de la Mora. El primer fa 90 x 90 x 55 centímetres, i està tallat en pedra sorrenca vermellosa. Presenta un forat rodó al centre i en dos dels costats uns encaixos més amples a la part inferior que no a la superior. Segons ens varen dir, va ser trobat en un camp a les rodalies de la masia, tot i que actualment està fora de lloc.
Per altra banda, a trenta passes de l’absis de l’església, encara se’n troba un altre, aquest cop de forma cilíndrica, fet també amb pedra sorrenca vermella. Les seves dimensions són de 95 centímetres de diàmetre i 22 centímetres de gruix, i presenta també un encaix rodó a la part central i dos als laterals.
Aquests contrapesos s’havien d’acompanyar de les bases de premsa ja esmentades i, més a prop o més lluny, hi havia d’haver també algun sistema per deixar fermentar el most i per guardar-lo. Algunes d’aquestes tines varen ser tallades a la roca, tot i que al Vallès no en conec cap cas, potser perquè el tipus de materials que constitueixen el substrat rocós eren poc adequats.

Una història que continua
Una altra possibilitat era la construcció de tines de fusta o bé fetes d’obra, aspecte aquest darrer que retrobem sobretot a partir del segle xviii. Hi ha zones on aquestes tines es presenten en grans agrupacions, com ara a les tines de la vall del Flequer o a la zona al sud-oest de Castellcir. A la nostra zona també varen existir, com ho mostren els dos casos que exposarem, tot i que sembla que es trobaven a la part més baixa del massís i que no semblen haver estat gaire habituals.
El cas més clar és la tina de Segalars, a la baga de Vilardebò, a 450 metres d’altura. Està adossada a la banda de llevant de les restes de la casa, perdudes enmig de la vegetació. Es tracta d’un dipòsit circular de 2,20 metres de diàmetre i d’una profunditat que no es pot especificar perquè es troba ple de sediments. Està construït amb peces de ceràmica cuita de 35 cm x 35 centímetres de forma lleugerament còncava. El segon nivell d’aquestes peces és uns cinc centímetres més petit, de manera que forma con un petit esgraó on se situava un empostissat de fusta (el brescat), sobre el qual es trepitjava el raïm. El most queia directament al fons de la tina, que un cop plena es tapava per deixar-lo fermentar i esperar que es transformés en vi.
Com en molts altres casos, el cup està construït dins d’una estança adossada a la masia, a la qual s’accedeix per un petit graó d’un metre d’alçada (segurament antigament hi devia haver algun tipus d’escala). Aquesta estança era tancada amb una porta.
No massa lluny d’allà, però ja en terme del Figaró, a can Martorell (a uns 500 metres d’altura), hi ha una estança quadrada adossada a les restes de la masia que també podria correspondre a una antiga tina, a la qual s'abocaria el contingut des de l'habitació superior. En tot cas, caldria una prospecció més detallada per poder-ne dir res en ferm.
En resum, podríem dir que l'afirmació de Salvador Llobet sobre el límit altitudinal de la vinya al Montseny de ponent va ser encertada i que possiblement aquesta cota es podria tirar encara uns metres més amunt. Per fer-ho caldria un estudi més acurat d'algunes restes trobades en les zones elevades del pla de la Calma i dels costers que hi accedeixen. Només aquest estudi arqueològic permetria dir-ne alguna cosa més en ferm. Malauradament l'explotació agrària (el conreu de cereals i patates) i l'ús com a pedrera d'alguna d'aquestes zones dificultarà aquest estudi. Però no cal perdre l'esperança que això sigui possible abans de començar-ne la recerca.
Evidències vinícoles d’altura

Una imatge de la verema a la plana, de Sant Quirze del Vallès de l’any 1901. Foto: Josep Maria Armengol i Bas © Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

El petit trull de la Caseta del Clot. Foto: Francesc Roma.

Imatge d’un contrapès trobat al clot de la Mora. Fotos: Francesc Roma.

Una imatge de la premsa de biga de la masia anomenada el Purgetori, a Aiguafreda. Foto: Francesc Roma.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara