11 d’abril de 1958: El dia que va desaparèixer el Real Madrid

Jaume Vivé (text)

L’il·lustre alcalde de Granollers i procurador a las Cortes, Don Carlos Font Llopart, amb la punta del nas enganxada a la finestra del seu despatx consistorial, es mira amb preocupació l’ominosa taparada que des de fa un parell d’hores cobreix la Plaça de la Porxada. Granollerí orgullós, falangista ortodox i fervent catòlic, el somni de Font Llopart és convertir la capital vallesana en un municipi robust i vital, en sintonia amb la unitat de destí envers l’universal que representa la nova Espanya. Els pilars de la seva alcaldia han de ser el foment de la cooperació i el diàleg entre entitats i persones, i la competència neta i noble entre elles; també la promoció del treball com a eina d’integració social, i la salvaguarda de l’honor individual i col·lectiu davant la injúria i la injustícia que intenten propagar els enemics del règim. Ara mateix, però, tot i que ja s’ha allunyat de la finestra i intenta llegir un informe sobre el desplaçament de la línia Barcelona-Portbou, que ha suposat la recent inauguració de la nova estació de França i la urbanització del carrer Girona, l’única cosa que ocupa el pensament del senyor alcalde és el dubte de si es podran o no jugar aquest vespre els quarts de final.

Al Pavelló de l’Esport del carrer Tetuan, drets darrera una porteria, dos homes abillats amb elegants gavardines fosques despleguen sengles paraigües damunt les testes i contemplen les primeres gotes de pluja que comencen a mullar les rajoles de la pista d’handbol. Aquest Pavelló de l’Esport, edificat tres anys enrere sobre uns terrenys força cèntrics prop del camp de futbol municipal, és una de les joies de la corona en el nou entramat urbà dissenyat pel govern Font Llopart. Va ser inaugurat durant les Fires de l’Ascenció de 1955 amb la voluntat d’abastir les necessitats creixents del club d’handbol local, el Balonmano Granollers, club punter en aquest esport, tot i comptar només amb deu anys d’història. D’aquí poc més de dues hores, han de començar a disputar-se els quarts de final del Campeonato de España de Balonmano a 7 en la seva setena edició, i Granollers n’és una de les seus per primera vegada. Un dels homes amb gavardina es mira l’hora amb gest greu, apropant-se el rellotge a mig pam de les ulleres. “I tu què hi dius, La?”, demana aleshores a un que va vestit amb el xandall blau i blanc del BM Granollers, i que corre i llisca per la pista provant-ne l’adherència. “Aquí a la que cauen quatre gotes, Emili, semblem els planeadores del Báltico”, contesta el del xandall, qui duu un xiulet penjat al coll que no para de balancejar-se. Un jove parapetat rera un programa de mà dels campionats i armat amb un bolígraf s’acosta decidit a l’altre home amb gabardina. “¿Le importaría firmarme un autógrafo, señor Belmar?”, li demana amb posat digne. “Soy de Sabadell y le admiro desde pequeñito, cuando jugaba en el Club Deportivo. Era usted un gran interior izquierda… ¡Una pena que se tuviera que retirar tan joven!”

Baixant pel Coll de la Manya, els eixugaparabrises de l’autocar ja no donen l’abast. L’expedició del Real Madrid, amb uns pocs periodistes i afeccionats que els acompanyen, creua el pont sobre el riu Congost amb el convenciment que no hauran de jugar aquest vespre. El senyor Borrero, delegat de l’equip madrileny, desentela un trosset de vidre per observar la imponent silueta de la factoria Camp al capdamunt del riu. “Esto lo tendremos que aplazar”. Una mica més avall, just a l’entrada de la vila, a banda i banda de la carretera, sengles obres magnes que vénen a solucionar algunes de les mancances urbanístiques que pateix la capital vallesana. A mà esquerra, encara en construcció, el grup d’habitatges Victoria, pertanyent a l’Obra Sindical del Hogar; a mà dreta, les noves pistes d’atletisme. L’autocar enfila el carrer major sota un xàfec ‘de campionat’, i a l’alçada de la Plaza de los Caídos, Plaça de la Corona pels locals, es creua amb una furgoneta de la Coca-Cola equipada amb uns altaveus al sostre, a través dels quals s’anuncien els quarts de final d’aquest vespre a tota castanya.

L’autocar del Real Madrid avança amb dificultat pel carrer Tetuan, seguint una petita munió de paraigües que es dirigeix tot xino-xano cap al Pavelló de l’Esport. Entre crits de “¡Fuera! ¡Fuera!” i “¡Sinvergüensas!”, l’autocar aparca finalment davant l’entrada del recinte. S’acosta a rebre els nouvinguts una comitiva d’homes engavardinats, entre ells el president del BM Granollers, el Sr. Emili Botey Alsina, i el delegat de la Federación Española de Balonmano en aquests campionats, Don Nazario Belmar Martínez. El protocol de salutacions, degut al mal temps, es redueix a unes escarides i humides encaixades de mans, i el senyor Botey, sense més preàmbuls, s’apressa a buscar un aixopluc per a la nombrosa expedició madrilenya. Del bar estant, arrecerat sota uns frondosos lledoners a un costat de l’entrada, un afeccionat granollerí llença uns quants renecs als jugadors merengues que desfilen pel seu davant sota la pluja: “Guaita Tato, botifarra!” Tot seguit, l’home s’aclareix la gola amb un glop de Pipper Mint i reprèn la conversa amb el bàrman, l’egregi Met de la Creu. “Ets el millor cambrer del món”. Parlen de la semifinal del 56, del comportament violent i antiesportiu dels jugadors del Real Madrid en aquell partit, el qual va acabar amb una victòria força còmoda pel BM Granollers. Recorden, en to mig indignat i mig burleta, la cossa del davanter Susi a Francesc Pregona, després de tirar-lo a terra amb una falta ostensible i barroera. I se’ls omple la boca d’exabruptes en recordar el porter Tato i les seves botifarres al públic; i el cop de puny que un tal Bustamante, “sort que aquest ja no juga!”, va etzibar-li a l’àrbitre a l’estómac, enfonsant-li dues costelles. “I encara es l’hora que han de demanar perdó, quin mal perdre que tenen!”. La pluja comença a remetre; ja es compten per centenars els afeccionats que deambulen pel pavelló, i alguns s’atreveixen a plegar els paraigües.

Falta menys d’una hora perquè comenci el partit i ja ha parat de ploure, però la pista és un bassal immens que no convida a l’optimisme. “Así no se puede jugar, nosotros regresamos a nuestro hotel en Barcelona, mañana decidiremos dónde y cuándo se juega el partido. Y, por favor, que la repetición se organice en un pabellón cubierto, como Dios manda, el Campeonato de España es una cosa muy seria y no puede ser disputado en una pista de pueblo.” A pesar dels vehements esforços del senyor Nazario Belmar per tal que tinguin paciència i s’esperin una estona, el senyor Borrero, cap de l’expedició merengue, ja ho té tot ben decidit: “¡Nosotros nos vamos!” El senyor Botey, a qui anomenen ‘president mascota’, amb qui el club ho ha guanyat tot des que accedí al càrrec l’any 55, decideix prendre el comandament de la situació. El pavelló ple d’afeccionats que han pagat una entrada, i 18 ‘llençols’ que ens ha costat organitzar-ho, això no es pot pas suspendre! Ràpidament, el president s’acosta a un home amb granota blava que pren cafè a la barra del bar i li diu alguna cosa a cau d’orella. L’home es beu el cafè d’un glop, escura el sucre amb gust anissat amb una cullereta i de seguida es posa en marxa cap a la sortida. “No pateixis, Emili, que això ho solucionem en un tres i no res.”

Uns quants afeccionats vallesans s’ajunten amb uns seguidors colchoneros a l’entrada del pavelló per dedicar plegats un reguitzell de cruels xanxes a l’autocar del Real Madrid, el qual ja s’allunya, irremeiablement, carrer avall. No passen ni cinc minuts que l’home amb granota blava reapareix per la porta del recinte seguit per una petita tropa de deu o dotze persones, tots carregats amb cubells, baietes i pals d’escombra, que comencen a repartir entre tots aquells que els en demanen. En un moment s’organitzen tres quadrilles de manera espontània: primer l’escombra, després la mopa i, finalment, la baieta. Alguns jugadors del San Fernando de Sant Sebastià, així com uns quants de l’Atlètic de Madrid, els dos rivals de la primera eliminatoria de quarts, contribueixen a deixar la pista ben neta, i entre càntics i alirons per part del públic, “NINGÚ POT FER-NOS OMBRA, SI ENS DEIXEN JUGAR AMB ESCOMBRA”, la feina aviat és feta i la pista queda llesta amb només mitja hora de retard sobre l’horari previst.

En Met serveix dos cafès a una taula on dos homes departeixen efusivament. Un és molt exagerat en la parla, i fa tot de posats i ganyotes despertant la hilaritat de l’altre, que cloqueja sonorament al temps que va prenent notes ràpides en un petit bloc. El que escriu és Mario Duran, periodista de El Mundo Deportivo, qui, entre rialles, demana al seu company de taula: “Explica-l’hi, explica-li l’anècdota al Met, és boníssima!” En Met llença una baieta molla que duu a les mans damunt una taula buida; tot seguit, amb parsimònia, s’asseu del revés en una cadira, apuntalant-se amb els braços al respatller, i es disposa a escoltar l’home de les ganyotes mentre rosega mig escuradents. L’altre remena el sucre del seu cafè, en fa un tastet sense treure la cullera de la tassa, i comença: “Imagina’t en Bárcenas o un d’aquests entrenadors que s’hi miren tant amb les tàctiques, les tècniques i les estadístiques. Imagina’t que aquest entrenador li demana a un dels seus scouters abans d’un partit important: ‘Pepe, ¿qué tal este equipo?’, i Pepe li respon: ‘¡Muy bueno!’. L’entrenador treu una llibreteta i torna a inquirir l’altre: ‘¿Qué tal el portero?’ I l’amic li contesta: ‘Está bien. Para balones al salto de raya y también los tiros de lejos. Sólo falla en los esquinados.’ L’entrenador remugueja nerviós: ‘Seno, cotangente más secante…, me da tanto.’ I torna a preguntar: ‘¿Qué tal están de tiradores?’ I l’altre li diu: ‘Bien, dos tiran de lejos y otros dos se lanzan en el área.’ L’entrenador segueix fent càlculs per a si: ‘Bisectriz por el área total, menos volumen de la esfera partido por coseno, total equis.’ Angoixat, torna a preguntar: ‘¿Qué tal defienden?’ L’scouter li respon: ‘Cinco-uno, y variantes 3-2-1 con defensa exterior, convertible rápidamente en barrera de seis y brazos en alto al trémolo.’ L’entrenador, desesperat, omple una plana sencera de la llibreta amb tot de figures geomètriques i símbols d’àlgebra. Quan acaba, amarat en suor, s’adona de la situació real, així que s’acosta als seus jugadors i els ordena: ‘No bajéis las bolsas y subid de nuevo al autocar. Regresamos. Hemos perdido por doce a seis.’” Una jove seguidora del Granollers agafada a un pal d’escombra interromp les rialles dels homes, que es tornen crits d’entusiasme quan ella els anuncia la bona nova: “La pista ja està seca, i els de la federació diuen que juguem!”

Les autoritats ja seuen a la tribuna esperant que comenci el primer partit de quarts de final entre matalassers i donostiarres. Presideix l’acte l’il·lustre alcalde de Granollers, que es gira per parlar un moment amb el delegat de la Federació, assegut al seu darrera. “Dime Nazario, para cuándo tu primer estreno en la Semana del Cine?” L’altre, somrient, li contesta: “Estamos justo rodando nuestra primera película, pero todo se andará amigo mío, todo se andará.” Arriba el president del BM Granollers en aquest instant, qui saluda l’alcalde abans d’arrapapar-se esbufegant al seu seient. “Què Emili, se’n sap res del Madrid?”, li demana discretament l’alcalde. “Ni idea, Carlos, no en tenim ni idea d’on paren.”

La majoria de seguidors granollerins desfilen decebuts vers la sortida. Tot i felicitar-se per la victòria del seu equip a causa de la incompareixença del rival, els fa ràbia que el Real Madrid hagi plantat el campionat en un gest de supèrbia sense precedents, deixant els afeccionats sense poder gaudir de l’espectacle que se’ls havia promès quan van adquirir l’entrada. Però la decepció dels vallesans es convertirà en eufòria desmesurada dintre d’un un parell de dies, quan diumenge, el BM Granollers s’imposi al FC Barcelona a la final, proclamant-se campió d’Espanya per tercer any consecutiu i obtenint així el trofeu en propietat.

Entre els que tornen a casa, camina un noi ros, magre, que avança lleuger amb una mà dins la butxaca dels pantalons, mentre que amb l’altra sosté una cigarreta. Poc s’imagina aquest noi, gran entusiasta d’aquest nou esport que és l’handbol, acabat d’arribar a Catalunya per cobrir una plaça de funcionari, i integrant de l’equip del Montcada de balonmano a 11, que d’aquí pocs mesos fitxarà per l’equip de Granollers, el qual, liderat pel carismàtic Mr. La, seguirà sent el gran dominador de l’handbol espanyol durant una altra dècada. Poc s’imagina aquest noi ros de pas lleuger que un dia arribarà a ser el gran capità d’aquest llegendari equip, ni que d’aquí a molts anys, ja convertit en avi, haurà de deixar el tabac per poder portar la torxa olímpica pels carrers de Granollers sense ofegar-se. Poc s’imagina aquest jove funcionari de l’administració franquista que un dia, endut per l’eufòria i potser sota l’efecte d’una copeta de xampany, acabarà cantant La Internacional durant un desplaçament amb l’equip a Seraing. El noi no s’imagina que tindrà sis fills, dos nens i quatre nenes; ni que el seu fill gran, que es dirà Àlex, jugarà també al primer equip rodejat de grans estrelles i arribarà a guanyar amb el club dues copes EHF; ni tampoc que el seu primer nét, en Cristian, será també el primer esquerrà de la saga, i acabarà sent proclamat millor jugador de la lliga Asobal i ocupant habitualment el lateral dret de la selecció espanyola. No s’imagina aquest noi atlètic i guapet, mentre camina depressa per no perdre el tren de tornada a Barcelona, que acabarà vivint durant quaranta anys en aquesta ciutat “més aviat lletja, però entranyable”.
11 d’abril de 1958: El dia que va desaparèixer el Real Madrid

Imatge dels aficionats del BM Granollers, de totes les edats, escombrant i fregant la pista on el Madrid havia de jugar els quarts de final del campionat estatal d’handbol a set, l’11 d’abril de 1958.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara