El Celler de Sant Cugat, una catedral del món del vi

L’edifici modernista de Cèsar Martinell es va iniciar el 1921 i va estar actiu fins als anys vuitanta. Ara és un museu vinícola

Museu de Sant Cugat , Alba Rodríguez (text) , Mané Espinosa (fotografies)

Des de segles enrere i fins a la dècada de 1980, generacions de famílies santcugatenques van viure en gran mesura del treball de la vinya i el vi. La vinya es conreava a la localitat des d’època romana i el monestir de Sant Cugat li va donar impuls en època medieval. Amb tot, va ser als segles xviii i xix quan, en resposta a la demanda internacional de vins i aiguardents, la viticultura es va intensificar fins al punt que va acabar modelant un nou paisatge ple de vinyes, una nova arquitectura a la vila i a les masies, una economia especialitzada i unes relacions socials a l’entorn del contracte de rabassa morta.
La crisi de la fil·loxera, que a Sant Cugat havia arribat el 1887, i els problemes a l’entorn de la producció i la competitivitat, ho van estroncar tot. El programa de modernització del país emprès per la Mancomunitat de Catalunya, i que va apostar per les cooperatives en el ram de l’agricultura, va donar nova vida al món del vi. En aquest context, el 1921 es va construir el Celler Cooperatiu, la darrera i més vistosa fita de l’activitat vinícola de Sant Cugat. Va ser encàrrec de la cooperativa local a l’arquitecte Cèsar Martinell, que va fer dels seus cellers veritables catedrals del vi.
Avui aquest celler forma part dels Museus de Sant Cugat amb el nom de Celler Modernista i transporta a un passat agrícola ple d’esforç i treball, i també d’afany de progrés i millora.

Inicis difícils
El 1921 es va fundar el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir. Cinquanta-un homes, sobretot petits propietaris i parcers o arrendataris, amb alguns hisendats, van crear l’entitat amb l’objectiu de dur a terme conjuntament l’adquisició del material de viticultura, l’elaboració i venda del vi i dels derivats de la vinificació, i la construcció d’un celler cooperatiu. Els inicis no van ser fàcils. Les repetides desavinences amb alguns dels hisendats van comportar la seva retirada del projecte i la de la seva aportació econòmica. Només es va poder construir aleshores una petita part del celler encarregat a Cèsar Martinell, la sala d’elaboració, i es va acordar construir les tines al ritme de les necessitats. Tot i així, el 1922 ja es vinificava col·lectivament i amb el suport tècnic de la Mancomunitat. El celler estava en marxa.
La cooperativa es va consolidar ben aviat amb nous socis que accentuaven el seu perfil de pagesia de base i de participació més democràtica a través del vot per persona. Però sobretot perquè l’esforç cooperatiu va començar a donar bons resultats. Més endavant, la guerra civil i el primer franquisme van portar pèrdua d’autonomia, confiscacions, repressió i control. Amb tot, el vi, un vi blanc de taula obtingut del pansalet (el nom local per al xarel·lo), es va continuar elaborant.
El 1946 l’entitat va reprendre les seves regnes sota el nom de Cooperativa Vitivinícola de Sant Cugat del Vallés i començava a reviure. La dècada de 1950 va ser la seva època daurada: les obres de construcció del celler ja estaven acabades, s’introduïen millores a la sala d’elaboració i la producció de vi augmentava fins arribar a la cota màxima de 1.297.500 litres l’any 1960. Però aquesta eufòria representava el cant de cigne del celler. Una nova crisi vinícola i, sobretot la reconversió del sòl agrícola en residencial en un Sant Cugat que estava esdevenint ciutat, van reduir els ceps i el vi fins que el 1988, amb la verema número 66, se’n va elaborar el darrer. Poc després, la cooperativa que havia vertebrat l’activitat i les aspiracions d’una part important de la pagesia local es dissolia. I el celler, el seu símbol insígnia, es diluïa al nou entramat urbà.

Un edifici de tecnologia enològica i arquitectura de qualitat
En l’edifici del Celler Cooperatiu conflueixen tecnologia enològica i arquitectura de qualitat per donar resposta a les necessitats d’elaboració del vi dels cooperativistes de Sant Cugat. Malauradament, només es va seguir el projecte original en la sala d’elaboració, que és la part del celler que ara es conserva. La resta, tot i seguir el mateix esquema, va tenir un aspecte del tot diferent, que reflectia la postguerra en la qual es va acabar l’obra.
Els principis de l’enologia científica, les noves tecnologies per a la vinificació i l’experiència pionera dels cellers cooperatius en altres països van proveir les bases per al disseny industrial de les cooperatives catalanes. Institucions i enòlegs, entre els quals destacava l’enginyer Isidre Campllonch, van difondre aquests coneixements. La posada en marxa d’un celler cooperatiu implicava la creació d’una indústria que havia de procurar pel rendiment de la verema i la qualitat del vi. Tot, des de la selecció del terreny fins a la maquinària a emprar, havia de ser planificat amb aquests objectius i al servei del procés productiu i de l’organització del treball. Calien espais diàfans i airejats, amb distinció entre la sala d’elaboració i la sala de conservació, distribuïts en naus paral·leles. La disposició esglaonada facilitava el moviment de la verema i el most per gravetat. L’aigua era imprescindible per garantir la higiene de les instal·lacions i la qualitat final del vi. El ciment s’utilitzava com a material innovador en paviments, cups i tines.
El Celler de Sant Cugat, una catedral del món del vi

Una vista aèria de l’edifici modernista.

Una imatge de l’interior del Celler de Sant Cugat, amb un plafó explicatiu producte de la museïtzació actual.

Una imatge de la maquinària utilitzada en l’epoca d’auge del celler.

Cèsar Martinell, el mestre dels cellers

Cèsar Martinell va ser l’arquitecte que sota l’empara de la Mancomunitat va construir la majoria de cooperatives agràries de l’època, i en especial els cellers. Va esdevenir així un especialista que va perfeccionar la tipologia arquitectònica del celler cooperatiu sota els principis de funció, economia i estètica.
Els seus cellers estaven al servei del programa industrial previst, i fins i tot van millorar alguns aspectes tècnics. Un disseny funcional optimitzava l’espai per rendibilitzar la inversió, i l’ús de tècniques i materials locals abaratia els costos, alhora que s’inseria en la línia de recuperar la tradició constructiva del país. El sentit de l’estètica i la monumentalitat que va imprimir als edificis eren una via per dignificar l’entorn pagès. L’aspecte que millor expressa la conjunció d’aquests principis és el sistema constructiu que Martinell va considerar més estable: l’estructura arquitectònica formada per coberta de voltes de maó sustentades sobre arcs parabòlics, i que va emprar als cellers de Gandesa, Sant Guim i Sant Cugat. Martinell fonia així la tradició del modernisme gaudinià amb la racionalitat noucentista.
Martinell va dissenyar per al celler cooperatiu de Sant Cugat un edifici totalment inserit en la seva arquitectura agrària i que recull l’experiència adquirida als seus cellers previs. Aquest celler, datat el 1921, és un dels darrers dels vint-i-quatre que va construir a l’intens període entre 1918 i 1922. Havia de ser un celler de gran extensió i de capacitat mitjana. Els problemes econòmics van dificultar l’execució del projecte. L’extensió es va reduir a dues terceres parts del previst, i l’embolcall arquitectònic de la sala de tines ja no va seguir el magnífic disseny de Martinell. La fi de l’activitat agrícola de l’antiga cooperativa va motivar l’enderroc de la sala de tines i el traspàs de la sala d’elaboració a la ciutat.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara