Carlos Morillo

Imatgeria feta a Montornès, a quinze pams de terra

Mireia Toledo (text i fotografies)

Tot i que la seva forma i aparença ha anat canviant, els gegants tal i com els coneixem porten entre nosaltres des dels segles xiii i xiv. El primer documentat a Europa és Lo rei David ad lo giguant, el rei de la processó de Barcelona datat de 1424. Des de llavors, se n’han construït centenars arreu del món i molts, com en Carlos, han fet d’aquestes figures el seu mode de vida.
Aquest any, Morillo ha començat a obrir-se camí en el camp a la construcció d’imatgeria festiva. Combina els estudis de Belles arts a la Universitat de Barcelona amb cursos d’especialització, d’entre els quals destaquen el de Restauració d’Escultura Policromada a l’Escola de Conservació i Restauració d’Obres d’Art (ECORE) i el de Professionalització d’Ofici en Imatger a l’Escola Massana l’any passat. D’aquest últim en va sortir la Margarida Olivera, la primera geganta que construeix de 3,05 metres d’alçada.

Primeres passes
Després d’omplir la casa d’intents fallits, amb 17 anys va construir la seva primera peça: un gegantó de 1,50 metres que representava un morisc amb una porra a la mà. Des d’aleshores no ha parat de fer esbossos aquí i allà, qualsevol lloc és vàlid quan li ve la inspiració tant si té on dibuixar o ho ha de fer en un tovalló. El morisc se’l va quedar una família veïna i allò que en principi va començar com un passatemps va anar prenent forma. Per primer cop en Carlos es va plantejar que es podria dedicar a construir imatgeria festiva, una professió que es diferencia de l’artesania perquè en la primera allò que es crea és sempre diferent, mentre que en la segona es tracta d’elaborar peces iguals.
“El que enganxa més és el contacte personal amb el material, el dia a dia i l’evolució, però també les decepcions i el voler seguir treballant per millorar la tècnica. Això sí, un dels moments màgics és quan muntes la peça sobre el cavallet” –explica– “és molt satisfactori veure que la teva feina i les teves hores d’esforç fan que la gent se senti identificada amb aquella peça.”
La part en la qual li agrada més dedicar-se és amb la roba. La seva fixació amb el vestuari és tan gran que el porta a buscar els vestits abans de fer fins i tot l’esbós. D’aquesta manera li és molt fàcil saber en quina posició aniran els braços tot i que reconeix que pot suposar un problema perquè des de que es tria fins a que finalment es compra poden passar mesos. Pel que fa a la construcció, és en les mans on inverteix més temps i esforç ja que es tracta de les parts que queda més propera al ulls dels espectadors.
En qualsevol cas, pintar és el moment del procés de creació que més feina requereix i també el més agraït, afirma en Carlos. Per ell el moment més significatiu és quan dóna una capa de brillantor als ulls, en aquell moment és com si la construcció passés a tenir vida.

“Bitxo raro”
“De tota la meva promoció només conec set persones que tinguin les mateixes inquietuds que jo” diu en Carlos. Sempre ha tingut la sensació que no encaixava entre la gent de la seva edat i molts cops tampoc amb d’altres més grans. La imatgeria festiva no és un ofici corrent i, tot i que les figures com els gegants i els capgrossos estan presents en les nostres festivitats, no aconsegueixen despertar gaire interès.
Amb 21 anys, Morillo ja s’hi ha acostumat i té molt clar que seguirà fent el que li apassiona. Els curs de Professionalització d’Ofici en Imatger a l’Escola Massana l’any passat va significar un impuls per renovar la seva inspiració. Dels quatre mesos que va durar en va sortir la Margarida Oliveres, la seva primera figura amb més de 3 metres d’alçada que construïa. La Margarida representa una dona remeiera i sota aquestes característiques va passejar pels carrers en commemoració al Dia de la Dona. Durant dos mesos, es va poder veure exposada al Centre d’artesania de Catalunya, al carrer Banys Nous a Barcelona. L’últim projecte realitzat però, és amb el qual en Carlos ha gaudit més mentre li donava forma perquè li ha servit per obrir-se camí de manera professional. Es tracta de dos gegantons, un nen i una nena, per la Llar d’Infants La Primavera de Montornès. A la seva presentació, a l’abril d’aquest any, els nens i nenes van córrer cap a ells per poder-los fer ballar: les figures han estat fetes amb una alçada i uns materials pensats expressament perquè el més petits les puguin agafar.
A més dels gegantons, darrerament també ha creat el capgros d’un drac per una obra de teatre de Sant Jordi de l’Escola Mogent, també a Montornès.
Dins el camp de la construcció i restauració de figures festives en Carlos té molts referents però aquells que més destaquen són Aitor Calleja Unzu perquè sap donar un caràcter antic i barroc tant al modelar com a la policromia, i tota la generació Casserras, una família molt important per la tradició gegantera al país.

I ara, què?
La imatgeria festiva i l’art estan presents en gairebé tots els àmbits de la vida d’en Carlos. Quan no està estudiant segurament està dibuixant, llegint algun llibre sobre festes i tradicions o mirant algun documental de caire històric. Després d’haver estudiat tres anys la carrera de Belles arts a la Universitat de Barcelona ha decidit, per fi, que el seu camí està en la restauració. Per aquest motiu, s’està plantejant fer el grau en restauració i marxar fora algun dia per perfeccionar la tècnica.
El seu futur ideal passa per ser restaurador i conservador a un museu d’escultures, com ara el Prado o a la Galleria dels Uffizi a Florència. “Poder restaurar el David de Miquel Ángel seria realment un somni!”
Carlos Morillo

Endinsat en el món geganter. Mai hauria pensat que la seva vida giraria entorn la imatgeria festiva. Amb set anys, un amic el va convidar a veure el ball que fan cada any els gegants de Montornès per Sant Joan i en el moment que en Carlos va aixecar el cap i va veure aquelles figures, va quedar meravellat. Des de llavors, el coneixement i la passió cap a elles han anat augmentant de la mà. És membre de la colla de gegants de Santa Maria del Mar de Barcelona, de la de Castellbisbal, de la de Parets del Vallès i de la del Drac i Diables de Montornès. Però el seu interès no es limita només a Catalunya sinó que ha fet intercanvis culturals amb membres d’altres indrets com per exemple del barri d’Arrotxapea, a Pamplona. Tota aquesta experiència l’ha acostat al món professional de la imatgeria festiva amb creacions pròpies.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara