Antolina Vidal

La mestra a Llinars, membre històrica de l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana

Teresa Fargas (text) , Ramon Vilageliu (fotografies)

Educar, ensenyar, instruir són conceptes amb punts concordants que es centren en la formació necessària per aconseguir, com qui diu, un desenvolupament integral de les persones. Tot plegat, dit d’una altra manera, és aprende a exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per poder distingir allò que té qualitat d’allò que no en té.
Doncs bé, l’Antolina Vidal ha dedicat tota una vida a fer desplegar, dins de cada nen o nena, aquesta necessitat, aquesta pulsió tan humana de desenvolupament personal i, per extensió, de creixement col·lectiu. I ho ha fet acompanyant més que no pas dirigint, sent al costat d’aquelles personetes tendres que miren el món amb ulls nous i assedegats, com a única esperança d’un món revellit. A més, la mestra de Llinars del Vallès, seguint el mètode Montessori que va tastar de ben joveneta, sempre ha cregut que l’entorn educatiu que ha d’acompanyar la canalla en tot aquest procés havia de ser més revelador que no pas formador. Escoles obertes, doncs, per a nenes i nens lliures.

Un entorn familiar propici
L’Antolina, que havia nascut a Esparraguera, va anar de ben joveneta a estudiar a Lleida, “a les dominiques de l’anunciata”, diu. “Allà hi vaig aprendre molt i molt i, uns anys més tard, vaig estudiar magisteri a l’Escola Normal de Mestres de Lleida”, una institució educativa creada el 1841 per la Diputació de Lleida i que va ser l'únic centre d'estudis superiors de Lleida des del tancament de l'Estudi General el 1717. “A mi sempre m’ha agradat estudiar i llegir també! Mai m’ha fet mandra estudiar, al contrari”, explica. Aquesta tenacitat i compromís amb la cultura ja li venia de casa seva, “sense estudis, no es va enlloc, em deien a casa”, confirma l’Antolina. A casa seva, doncs, ja es respirava aquesta avidesa pel coneixement i a ella li agradava especialment la música. “Els meus pares em van fer veure que m’havia de guanyar la vida i que, per tant, havia d’estudiar magisteri, perquè amb la música no et guanyaràs la vida, em deien”. De fet, a la seva família ja hi havia antecedents relacionats amb la cultura i l’estudi i, així, un besavi seu, Pere Garriga i Marill, filòsof i sacerdot, havia estat el creador del sistema de taquigrafia sistemàtica que va tenir un gran estol d’adeptes i que li va valer, fins i tot, que li dediquessin un carrer a Barcelona, el carrer Taquígraf Garriga. O un cosí seu, el pare Estanislau Maria Llopart, eminent ermità i monjo de Montserrat, professor, escriptor i consultor de la Comissió de Litúrgia del Concili Vaticà II.

Compromesa amb l’educació
Amb aquest entorn familiar, als divuit anys l’Antolina ja havia acabat magisteri i començava la seva etapa professional i, alhora, es feia sòcia de l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, que havia estat fundada pel pedagog Francesc Flos i Calcat amb l’objectiu d’impulsar el model d’escola catalana segons els corrents pedagògics moderns. Així, el juliol de l’any 1934, La Vanguardia publicava un reportatge sobre les colònies d’estiu organitzades per aquesta associació en el qual s’explica que “por la mañana se marchó la primera expedición, bajo el cuidado de las señoritas Clara Molins i Antolina Vidal”. Poc després, la Guerra Civil va estroncar totes les esperances i projectes. Ella s’estava a Barcelona en un pis rellogat a unes senyores grans, “molt petitó” a la Rambla de Catalunya. Des d’allà sentia tots els bombardejos, però ella no va baixar mai als refugis, “si passa alguna cosa, senyal que havia de passar”, deia.
Poc després d’acabada la Guerra Civil va conèixer en Joan Civit, un altre mestre jove que havia nascut a Blancafort (la Conca de Barberà) i, una vegada casats, els va arribar una oportunitat: el germà de l’Antolina, mossèn Anton, que feia de capellà a la parròquia de Sant Sadurní de Colsabadell, a Llinars del Vallès, els va explicar que a Llinars els feia falta un mestre. I així va ser com, una vegada visitat el poble (i havent passat una temporada a Balsareny), van aconseguir el trasllat definitiu a Llinars del Vallès. Aquí va començar una nova vida.

Llinars del Vallès
“El Joan i jo érem iguals”, diu l’Antolina, amb una ombra de nostàlgia. Durant molts anys, tots dos van encapçalar l’escola de Llinars i van saber transmetre, tot i les dificultats del moment, una real estimació pel país i per la cultura, que la canalla va anar fent-se seva. De mica en mica, generacions d’alumnes van poder assaborir aquest gust per les coses ben fetes, per la cultura i l’estudi. De fet, el Joan era el titular i ella l’ajudava perquè “eren classes de cent alumnes de totes les edats, barrejats” i, a més, també s’encarregaven de tota la gent analfabeta del poble. “Llinars ens va agradar de seguida, ens hi van acollir molt bé i nosaltres hi vam trobar una llar a on viure feliçment”, explica.
Tota una vida a Llinars, doncs. I encara, després de la mort de Joan Civit, quan l’Antolina ja rondava els cinquanta anys, va tenir esma d’obrir una nova escola que va batejar com a Escola Marilyn perquè “a la televisió del moment feien un programa per a canalla Herta Frankel y la perrita Marilyn, que em va fer gràcia”, diu enjogassada. I la veritat és que els nens i les nenes que hi anaven en sortien molt ben preparats. “Quan hi havia canalla que volia anar a l’Escola Bell-lloc, els que venien de l’Escola Marilyn de Llinars ja no calia fer-los cap prova d’entrada”, diu.
Escoles per poder ser persones lliures.

Nota: Antolina Vidal va morir el passat 23 de novembre, una setmana després d’haver parlat amb Vallesos. Aquest reportatge, doncs, esdevé un homenatge a la mestra.
Antolina Vidal

La mestra. Antolina Vidal i Llopart va néixer el 12 de setembre de 1913 i ara, amb 104 anys fets, continua tenint mirada de mestra. Coneguda com a “senyora Civit” va ser membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i juntament amb el seu marit, Joan Civit i Debat, va desenvolupar una intensa tasca educadora durant molts anys a Llinars del Vallès, on va fer vida, tot i haver nascut a Esparraguera. Diferents generacions de llinarsencs i llinarsenques van ser alumnes seus i la seva petja educativa es va allargar fins a la seva jubilació, quan ja tenia setanta anys. Encara ara, amb la vocació per l’educació intacta i canallera, l’Antolina canta les cançons que va aprendre aplicant el mètode educatiu Montessori, del qual en va ser una ferma defensora.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara