La bota de vi ranci, la de tota la vida

A can Cabot de la Sagrera, a Santa Eulàlia de Ronçana, cada any i des de fa més d’un segle, fan vi ranci seguint un procés artesanal

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

Jaume Cabot Butjet, hereu d’una nissaga documentada des del segle xv com a propietari de can Cabot de la Vall i d’una extensa finca –80 quarteres de terra, l’any 1861–, s’havia casat amb Josefa Matalonga i Bojet, filla de can Carreres de Bigues, a la dècada del 1860, però el matrimoni no va tenir descendència. Així, una vegada es va morir en Jaume, l’hereu va passar a ser el seu germà, i la vídua, Josefa Matalonga i Bojet, va haver d’agafar les seves pertinences i la dot i abandonar definitivament can Cabot de la Vall ben bé a finals del segle xix.
La vídua es va endur de la casa pairal tot el que li pertanyia i es va construir una casa a la Sagrera, prop de l’Església, anomenada ca la Cabota, on es va establir i va agafar de masover en Pere Cabot i Gispert, besavi de Pere Cabot i Barbany, que no tenia parentiu amb el seu difunt marit Jaume Cabot. Al cap d’uns anys, quant va morir sense hereus, va cedir les seves propietats al que havia estat el seu fidel masover. Entre elles hi havia la bota de vi ranci que ja s’havia endut, plena, de can Cabot de la Vall.

La bota centenària
La bota de vi ranci de can Cabot, doncs, prové, com a mínim, de finals del segle xix, i continua sent el continent que amara el vi que cada any en Pere Cabot elabora per mantenir l’essència de la bota centenària. La producció es només per consum particular però, tot i això, l’embotella i etiqueta. “El vi ranci de can Cabot té gust d’història”, va escriure l’any 1990 l’escriptor i historiador de la literatura catalana Joan Ruiz i Calonja.
Hereu d’una tradició antiga, Pere Cabot reomple cada any la bota centenària seguint les mateixes passes que va aprendre dels seus pares i avis. El procés s’inicia anant a comprar most a can Sapera de Bigues (fins a principis dels anys 70 s’elaborava amb raïm de les pròpies vinyes) i posant-lo a bullir en una olla d’aram durant quatre o cinc hores. Una vegada el most ja ha reduït prou, entre un 30 i un 40 %, i ja es ben fred, ve la part més artesanal. Es tracta de tenir sempre la bota centenària ben plena sense que perdi l’essència de la bota. Per aconseguir-ho a can Cabot tenen un enfilall de fins a sis botes, però el most bullit només serveix per omplir la última. Abans cal anar traspassant el vi de bota a bota, començant per omplir la bota del vi ranci amb el vi de la bota del seu costat, després aquesta bota s’omple amb el vi de la bota següent, i així fins arribar a la última bota que, una vegada totes les altres estan ben plenes, s’omple amb el most bullit, que es convertirà en pocs mesos en el vi bo novell. Així aconseguim que a cada bota el vi que s’hi posa cada any sigui el més semblant possible al que ja hi ha.
La bota del racó, mai buidada, conserva, doncs, una part –petita o gran¬– del vi que fa més de cent anys que hi van abocar els avantpassats d’en Pere Cabot. “Del vi ranci de can Cabot / no en sé la bota / només sé que ningú no pot buidar-la tota”, deia Joan Ruiz i Calonja. Ara només cal acostar la copa als llavis i, aclucant els ulls, sentir un paisatge secular envoltat, a l’estiu, del gronxar de les abelles i del crepitar de la llenya a la llar de foc, a l’hivern.
La bota de vi ranci,  la de tota la vida

El most començant a bullir a l’olla d’aram.

La bota de can Cabot, que ja contenia vi ranci a finals del segle XIX, mai no ha estat buidada i conserva, doncs, restes dels primers processos d’elaboració de vi ranci, qui sap de quin any.

En Pere Cabot fent el procés de reomplir les botes que van assegurant el resultat final de vi ranci artesanal.

El most bullint.

En Pere Cabot anant a buscar most a can Sapera.

Una ampolla de vi ranci de can Cabot.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara