Pere Arimon

“Vaig decidir que cada any faria vi com a homenatge al meu pare”

No ens ve de nou: el Vallès rural de fa un parell de generacions feia olor de verema. Per això, Pere Arimon va decidir fa deu anys tornar a donar vida a la vinya de can Perefont, a Lliçà d’Amunt. Per a ell, empresari d’èxit, tornar a la vinya té un significat que explicava d’aquesta manera quan embotellava vi de la vinya per primera vegada: “aquesta terra engalanada de ceps que els ulls del meu pare contemplava nua, ara ens ofereix altiva el fruit que l’avi Pau anhelava. Cinquantanys –el nom que va posar al seu vi– són el testimoni d’un somni heretat”. Es tracta d’un text poètic escrit pel mateix Pere que resumeix molt bé el sentit d’una aventura que, amb entrebancs però amb total determinació, segueix defensant des d’un indret en què les vinyes havien ensenyorit el paisatge i que escoltaven com els pagesos cantaven mentre podaven la vinya o cavaven les herbes que n’entorpien el creixement.

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

Tu no venies d’una tradició de vinyaters. Com va anar que tornessis a fer una vinya?
Mira, aquestes vinyes havien estat sempre de can Perefont, la casa lliçanenca d’on prové la meva família. Aquesta, de vinya, la menava el meu besavi, l’avi Pau tot i que, logicament, abans d’ell ja la devia conrear algú altre. Però, en tot cas, la memòria familiar explica que l’avi Pau feia vi d’aquestes mateixes vinyes. Vi per casa, com passava a la majoria de cases d’aquell moment i, evidentment, d’una varietat autòctona perquè aleshores no n’hi havia cap altra. Una generació després, el meu avi, l’avi Josepet, donades les dificultats del moment i havent arribat a la conclusió que la vinya només li donava feina, va decidir arrencar els ceps i fer-hi cereal.

Com va passar a molta part de la vinya vallesana...
Doncs sí, desgraciadament. De fet, tota la serra lliçanenca era ben plena de vinyes però la pressió industrial i demogràfica va anar reduint-ne l’extensió fins a la situació actual.

I de l’arrencada de les vinyes, fins que tu vas pensar a refer-les havien passat cinquanta anys.
Sí, al cap de cinquanta anys de tot això jo em vaig trobar en una situació en què tenia temps i que m’ho podia permetre. I comentatnt-ho amb el meu pare ­[Pere, com ell, que va morir uns anys després] vam decidir tornar a plantar la vinya, uns cinquanta anys després d’haver-se arrencat.

El camí, però, no va ser senzill.
No massa, primer de tot vaig haver de comprar uns drets de vinya. Vaig tenir l’ocasió de comprar-los al Priorat, a René Barbier perquè, com se sap, tot aquest món de la viticultura està fortament regulat i fins a la normativa de 2016 es podien comprar i transferir drets de plantació de vinyes. Així, vaig comprar una hectàrea a René Barbier i vaig contactar amb Joan Milà, el prestigiòs enòleg del Mas Comtal, d'Avinyonet del Penedès, i que, desgraciadament va morir-se poc temps després en un desgraciat accident d’automòbil. El mateix Joan Milà va insistir que, per les característiques geogràfiques i del sol, hi plantéssim una varietat de vinya que, segons explicava, s’hi adeia molt bé i que produïa un vi robust i ple de personalitat: barbera. De fet, aquesta varietat de vinya cobreix la meitat de la superfície conreada al Piemont perquè necessita estar plantada en turons ben assolellats.
Però per plantar aquesta varietat vaig haver de demanar una nova llicència a la Generalitat.

Caram.
Sí, i em van donar una llicència de vinya experimental. Per tant, l’hectàrea de vinya plantada és com si fos un laboratori per fer un tipus de vi experimental. Independentment d’això, perquè tot aquest procés va dur anys de feina, vaig crear una marca de vi i li vaig posar un nom que m’agradava: Sabau. Amb aquesta marca produïm un vi justament en col·laboració amb el celler Mas Comtal, d’on era el malaguanyat Joan Milà.

I després de temps la vinya produeix.
Sí, i haig de dir que, poc temps després d’haver començat tot aquest procés el meu pare, a qui li feia molta il·lusió tot plegat, va emmalaltir i desgraciadament ens va deixar. Llavors em vaig plantejar què feia i vaig decidir que, com a homenatge a ell i al seu record, tirava endavant tot el projecte i que cada any faria vi. El faig i el regalo! De fet, només comercialitzo el vi Sabau.

Fer vi comporta una inversió gran.
Sí, una cosa és tenir vinyes i collir-ne el raïm i l’altra és fer vi. Així, en tot aquest procés em vaig posar en contacte amb Enric Bartra, investigador de l’Institut Català de la Vinya i el Vi i que té una masia i un celler a Sant Pere de Ribes i ell és qui fa el vi de la varietat barbera lliçanenca. De fet, el vi que en surt és especial i no hi estem massa acostumats: és potent, amb un grau d’acidesa elevat i que li dóna solemnitat. I una altra característica que té és que aguanta molt bé en ampolla, sense fusta.

El vi té futur al Vallès i Catalunya?
En el meu cas, amb la varietat amb què treballo no ho puc fer, però crec que el camí que tenim des del Vallès és intentar afegir-nos a la denominació d’origen d’Alella. I és que a Catalunya es fan uns vins impressionants, a l’alçada dels millors.
Pere Arimon

Pere Arimon, a la vinya de can Perefont de Lliçà d’Amunt.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara