Miquel Desclot

Un poeta que comunica emocions i ensenya a comunicar-les

Raquel Ligero (text i fotografies)

Se sent poeta des que recorda el seu primer contacte amb la poesia, però mai no s’ha deixat endur per les muses. Miquel Desclot ja va sentir als nou anys que les lletres l’atreien d’una manera especial i des de llavors ha estat incapaç de no deixar-se portar per la seva bellesa.
Envoltat de natura, al peu de la Mola i a unes passes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, a la masia Can Juliana, el poeta castellarenc comparteix un te amb nosaltres tot recordant com va començar la seva passió per les paraules: “Va ser per un professor. Ens va demanar recitar una poesia en castellà, però a casa em van encoratjar perquè proposés ‘La Ginesta’ d’en Joan Maragall.”
Era la Barcelona dels seixanta (Miquel Creus i Muñoz va néixer el 1952 i va viure al barri del Clot) i la vida cultural i literària catalanes encara eren clandestines, però aquella valentia del professor, que en ple franquisme va deixar-lo recitar un poema en català, va convertir-se en l’espurna que va encendre la foguera de la seva passió per les lletres. Va ser l’inici de tota una vida dedicada a l’escriptura.
Com si es parés el temps, recita mentalment la poesia de Maragall… La ginesta altra vegada / la ginesta amb tanta olor / és la meva enamorada / que ve al temps de la calor. Qui no sap de memòria, almenys, alguns versos d’aquest poema tan nostrat? Si fóssim estiu de ben segur ens hagués arribat la flaire dolça de ginesta. Però el que sentíem tot conversant era un vent més aviat fred que presentava una tardor amb ganes de quedar-se.

La musicalitat de les paraules
“El so de les paraules que els poetes fan servir per escriure em va captivar. Fins i tot abans de començar a entendre una poesia, m’atrapa la sonoritat de les seves lletres. Són poemes construïts musicalment, amb un significat i una intencionalitat”. Desclot es descriu com un home de lletres, però també com un apassionat per la música i, de fet, el sentiment que desprèn davant d’un poema és la comunió d’ambdós deliris.
El poeta entén la musicalitat al servei d’un significat i ho compara amb l’entonació que posem a les paraules quan parlem: “Això, a una altra escala, és el que fa un poeta. Les paraules del diccionari són insuficients alhora de comunicar emocions, no perquè la llengua sigui imperfecte, sinó que no dona a l’abast a expressar a tot el que hi ha al món”.
La poesia de Miquel Desclot sempre ha buscat donar protagonisme a la llengua, a la paraula. De fet, la considera l’eina imprescindible del pensament humà.
La màgia de la literatura, dels versos, és aconseguir que aquestes paraules es converteixin en emocions. Per a Desclot, la poesia té una funció social inequívoca: “Tinc molt clar que un poema no aturarà una guerra, ni servirà per a lluitar en una revolució, però sí que servirà per a comunicar emocions, i això és una necessitat humana”. I s’explica: “La poesia s’escriu per a la gent, per ajudar-los a trobar les paraules per expressar quelcom que ells no han sabut expressar”. En efecte, els poetes donen les seves paraules a la societat perquè aquesta les converteixi en la seva eina d’expressió: “Un poeta no només comunica les seves emocions, sinó que ensenya a comunicar-les”. Confessa que això dels poetes i les muses no sempre va de la mà. Quan li preguntem si ell en té, de muses, busca entre els seus pensaments i exclama: “Esclar, tothom quan s’enamora té una musa, però un poeta es pot inspirar en qualsevol cosa, de vegades amb la cosa més trivial que veus pel carrer”. I segueix: “La funció del poeta és transformar en bellesa allò més simple i quotidià”.

Literatura infantil i traduccions
Torna a fer un repàs en la seva obra i de sobte topa amb dos dels seus llibres preferits. No només pel contingut, sinó pel qui. “Quan vaig tenir fills vaig tenir la necessitat d’escriure’ls. Jo feia poesia i a Catalunya no hi havia llavors poesia escrita per a infants, i jo vaig decidir a fer Bestiolari de la Clara (1992)”. Era un llibre dedicat a la seva filla Clara on els protagonistes eren tota mena de bestioles i va rebre el premi Crítica Serra d’Or de poesia per a infants (1993).
“Em va començar a interessar aquesta branca de la poesia quan vaig viure a Anglaterra. Allà els nens tenien poetes per a ells i em va sorprendre molt en positiu”. Uns anys més tard, amb l’arribada del seu segon fill, també li hi va dedicar un llibre: Oi, Eloi? (1995). Potser, sense saber-ho, els seus dos fills s’havien convertit durant una època en les seves petites muses.
En gairebé mig segle de professió, Miquel Desclot ha rebut nombrosos reconeixements. Aquest últim any ha obtingut el Premi Ciutat de Barcelona de traducció al català i el premi Cavall Verd Rafel Jaume de traducció de poesia, pel Cançoner, de Francesco Petrarca. “És una obra que m’ha costat anys de feina i n’estic absolutament satisfet”, assegura.
De fet, el poeta castellarenc no només s’ha dedicat a escriure. Una altra de les seves passions i a la que últimament dedica més temps és la traducció. Reconeix que és una feina tan o més difícil que la d’escriure perquè traduint és impossible mantenir la mateixa musicalitat dels poemes en la seva llengua original. “Ha de ser una música que poc o molt tingui un efecte en la llengua d’arribada semblant a la que tenia en la llengua d’origen. És creativitat al servei d’un altre autor.” Per això considera que un traductor de poesia ha de ser humil davant del seu model, però alhora ha de tenir l’orgull creatiu de fer-lo parlar en una altra llengua i muntar l’artefacte verbal que l’autor ha creat en la seva pròpia llengua.
En la faceta de poeta o en la de traductor, Desclot escolta les paraules, les fa ballar i juga amb elles fins a dibuixar la partitura perfecte per construir una melodia que frega la perfecció de la bellesa.
Miquel Desclot

De Miquel Muñoz a Miquel Desclot. Amb tan sols 19 anys el castellarenc Miquel Muñoz va despuntar en el món literari sense gaire bé voler-ho. Va ser gràcies al Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits, atorgat per la parròquia de Sant Medir, del barri de la Bordeta de Barcelona. Hi va presentar els poemes que tenia en un calaix sense pensar-s’ho: “Els vaig grapar i els vaig enviar”. El que en aquell moment no sabia és que aquí començava el seu camí com a poeta. Ja no seria Miquel Muñoz Creus, sinó Miquel Desclot. Aquells poemes es van transformar en el llibre Ira és trista passió (1971) i van ser els primers signats sota el pseudònim.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara