Francesc Mauri

“El Vallès és una olla amb les pegues i els avantatges que té una olla”

Nascut i criat al barri barceloní de Sant Antoni, Francesc Mauri (Barcelona, 1966) havia traficat de nano entre estovalles i taulells fent de cambrer, a la fonda –La leridana– que els seus pares regentaven al carrer Tallers. Un restaurant popular, de menú econòmic, que l’avi patern havia comprat l’any 1932 i on als anys vint hi havia estat sopant Albert Einstein, una vegada que l’insigne científic va ser convidat per la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona a la seva seu de la Rambla. Ves a saber si aquest fet que el popular meteoròleg rememora amb tanta devoció ha tingut cap incidència en la seva passió per la divulgació científica com a comunicador que és, des de múltiples llibres i programes televisius i radiofònics, més enllà de les seves populars informacions del temps, tan pedagògiques. Amb mitja vida feta al Vallès, de forma itinerant i ara afincat a Terrassa amb la seva dona els seus dos fills, sostè que aquesta comarca pot ser un gran jardí. Des de la seu del mNactec on parlem un vespre fred, també fa una crida a l’actitud personal per combatre el canvi climàtic i contribuir així a salvar la vida humana al planeta, des del Vallès estant.

Vicenç Relats (text) , Màrius Gómez (fotografies)

Barceloní de naixement, quants anys fa que Francesc Mauri és vallesà?
Vaig viure a Barcelona fins als 25 anys, al barri de Sant Antoni, i vaig ser veí de Sant Just Desvern dos anys més, perquè els meus pares van traslladar-s’hi. De vallesà en sóc des de 1994, l’any que em vaig casar. La meva dona és de Sant Cugat i vam decidir d’anar a viure a Cerdanyola. Hi vam ser del 1994 al 2002, quan ens vam fer una casa a Matadepera, entre boscos, on vam viure fins el 2015. Llavors vam decidir retornar a la vida de ciutat i vam traslladar-nos al rovell de l’ou de Terrassa.

Un bon periple, sempre pel Vallès. Quina impressió n’has tret?
Per a un geògraf com jo no deixa de ser apassionant bellugar-se. Des de petit ja sabia que darrera Barcelona hi havia vida i moltes més coses, perquè amb els pares voltàvem per tot Catalunya. Tenia la consciència que el país era un mosaic, encara que aquest terme l’utilitzi ara i des que vaig començar a estudiar geografia. Passar per totes aquestes poblacions ens ha fet veure que la manera d’entendre la vida va variant en cada moment. Un pot fer arrels en un indret però en cada moment pots buscar l’oportunitat que et demana la vida, si te’n veus capaç i tot lliga. I val la pena de fer-ho. El pas que nosaltres hem fet d’anar de Matadepera a Terrassa molta gent no l’ha entès, perquè per a molta gent és un pas estrany. Però és un pas que depèn de l’operativa diària, de les comunicacions...

Depèn de les necessitats del cicle vital...
Sí. Ens passava que la casa apartada on vivíem ens suposava una feinada en els desplaçaments diaris, que depeníem del cotxe per a tot, i també teníem una bona feina a mantenir el jardí ... Els minuts que perdíem en desplaçaments acabaven sent molts minuts al dia. Ara, en canvi, hi ha dies que quan arribo de la feina, abans d’anar a buscar el meu fill petit a l’escola, fins i tot tinc temps d’aturar-me mitja horeta a descansar. Això no ho havia pogut fer mai i la veritat és que ho necessito, perquè tinc jornades de feina bastant intenses. En definitiva, hem buscat la comoditat de la centralitat d’una urbs com Terrassa. Aquí no tenim les vistes, ni el silenci, ni la tranquil·litat que teníem, però en aquest moment vital hi ha unes altres necessitats que passen al davant. Nosaltres, per exemple, tenim una autocaravana i ens agrada voltar caps de setmana i en general. I vivint on vivíem no semblava tan adient... Amb el canvi hi hem guanyat, encara que en alguns aspectes també hi hem perdut, perquè a Terrassa pots tenir alts nivells de pol·lució i contaminació, com a Barcelona. Això, però, també passa a Sabadell, Castellar o Granollers. La gent es pensa que si no està al centre de Barcelona ja està salvada de la contaminació i no és pas veritat. Hi ha dies que algunes ciutats vallesanes passen per davant de Barcelona en contaminants.

“Hi ha dies que algunes ciutats vallesanes passen per davant de Barcelona en contaminants."


Heu viscut tres ciutats amb realitat diferents. Què hi has descobert?
A tot arreu on vas intentes donar tot el que pots i he estat una mica l’home del temps cerdanyolenc, matadeperenc, terrassenc. De Cerdanyola, però, em va sorprendre molt la poca connexió que llavors, a mitjans del noranta, hi havia entre la ciutat i el parc universitari. Era durant el mandat de la socialista Cristina Real com a alcaldessa... Vaig viure com una decepció que Cerdanyola pogués desaprofitar tant el fet de tenir una universitat al seu terme, la UAB, i el pioner Parc Tecnològic del Vallès. La Universitat no comptava per a res a Cerdanyola, no hi havia gens de consciència de ciutat universitària, hi havia com un mur, eren compartiments estancs. I això no ho vaig entendre. Molts aspectes de ciutat van canviar quan en va ser alcalde Toni Morral, d’ICV, que va començar a recuperar el centre urbà per als vianants, impulsant un urbanisme més humà. Va lluitar perquè Cerdanyola busqués iniciatives potents que tenia la ciutat per fer sinergies ciutadanes.

La teva dona és santcugatenca, però tu ets un exemple dels molt milers de vallesans que els últims trenta anys han deixat Barcelona per venir al Vallès. Què diries que hi han buscat?
Jo diria que s’hi busca aire net, però que avui és una fal·làcia perquè ja no hi és, és un engany actualment. Aquell aire brut que només es concentrava a les fàbriques del Poblenou, ja no hi és. Els milers de vehicles que poblen i travessen el Vallès són letals, el transport terrestre és gran part de la contaminació actual. L’aire net ja no hi és, però s’hi busca i s’hi troba verd, panoràmica visual, comoditat, més silenci i en molts casos uns preus millors en l’habitatge en alguns moments de la bombolla immobiliària.

I vosaltres hi feu vida o us és un dormitori?
Hi fem vida totalment. Jo a Barcelona no hi faig res, tret d’algun dia que haig d’anar a la ràdio a treballar. Amb la meva dona podem baixar a una funció de teatre que només fan a Barcelona o al zoològic amb els nens, però no més que qualsevol visitant que s’hi desplaça ocasionalment.

I el parc de Sant Llorenç us continua sent una referència?
I tant. Durant molts anys hi he fet moltes excursions, fins a la Mola, al Puig Codina fins a l’Obach, pel coll d’Estenalles i cap a Mura i Talamanca... I ara potser més que quan estàvem vivint dins del mateix parc. Ara hi anem més a passejar que quan el dia a dia ens en feia marxar.

I el Montseny, tu que et coneixes el país al mil·límetre?
Doncs el conec menys, de quan hi havia anat de petit. Hi ha zones que me les conec al mil·límetre, però el Montseny al metre [somriu].

Com a geògraf, com descrius el Vallès com a territori? És una plana ondulada, fitada per serralades muntanyoses... que d’alguna manera l’encerclen, no?
Sí, el Vallès és una olla amb les pegues i els avantatges que té una olla. Les muntanyes són un mirador privilegiat, els fons de la vall pot tenir també vistes molt privilegiades i el recer de les muntanyes també és important respecte a determinades situacions meteorològiques. I el fons de l’olla pot ser un jardí i un espai humà molt interessant.

“L’esperança contra el canvi climàtic és aquesta quarta revolució industrial que és de coneixement, tecnològica, energètica....”


La climatologia del Vallès és dolça i amable, vistos els extrems de temperatures de l’interior i de les ventades del nord i el sud del país...
El Vallès té uns estius més suaus que a d’altres zones i uns hiverns més atemperats que a l’interior, però la banda Oriental del Vallès, més que a l’Occidental, poden donar-s’hi tempestes potents i sorprenents.

Parlem de la teva feina de meteoròleg, que vas començar de forma autodidacta i debutant a Catalunya Ràdio amb només divuit anys...
Sí, sí, jo vaig començar de forma autodidacta en aquesta feina, abans que l’any 1991 iniciés la carrera de Geografia. A Catalunya Ràdio vaig començar l’1 de juliol del 1985, ja farà 33 anys, només tenint els estudis del BUP i el COU. És cert que jo des dels dotze i tretze anys havia començat a comprar-me llibres i a assistir a cursos i conferències de meteorologia. Als 18 anys vaig fer un curs clau al Museu de la Ciència, que l’impartia l’Alfred Rodríguez Picó. En el curs també hi havia el Dani Ramírez entre la vintena de persones que devíem ser. I en acabar el curs, l’Alfred ens va dir que havia de marxar de vacances i que necessitava un suplent que el pogués substituir. Era un moment que Catalunya Radio i TV3 feien una meteorologia atractiva, que contrastava del tot amb la rigidesa de la de l’Estat, la de l’Instituto de Meteorologia Nacional (IMN). Era encara molt militaritzada, com ho ha estat sempre. No era una època fàcil per trobar perfils diferents d’aquells. Ens hi vam presentar uns quants per cobrir aquella primera substitució d’estiu i em vam triar. A partir de llavors, del 1985 al 1988 vaig fer substitucions a Catalunya Ràdio, amb la interrupció de la mili. El 1985 també em vaig presentar a oposicions d’observador meteorològic de l’Estat, que vaig suspendre i ho vaig aparcar. A la tele hi vaig arribar l’octubre de 1988 a partir de la trista mort d’Antoni Castejón, en un moment que Eliseu Vilaclara també se n’anava. Van quedar dues places i vaig tenir la sort que una fos per a mi. I un cop a TV3 vaig decidir que no podia ser només autodidacte i em vaig decidir a estudiar Geografia, que és el que a mi sempre m’havia agradat i que fins llavors no havia pogut començar.

Quan eres un nen, eres el típic que tenia pluviòmetre i termòmetre a casa?
No sóc tan típic com això, però sí que era el típic nen que segrestava el diari de l’avi per mirar-hi la pàgina meteorològica i que em quedava clavat a la tele quan hi havia el parte del Mariano Medina o del Fernando Medina a TVE, entre d’altres. Jo vinc més d’aquestes influències.

“Els petits gestos i els petits canvis són poderosos, com ja deia el capità Enciam."


Al país hi ha molts observadors meteorològics aficionats de sempre i ara, a més, molts d’altres us passen fotos i imatges...
En l’època en què jo començava hi havia aquells observadors que només mesuraven dades. Ara hi ha un altre personatge que està a mig camí entre l’observació clàssica i la meteo, perquè com que tots tenim accés a Internet, això ha canviat molt. A més, té un telèfon mòbil amb el qual pot fer fotos, però la part més intrínseca de la meteorologia no la coneix, la domina molt menys. Quan jo començava això no era possible: o eres fotògraf o eres observador meteorològic. Avui en dia, Internet obre les portes a gent que hi té una gran fal·lera com ara un camioner, en Quim Arredondo, que sempre du la càmera a sobre i que ara s’ha comprat un dron, que fa unes filmacions que riu-te’n dels professionals. Això ha estat gràcies a la democratització dels coneixements que han possibilitat les noves tecnologies.

I aquestes fotografies i filmacions, també us ajuden, eh?
I tant. Abans tot estava molt compartimentat i l’evolució social que hi ha hagut amb la tecnologia ha estat espectacular. Hi ha una sèrie de persones que col·laboren molt amb fotografies, però n’hi ha d’altres que ho fan amb observació meteorològica. Són col·laboradors que tenen el seu propi observatori, sigui manual o automàtic, que de forma absolutament desinteressada passen les seves dades i comentaris sobre el seu raconet. No sé si som del tot conscients de la democratització soferta en l’àmbit tecnològic i que encara no ha arribat al sector de l’energia, però que és imparable i acabarà aixafant completament la política del carbó i del petroli, en qüestió de poc temps. La tecnologia té algunes coses dolentes, però en té moltíssimes de bones i positives.

Abans havíeu de mirar el cel i ara els radars us fan saber coses increïbles, amb molta precisió. Fins on podeu arribar?
Ara la tecnologia ho ha petat. Quan a l’hivern del 85-86 vaig fer una primera suplència al “Catalunya matí” de Catalunya Ràdio, a les 6 et llevaves i no tenies ni idea del que passava al país, només el que veies en el teu tros de finestra. Sabies només el que havia de passar segons els pronòstics de la nit abans. Et llevaves i no tenies accés a res. I llavors trucaves amb un telèfon fix a 8 o 10 punts estratègics de Catalunya –alguns observatoris de primera línia i d’altres d’aficionats– que t’ajudaven a fer un puzle del país amb poquíssims punts de contacte. Ara, a dia d’avui tenim gairebé 180 estacions automàtiques, 24 hores al dia i els 365 dies de l’any, que cobreixen 42 comarques. Abans eren 8 o 10 punts per a tots el país i en una hora determinada del matí, migdia i vespre. Llavors tampoc no teníem accés a les imatges del Meteosat, ja que només hi havia un receptor d’aquests per a tot Espanya a Madrid, a la seu de l’INM. El segon receptor d’imatges Meteosat de tot l’Estat el va tenir TV3, el 1987, que va ser el primer d’Europa per a una televisió.

Això vol dir que TV3 ha apostat sempre per explicar el temps...
Sí, sí, i hi ha apostat molt fort. Trenta anys enrere, només teníem les dades dels nostres contactes i després, a primera hora del matí, els mapes que sortien pel radiofax, una mena de telefax que en comptes d’anar per telèfon anava per ràdio, com els que rebien els vaixells mercants i els navegants en general. Al cap del dia tenies deu o dotze mapes diferents. Ara en podem tenir 300 de diferents i rebre’ls al mòbil a l’instant. I, a més, abans del 1992 no teníem cap imatge de radar i no en vam tenir cap de pluviometria fins el 1996.

Ara, amb tanta tècnica, podeu fer previsions a la setmana i quinze dies vista, a Catalunya i a Europa, i insinuar com serà l’any meteorològic i tot...
Això ha millorat moltíssim qualitativament en el curt termini, però no tant en el llarg termini. Una predicció de l’any 1982 a un dia vista tenia la mateixa fiabilitat que la que té una predicció actual a cinc dies vista.

Ara, doncs, us podeu estalviar molt més de tirar per terra els plans de la gent per causa del mal temps...
Sí, però ho continuem fent i ho continuarem fent. Ens continuarem equivocant per una sèrie de motius físics, perquè a la previsió perfecta, al cent per cent, no hi arribarem mai o gairebé mai. Amb tot, és veritat que cada vegada estem més a prop d’un nivell elevadíssim d’encerts.

Sou conscients que les vostres prediccions sovint fan fer i desfer plans, oi?
Sí, en som conscients, i tant! Però ara mateix, quan fem aquest entrevista, a 30 de novembre, estem a les portes d’una invasió freda potentíssima, que arriba l’1 de desembre. Per a la setmana que ve vendrem que els dies 4 i 5 de desembre l’aire fred que arribarà al Pirineu serà molt extrem en altura i, com que també arribarà l’anticicló i encalmarà, aquest fred caurà a les valls. En algunes arribarà als vint sota zero i això provocarà problemes en el gasoil, que crearà perafina en solidificar-se, i hi haurà cotxes que no s’engegaran; trencaments de canonades i tasses de wàter que no hagin estat buidades, potser en segones residències, entre altres efectes. Fixa’t, però, que t’he dit que això passarà en “algunes valls” pirinenques, no pas a totes. Hi ha gent, però, que interpreta que això passarà a tot arreu i en tots els casos. I després aquesta persona dirà que no n’hi havia per tant... Però si la gent repassa les nostres explicacions amb els condicionals que hi posem, veurà que marquem unes línies generals, que cada cop ho són menys, perquè són més fines i precises. Amb tot, mai no seran perfectes, fet que acceptem claríssimament. I més una persona com jo que ve des dels anys vuitanta. Tinc claríssim que de cagades sempre n’hi haurà, però la gent ha d’escoltar molt finament i no quedar-se només amb un titular.

Amb el fred intens i la manca de pluja d’aquesta tardor heu començat a parlar de la gravetat de la sequera. Podem tornar a episodis com la sequera del 2007, que va resultar tan greu com educativa sobre el consum d’aigua?
La sequera del 2007 va ser potentíssima i va ser importantíssima perquè des des llavors les ciutats catalanes tenen un consum d’aigua per càpita gairebé de país subdesenvolupat, tot i que som del primer món i que tenim una disponibilitat d’aigua d’una qualitat magnífica. Per això sóc dels que defensa que el rebut de l’aigua és barat i que la càrrega de conceptes que inclou està ben justificada i que encara s’hi hauria de carregar més. Perquè respecte a d’altres indrets d’Europa tenim una aigua molt barata, fins i tot comparat amb països nòrdics, encara que tinguin un nivell de vida molt superior i cap problema d’abastament. L’aigua és un bé escàs, tinguem-ho clar. El petroli teòricament és escàs, però algú l’ha trobat a faltar en els últims 25 anys? En canvi l’aigua, sí. Hi ha molts municipis de Catalunya que abans del transvasament de l’Ebre cap al camp de Tarragona no tenien aigua o la tenien absolutament salada, sobretot al nord de la Costa Daurada. A molts llocs de Catalunya avui tenen aquest privilegi, tot i tenir un clima difícil, d’una irregularitat terrible, que fa que l’administració del recurs sigui complicada. No estiguem per punyetes i recordem que quan les generacions mitjanes d’avui érem infants i vèiem els nostres rius –com el Congost mateix– els vèiem plens de colors diferents, podrits, amb pudors, etc. Ara tenim un país endreçat i net, absolutament diferent d’aquella època desenvolupista. I això permet obrir les nostres portes a un turisme que de cap manera vindria si els nostres rius fossin clavegueres i no ens haguéssim cuidat de les nostres platges i zones verdes. Ara podem mostrar segons quin espais naturals, perquè estan endreçats i nets. De no tenir depuradores hem passat a tenir-ne 510 i això ens permet netejar l’aigua, depurar-la. És un gran privilegi que s’ha de pagar.

Estem a les portes d’una nova sequera crítica, doncs?
Fa dos anys que estem a les portes d’una situació difícil de pluviometria i fa dos anys seguits que estem en una sequera molt marcada, molt preocupant, en què els aqüífers subterranis s’estan buidant. Durant dos anys seguits ho hem salvat amb la pluviometria de tres o quatre episodis a les capçaleres dels rius, en què el 2016 i 2017 hem passat a tenir grans pluges i nevades de desembre, gener i febrer, que precisament és el trimestre més sec de l’any al Pirineu. I l’any anterior, el 2015, va haver-hi una grandiosa llevantada al novembre que va fer pujar quinze punts el nivell dels pantans orientals de Catalunya, en un sol episodi de pluges. Això vol dir que hem viscut dos anys de renda en reserves d’aigua. Però els pous i els recursos subterranis continuen afectats perquè no hi ha hagut regularitat en les precipitacions, massa puntuals i mal repartides pel territori. La sequera és gravíssima. També és veritat que tenim un 47% de reserves al Pirineu més oriental i això és un bon coixí, tenint en compte que a diferència del 2007 ara tenim dues dessaladores, la de la Tordera i la del Prat del Llobregat –la més gran d’Europa en producció d’aigua dolça, que ja ha arribat al 60% de la seva capacitat de producció i aviat arribarà al 80%–, per limitar el descens de les reserves fins que arribin nous episodis de pluja i evitar trobar-nos en un carreró sense sortida. De tota manera, hi ha un altre element importantíssim: la dessalinització i l’optimització dels consums no són l’única solució que tenim, sinó que ara mateix es llença als nostres rius, procedent de les depuradores, la mateixa aigua que consumim. No està en un estat òptim per al consum humà, però està molt proper a ser-ho. A Califòrnia ja fa anys que beuen aquesta aigua, convenientment depurada, sense que sigui cap perill per a ningú. I ara estem a prop de poder optimitzar-la també aquí.

Això vol dir que hem d’aprofitar l’aigua d’on sigui, perquè de més pluja, ni que sigui combatent fort el canvi climàtic, ja no ens en podrem refiar?
Sí, hem d’aprofitar l’aigua, fins i tot la que surt de les depuradores. Més que renunciar a la pluja, el que hem de saber és cada cop plou pitjor. Fem-nos a la idea que a Granollers, Sabadell o Terrassa cauen entre 600 i 630 litres per m2 a l’any de mitjana, mentre que a Londres n’hi cauen 580. A Londres hi plou menys al cap de l’any que a casa nostra, però se’ns en va perquè allà hi cau en 130 dies i aquí en 65. I en l’espai temporal entre pluja i pluja també hi ha evaporació, consum, i una insolació de nassos que està estressant la vegetació... Si cada vegada més tenim aquest problema, per l’escalfament global, hem de ser molt conscients que això es resol amb un combinat de mesures que passa per l’eficiència en el consum, l’ús de les dessaladores i sobretot per la reutilització de l’aigua de les depuradores, que és la veritable assignatura pendent.

“La reutilització de l’aigua de les depuradores és la veritable assignatura pendent.”


I tot això és per efecte del canvi climàtic...
Moltes d’aquestes coses, sí, però no hem de defugir la part de culpa que té el clima per causes naturals. Vivim en una zona amb aquestes característiques, però que s’estan accentuant. A l’observatori de Sabadell, per exemple, els últims cent anys l’índex de variabilitat publiomètrica ha passat del 20 al 30%, ha variat 10 punts. I quan plou pitjor queda més mal repartida i és de més mal gestionar.

Què podem fer d’efectiu de debò davant dels efectes devastadors del canvi climàtic?
El canvi climàtic està demostrat al cent per cent i no s’hi valen teories que diguin el contrari, com les del cosí de Rajoy, o com les del senyor Trump, que diu que les fumeres del carbó són el futur. Són persones primitives en tots els sentits... Es pot entendre que Trump es miri la indústria del carbó i digui que és un bé nacional a preservar, però quan al seu país té empreses tan potents com Unilevel, Google, Apple i tantes d’altres del nou món tecnològic que li diuen que no va pel bon camí potenciant-les, reflecteixen que va en sentit contrari per una autopista. És com quan una persona diu que un col·lectiu de 2.000 persones que treballen en el món de la comunicació no són normals, quan el que segurament indica és que qui no és normal és qui diu això i no les 2.000 persones... M’explico? Negar segons quines evidències científicament provades, en funció de segons quins interessos, no se sosté. Qualsevol ciutadà per ignorant que sigui ja veu que les fumeres del carbó no són el futur sinó que ho és Silicon Valley i els parcs tecnològics d’arreu i això passa per avançar cap a un món més net, utilitzant unes altres energies, i reutilitzant l’aigua i fent que arribi òptimament a tota la població del món.

Què és allò més clau que podem fer com a ciutadans de carrer?
Seria clau que s’assumís que, després de llegir aquesta entrevista, per exemple, el lector pogués trucar a la seva comercialitzadora elèctrica –en els seus telèfons gratuïts 800 o 900– i demanar-li que vol que l’energia que li arribi a casa sigui verda. Això és possible i no cal que li expliquin històries sobre quins descomptes li poden fer, que mai seran de més de 5 euros al mes. Se’ls ha de dir que no ens interessen els seus descomptes sinó que li donin energia verda. Que li donin classe A en el seu rebut de la llum. I si no ho poden oferir, doncs es canvia de comercialitzadora. Si el ciutadà força això, força el sistema elèctric a fabricar energia verda. Aquesta és la força del consumidor. El mateix passa ja amb els taxis de Barcelona –encara no del Vallès–, on n’hi ha 400 i aviat 3.000 que són ecològics, que són elèctrics integrals o bé híbrids. I es poden demanar per l’APP del mòbil. Jo ho faig, quan en necessito, i m’arriba un taxi al cap d’un, dos o tres minuts. Fent això, jo estic marcant el mercat. I si vaig a una parada de taxis i dic que m’espero a què n’arribi un d’hibrid que és més net potser faré pensar aquell taxista. I és que els petits gestos i els petits canvis són poderosos, com ja deia el capità Enciam.

Parles de taxis però has vingut en bicicleta...
He vingut en bicicleta elèctrica, que no és un transport que utilitzi sempre, però que la duc sovint al cotxe quan m’haig de desplaçar per Barcelona. Per Terrassa normalment vaig a peu, perquè és una ciutat agressiva per a les bicis, perquè no hi està preparada, encara que comença a haver-hi alguna prova en algun carrer i algun pla per pacificar el trànsit al centre. En aquest sentit, envejo Barcelona on hi ha 300 quilòmetres de carrils bici que permeten anar d’una banda a l’altra de la ciutat.

Expliques que fets històrics del segle xviii com la Guerra dels Cent anys o la Revolució Francesa es deriven en part de fets climatològics com grans onades de fred que van impedir collites. Quina revolució planetària hauria de causar el canvi climàtic?
La revolució que ens ho ha de fer variar tot plegat és, sens dubte, la revolució de l’economia verda. És una oportunitat de negoci brutal, que comporta una nova manera d’entendre el planeta respecte del paradigma desenvolupista dels anys cinquanta a Europa, del desarrolismo franquista dels anys seixanta aquí i dels anys noranta i principis del 2000 a la Xina i l’India, on tot s’hi valia i tot s’hi val, amb una gran contaminació. Ara hi ha una nova tecnologia i una nova manera d’entendre l’espai i l’economia circular, que permet que puguin emergir nous col·lectius i feines. Ho diuen grans gurús mundials i la Unió Europea que malgrat tot té un raconet de llum. L’esperança és aquesta quarta revolució industrial que és de coneixement, tecnològica, energètica...

Si fem la revolució de l’economia verda, encara aconseguirem que d’aquí a 50 anys el Vallès i Catalunya siguin una mica com són ara o això ja és del tot irreversible?
No ho sabem. Jo espero que hi siguem a temps, perquè soc optimista, però s’haurà d’anar veient. En la línia actual aniríem a una situació mot fotuda, de manera que d’aquí a cinquanta anys mig barri de la Barceloneta no existiria, com tampoc el Serrallo de Tarragona, les vies de tren del Maresme, la meitat del Delta de l’Ebre, del Llobregat, de la Tordera o dels Aiguamolls de l’Empordà.

I al Vallès?
Aquí no tenim mar i no hi haurà pujat, però és evident que les possibilitats de fer prosperar determinats conreus agrícoles haurien canviat. La disponibilitat d’aigua de pous i aqüífers subterranis, també, que no sé com podria alterar per exemple les aigües termals de balnearis com els de Caldes de Montbui o la Garriga.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara