Joan Garriga

Trobador d’alegries, rumba i passió, acordionista, cantant i compositor

Xavier Marí (text) , Mireia Baiges (fotografies)

Hi havia una vegada el cantant enamorat de la vida, l’acordionista vital que s’inspira en la conversa i en el paisatge de tantes places del món, l’estrella de la rumba catalana agermanada amb el pare blues i l’oncle vallenato, la veu d’ànima viva que fa sortir la gent a ballar al carrer, per refrescar la cultura de la proximitat, a l’envelat i al poble del costat, foragitant pors i tristeses. Si el trobador virtuós fa cançons, en Joan Garriga procura mantenir aquest art amb constància humil i generosa, creant escola, rebent el reconeixement merescut pel seu ofici de músic que li permet créixer i conèixer món.

Literatura, cinema, acordió
La llegenda diu que Joan Garriga Martínez (La Garriga, 1972) va il·luminar el seu cor quan va veure el show de l’acordionista texà Flaco Jiménez amb el guitarrista Ry Cooder per televisió. El cert és que el rei flaco del Tex-Mex va actuar un estiu a la vila modernista, on el va poder contemplar amb admiració. Revetlles amb orquestres de ritmes tropicals, cerveses i cigars, vinils de blues i rock l’infongueren el coratge per emprendre el llarg viatge de l’amor i la passió de capitans. D’infant, aquest noi amatent, fill de la Matilde i en Joan, recorda remenar moltes joguines i “les cançons que el pare ens cantava amb la guitarra, que degueren influir-me en alguna cosa”. Ara i aquí, com a pare de tres fills, l’Ona, en Manel i en Joan, el poeta rumberu opina que “els nens han de ballar i gaudir, fer-se la música ben propera per a viure amb la felicitat”. Aquesta és la festa dels sentits.
El primer acordió que va tenir a les seves mans va ser a l’Institut de La Garriga: “L’Alfons Garrigós ens donava un crèdit a Tercer o COU que consistia a preparar-nos per a una ruta a Santiago de Compostela. Caminàvem pel massís del Montseny els caps de setmana. Dormíem a masies, a vegades en un paller, era molt divertit”. L’Alfons exclama quan ens veiem: “Garriga, qui ho havia de dir, tu amb l’acordió!”. El record dels bons docents perdura sempre i gratament. Toni Martí, en Cucurella, i especialment els mestres que li transmeteren la literatura castellana: “Llegíem Góngora i Quevedo. Baudelaire i Rimbaud, amb el cant a la natura del seu poema Sensation, també m’han atret sempre”. Garriga va preferir la força a la debilitat, la llibertat a la convenció. Es va interessar per la filosofia i després va cursar estudis de cinema perquè “sempre he volgut entendre el guió de les pel·lícules”. Amb els primers conjunts tocava l’harmònica, un trombó d’en Boixader i la mandolina. Al celler del seu pare, al carrer de Samalús, assajaven l’aventura Dusminguet (1995-2004), amb qui va editar tres discos i compartir centenars de concerts eclèctics al costat de Daniel Portabella i Martí Vilardebó: “Vam aprendre junts, vam enfortir un vincle treballant molt, i cadascú va trobar el seu camí. És llei de vida”.

Músics d’ofici i ventilador
La transició va durar poc. A l’hivern de l’any 2005 Joan Garriga reapareixia amb el seu acordió de botons impregnats de sonoritat llatina i americana amb la guitarra, el ventilador i les palmes pròpies de la rumba catalana. La confiança amb gent d’ofici és fonamental. “El nostre denominador comú és treballar polit. En el món de la música comences tocant per l’ego, que reconforta l’esperit i et fa estar bé, però arriba un moment en què t’acabes confonent en la recerca constant del reconeixement, que pot arribar a ser perillós. Els músics de La Troba treballen per la cançó”, afirma Garriga. “Quan tinc una idea la presento primer a en Marià Roch (Les Corts/ Vallès Oriental), una persona molt perfeccionista, per la seva manera de tocar i per la línia de baix i tipus de so a detallar. El gran do del músic és voler treballar pel bé de la cançó. Aquesta sort ho millora tot”. El jove bateria Pep Terricabres (Argentona) és un fidel valor en alça, igual que el guitarrista Miquel Serviole (barri d’Hostafrancs de Barcelona), amb qui Garriga diu haver après moltes cançons a ritme de ventilador. “Tot és fàcil per en Muchacho. Ha viscut la rumba des de petit”. La percussionista argentina Flor Inza, el guitarrista Luis Arcos, i l’enginyer de so Toti Arimany completen el sextet habitual assistit per Marc Sampere als aeroports i bastidors. La casa on brollen les tonades i arriben camarades és la factoria Fournier de La Garriga, que manté l’estudi de gravació i des d’on el duet Moscati-Roca garanteix presència continental (França, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya, Itàlia, Hongria, Txèquia, Portugal, Estat Espanyol i les comarques catalanes) i escala mundial (Nova York, Washington, Mèxic i el Marroc).

El lladre i El Patufet
Les coses quotidianes vinculades a la terra motiven bona part de les seves cançons, de lluny i de ben a prop: els til·lers, l’estació de tren, una font o altra, el gat i el borinot al pati de casa, el Tagamanent. Com a bon creador, a Garriga li encanta adaptar contes i llegendes de tradició popular i, sobretot, escriure quan viatja: “Per experiència surten bones idees quan construeixes partint d’altres llocs. I no cal elaborar-les molt, les coses senzilles són del moment.” El primer disc de deu cançons Clavell morenet (2006) inclou la popular ‘Cançó del lladre’, ineludible del repertori. A la panxa del bou (2010) s’inspira en el personatge del Patufet: “és el més petit de tots i el més valent, s’atreveix a cantar al carrer i després acaba engolit per la bèstia. Corre la mateixa sort del músic amb la pluja de la crisi”. Proper i sincer, l’artista diu sentir-se afortunat “en poder viure d’això des de fa quinze anys”. Per tant és aquest el seu estímul que reverteix amb noves cançons per a La Troba Kung-Fú –Premi Ciutat de Barcelona i premi Puig-Porret– que esclaten amb rumbia i gresca mediterrània, llatina, germana. I el trobarem pel Vallès o pel Raval amb Carles Belda i l’imbatible Manu Chao, i cantant llàgrimes de riure amb en ‘Tortell Poltrona’ perquè el propòsit és resistir amb fraternitat divertint la humanitat sense fronteres d’una sola identitat.
Joan Garriga

Flor de primavera és una preciosa cançó inclosa A la panxa del bou. Ha estat guardonada com a lletra a la millor cançó pop-rock 2010 per votació popular promoguda per la revista Enderrock. Per escriure-la, el cantant es va inspirar en la bellesa de les runes romanes de la Garriga. També li plau seguir ametllers i vinyes de la Serreta, prop de l’antiga Església de la Doma. Allí dalt, Garriga i Roch amistançaren el projecte comú, Kung-Fú.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara