Els Perpinyà, Austriacistes granollerins

Anton Grat Perpinyà i el seu fill Francesc van ser ferms defensors del dret i les institucions catalanes, fent front al setge borbònic de 1714

Jaume Dantí i Riu (text) , Josep Prims (fotografies)

Tant com s’ha escrit sobre la Guerra de Successió a Catalunya i és ben poca l’atenció que fins ara ha merescut el que va succeir al Vallès. Aquesta poca dedicació historiogràfica deu reflectir que no s’hi van produir fets de gran significació, com tampoc s’hi van adoptar posicions específiques com ho van ser les de la Plana de Vic o la de poblacions com Cervera. Encara que sigui una anècdota, tampoc hem d’oblidar que el conseller en cap Rafael Casanova era fill de Moià però que la seva mare, Maria Comes i Sors, ho era de can Comes de Lliçà d’Amunt. D’altra banda, després dels estudis de Torras i Ribé, d’Albareda o d’Alcoberro, entre d’altres, ja resulten prou coneguts temes com el caràcter del decantament austriacista de bona part dels catalans, els efectes de la duríssima repressió borbònica o l’abast de l’exili dels seguidors de l’Arxiduc.
El Vallès, però, va ser un territori que per la seva situació geogràfica, la proximitat amb Barcelona i lloc de pas cap a Girona i França, així com cap a l’interior de Catalunya, va suportar les greus conseqüències de les anades i vingudes i del manteniment dels exèrcits, alhora que les successives demandes de suport amb homes i diners. Consten represàlies i abusos d’ambdós exèrcits a molts indrets: el 1706 a Parets els soldats borbònics van saquejar l’església i van cremar l’arxiu; a Palautordera i a Sant Celoni el 1711 les tropes austriacistes feien tot tipus d’extorsions; el gener de 1714 la vila de Caldes de Montbui va ser saquejada, amb alguns morts, com a represàlia de l’exèrcit filipista per haver empresonat alguns soldats.
Amb aquest article només pretenem il·lustrar alguns fets succeïts en aquell període a la vila de Granollers a través del protagonisme d’una de les seves famílies il·lustres com era la dels Perpinyà. I tot i que no aparegui en els dietaris i cròniques més coneguts, podrem exposar amb un cert detall l’estada reial que Carles iii hi va fer l’any 1710. Granollers, com la major part de Catalunya, s’hauria decantat a favor de l’Arxiduc a partir del 1705 quan es va fer efectiva la presència dels exèrcits aliats amb el suport català, tal com s’havia establert en el Pacte de Gènova. Amb tot, els síndics de la vila tant van participar a les corts convocades per l’Arxiduc el mateix 1705, com ho havien fet a les de 1701 amb Felip v.
Les notícies sobre el període de la guerra a Granollers són molt poc explícites pel que fa a reflectir posicionaments de bàndol o de pensament polític vers un o altre candidat. La informació, que procedeix dels llibres de deliberacions del consell de la vila (Arxiu Municipal de Granollers), es refereix en tot moment al compliment de les demandes que feien el govern de l’Arxiduc, la Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona o la Conferència dels Tres Comuns (Diputació, Consell de Cent i Braç Militar). Les sol·licituds acostumaven a ser per aportar diners, per assegurar l’abastament de l’exèrcit (palla, farratge, mules) i d’homes per a la defensa. En tots els casos el consell municipal responia afirmativament, malgrat les grans dificultats econòmiques que patia la hisenda local.
La fidelitat a la causa austriacista també es manifestava, però, amb les celebracions relacionades amb fets personals de la família reial: el juny 1711 es fan “funeràries” i demostracions de dol per la mort de l’emperador, germà del rei; el 22 de juliol de 1712 es decideix celebrar la coronació del rei com a emperador amb il·luminacions i actes litúrgics, amb “tedeum, laudamus i festa de solemnitat” pagant els músics i la cera que s’utilitzés.
Davant de l’ofensiva borbònica, la Diputació va convocar els síndics d’algunes viles i ciutats per tractar de la situació. En aquell cas Granollers mostrava una posició pragmàtica que alhora reflectia la consciència de quina seria l’actitud filipista; s’encarregava al notari Francesc Comes que el seu vot fos a favor de la submissió però amb la súplica que el nou monarca mantingués els drets i privilegis que tenia Catalunya. Quan el juliol de 1713 s’iniciava el setge final a Barcelona i gran part del Principat ja estava dominat per les tropes borbòniques, el Consell de Granollers decidia que per pensar què s’havia de fer en aquell moment tan crític s’elegissin tres o quatre persones que juntament amb els consellers i els eclesiàstics de la vila formessin una opinió. No es coneixen les conclusions d’aquella comissió però no diferirien de les que ja havien manifestat anteriorment; en els mesos que seguiren ja s’imposaven les exigències borbòniques.

Una nissaga d’arrels gironines
Anton Grat Perpinyà i el seu fill Francesc van ser els dos granollerins més significats com a partidaris enfervorits de la causa austriacista. La nissaga dels Perpinyà tenia les seves arrels a Girona, ciutat en la qual passarien de mercaders a privilegiats, amb el títol de Ciutadans Honrats, i on esdevindrien juristes i homes de govern. La vinculació amb Granollers va arribar a través de l’emparentament amb els Masferrer, tal com ha estudiat Xavier Ciurans.
L’any 1659, un fill cabaler, Anton Grat es casava amb Maria Sala i Sasala i Graell, de Vic, filla d’un cosí del darrer hereu Masferrer de Granollers. Per aquesta relació familiar llunyana, i per l’estroncament d’aquella nissaga, Maria rebia com a regal de noces les cases que en Masferrer tenia a la plaça Major de Granollers (actualment plaça de la Porxada 21-23) i la casa Buada de Montornès, amb la condició que el seu espòs s’anomenés Perpinyà i Masferrer. Als anys seixanta, doncs, Anton Grat i Maria passaven a residir a la casa de Granollers. Es tractava d’una família acabalada que hi afegia encara l’herència prou important dels Masferrer. L’establiment en el casal dels Masferrer s’esqueia a la seva condició social. La casa s’hauria refet en el segle xvi amb un cert aire senyorial: un pati central a la planta baixa d’on arrencava l’escala que portava a la planta noble, amb finestrals d’estil plateresc a la façana i a l’interior, així com al portal del cap de l’escala, i entre els elements decoratius l’escut de la família.
Per l’ascendència gironina, l’any 1695 Anton Grat va ser insaculat per aquella ciutat i extret com a diputat reial de la Generalitat, començant així una vida pública sempre al servei de la mateixa institució. Va desenvolupar diverses funcions com a diputat, algunes relacionades amb la seva condició de jurista ja que era doctor en drets. En acabar el mandat, el 1698, va continuar com a assessor i advocat fiscal de la Diputació, funcions que mantenia en els primers anys del segle xviii. En el marc de la vinculació amb la Diputació del General, va ser un decidit austriacista que va intervenir en la defensa de Barcelona contra Felip V el 1706 i encara va participar a la Junta de Braços del juliol de 1713 on es va distingir com un dels favorables a mantenir la resistència davant el setge borbònic.
L’acció política d’Anton Grat Perpinyà per la causa de l’Arxiduc es va fer encara més palesa quan l’any 1710 era el mateix rei Carles III qui passava per Granollers i feia estada en aquella casa de la Plaça Major. El màxim reconeixement arribava un any després, el 14 d’abril de 1711, quan el rei concedia el títol de noblesa a ell i als seus fills, justificat per la defensa en el setge de 1706 i per l’acolliment que havia ofert a casa seva amb “magnificència”.
Segons l’enquesta del cadastre de 1715, el Dr. Antonio Perpinyà i de Masferrer ja era vidu i vivia a la casa amb el seu fill i la nora, els néts, un criat i una criada. Per evitar la repressió, que igualment es produiria, havia retornat el títol de noble concedit per l’Arxiduc i es quedava amb el de Ciutadà Honrat. Va morir el 7 de setembre de 1716 al mas Santpere de Corró d’Avall i fou enterrat en la tomba que tenien a peu del presbiteri de l’església de Sant Esteve de Granollers.
L’hereu d’Anton Grat va ser Francesc Perpinyà i Sala que havia nascut entorn de 1675. Com succeïa amb les famílies benestants, es procuraven casaments dins del mateix grup social o que suposessin un millorament econòmic per a la família i seria per aquesta perspectiva que l’escollida va ser Maria Rosa Santpere i Sunyer, pubilla del mas Santpere de la Torre de Corró, que aportava una gran casa com a dot que s’afegia al patrimoni Perpinyà Masferrer.
Francesc Perpinyà gaudia del títol de noble concedit al seu pare. Per la seva condició també fou insaculat a la Generalitat i va ser nomenat oïdor militar en el darrer govern de la institució a partir de juliol de 1713. Fidel al posicionament austriacista de la família, ja havia estat al costat del seu pare en la defensa de Barcelona el 1706. Va quedar-se a la ciutat des de l’inici del darrer setge borbònic i va participar activament en la lluita pel baluard de Santa Clara quan fou escomès el 14 d’agost de 1713. Malgrat la impossibilitat real de reeixir en la defensa, Francesc Perpinyà es declarava en tot moment partidari de la resistència, tant el 4 de setembre de 1714, en contra de la posició de Rafael Casanova i d’Antoni de Villaroel, com també el 12 de setembre quan s’oposava a la capitulació decidida pel Braç Militar i la Diputació.
De retorn a Granollers, els Perpinyà van patir la repressió de les autoritats borbòniques per la seva significació austriacista. El 1716 eren confiscades les seves propietats i passaven a patir una autèntica penúria econòmica. No va ser fins al novembre de 1725 que van poder recuperar el patrimoni, després que la Pau de Viena signada entre l’Imperi i Felip v donés el conflicte per definitivament tancat. Francesc Perpinyà va morir el 1730 i va ser el seu fill Joan Pau Perpinyà, a partir de mitjan segle, qui va aconseguir retornar a la condició econòmica i social que la família havia tingut abans de la guerra.
En qualsevol cas, és escaient fer memòria d’Anton Grat i Francesc Perpinyà com a defensors del dret i de les institucions catalanes, alhora que vetllar per la conservació del que resta del seu palau que fou per un dia la seu del rei Carles iii, de la mateixa manera que la casa granollerina dels Tagamanent havia acollit en el segle xv al conestable Pere de Portugal.


MÉS INFORMACIÓ
- Xavier Ciurans i Vinyeta. Els Masferrer. Estudi d’una nissaga benestant del Vallès. Montornès del Vallès: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
- Josep Maria Torras i Ribé. La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau Editors, 1999.
Els Perpinyà, Austriacistes granollerins

A la imatge, al fons, la casa propietat dels Perpinyà que havia estat rebuda en herència per Maria Sala, l’esposa d’Anton Grat Perpinyà, de l’hereu Masferrer i que fou on es va estar l’Arxiduc a la seva visita a Granollers.

Detall del finestral del Palau de Perpinyà, que dóna a la Porxada.

Detall del finestral del Palau de Perpinyà, que dóna a la Porxada.

Detall de la portalada interior de la casa.

Detall de la portalada interior de la casa.

L’estada a Granollers del rei Carles III

Tot i que no consta a cap de les cròniques conegudes, no hi ha dubte que el rei Carles III va fer estada a Granollers el dia 30 de gener de 1710. Es tractava de l’itinerari que l’Arxiduc feia per diferents llocs de Catalunya, a partir del 8 de gener, visitant ciutats com Girona i Vic, i en el qual va fer la darrera parada a Granollers abans de tornar a Barcelona el dia 31 de gener. Malgrat les penúries que la guerra ja havia provocat, una visita reial era un esdeveniment extraordinari en què calia esmerçar tots els recursos possibles. La hisenda municipal no tenia mitjans però el Consell de la Vila va decidir cobrir les despeses amb els fons de l’administració del blat, el Pallol, del qual van treure fins a mil lliures.
Per assegurar l’organització es va crear una comissió de sis persones que es van ocupar dels actes i festes que s’havien de preparar, així com dels pagaments. L’allotjament del rei va ser al casal dels Perpinyà, motivat tant per la relació de la família amb el monarca com per tractar-se d’un habitatge idoni per a una recepció reial, tot i que s’hi va haver de fer alguna obra de millora. Per les despeses realitzades sabem que es van engalanar alguns indrets de la vila amb enramades i a la nit es van fer lluminàries amb teies i atxes. Hi va haver també un ball de diables amb pirotècnia, la “invenció del foc”.
Per que la recepció reial fos més lluïda es van fer cadafals, es va posar tapisseria al “palacio” i es van contractar dues cobles de músics i cecs que recitessin. Però l’atenció i la despesa més important seria sens dubte per oferir uns bons àpats al rei i a la seva comitiva, per aquest motiu es van pagar uns quants jornals de mossos per anar a cercar els productes i per fer la feina a la cuina.

Un banquet reial on no hi va faltar de res
La taula va tenir tots els ingredients i l’abundància que eren propis dels banquets reials. No hi van faltar tot tipus de carns, verdures, peix salat, fruites, formatges, espècies per a l’elaboració dels plats, dolços, pa i una bona quantitat de vi. La cuina del palau dels Perpinyà va gastar 4 càrregues de carbó per preparar els diferents plats. De carn es van servir: 4 parells de galls i polles d’índia, 20 parells de capons i gallines, 16 perdius i bacades, 21 tords, 2 parells de colomins, 82 ocellets, 8 conills i 1 llebre, 1 vedella, 1 vaca i 70 lliures més, 111,5 lliures de carn de moltó, 26 lliures de carn d’ovella, 2 cabrits i 2 porcells. Per a amanides i verdures es van utilitzar: 24 ulls de col, escaroles, cebes, borratxes, tàperes, col-i-flors, apis i alls. De peix només es va gastar un barril d’anxoves. Per fer les picades i d’espècies es van utilitzar: 3 lliures d’ametlles, 3 lliures de panses, 2 lliures de pinyons, castanyes, 6 unces de pebre, 2 unces de clavell, 3 unces de nou moscada, 1 unça de safrà, 3 unces de canyella. De fruita hi va haver 12 dotzenes de pomes i algunes llimones. Per coure i amanir es van gastar 10 lliures de llard, 19 lliures de cansalada, 1,5 quarters d’oli, 12 meitadelles de vinagre i una quantitat de mantega i de sal. També es van utilitzar 36 dotzenes d’ous, 5 lliures d’arròs, 4,5 quarters de llet, 8 lliures de sucre i es van servir confitures i formatges. De vi per a la taula del rei i del seguici se’n gastaren 3 càrregues. Finalment, no hi podia faltar una càrrega de neu per fer alguna beguda refrescant.
L’estada al palau dels Perpinyà, pagada per la vila de Granollers, va ser esplèndida, tal com el monarca ho va fer constar al concedir el títol nobiliari a Anton Grat. La festa deuria ser completa amb la música de les dues cobles, que van tenir també la compensació que era habitual d’aiguardent i refresc d’ametlles i bescuits. La visita reial a Granollers de Carles III va ser l’ocasió de mostrar la fidelitat de la vila a la seva causa, però alhora va suposar una càrrega més sobre unes finances i una població exhausta, en aquest sentit tant li feia que fos Àustria o Borbó. El posicionament polític podia quedar en segon terme quan del que es parlava era d’interessos particulars, així el mateix Consell de la Vila encausava els Perpinyà el 1712 pel fet de resistir-se al pagament d’un tribut municipal argumentant el seu estatus privilegiat. Jaume Dantí

Carles III rei de València (1706-1707). Carles III comte de Barcelona (1706-1714). Museu Palau Mercader dels Comtes de Bell-lloc, Cornellà de Llobregat.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara