Mirna Lacambra

La Butterfly vallesana, fúria sostinguda durant tres dècades

David Ramon (text i fotografies)

Tres teatres vallesans gaudeixen regularment d'espectacles d'òpera de gran repertori: Sant Cugat, Granollers i Sabadell. Aquesta 'normalitat centreeuropea' a les nostres latituds, extensible a la resta de Catalunya, es deu a l'empenta de Mirna Lacambra. Tot ve d'un “atac de fúria” que la soprano va tenir una tarda freda a Nuremberg, mentre feia exercicis a la cambra de l'hotel abans de representar Un ballo in maschera: “Vaig trucar al Xavier (el seu marit amb qui celebra les noces d'or) i li vaig dir: 'Hem de fer òpera a Sabadell!' ”. A partir d'aquell dia de 1981, la ciutat que bategava amb el xic-xac dels telers encaixava la seva remor mecànica amb la sonoritat simfònica, tal vegada la tonada obstinada de La forza del destino.
La Leonora (protagonista de l'obra verdiana) sabadellenca reconeix que aquella fúria l'ha ajudat a superar tots els esculls lligats al miracle de fer òpera a Sabadell durant tres dècades: quatre títols cada any que ressonen a vuit escenaris més: “Em ve, per exemple ara, quan la Generalitat em diu que redueix subvenció!”. Però bé es podria dir que la Mirna no és un personatge mogut per l'ira. Sempre amb la rialla a punt, la broma darrere de cada història: com més dramàtica, més riallada. I per què no dir-ho, també amb una tendresa maternal, gens possessiva i més aviat inspiradora de complicitat.
Tornem enrere: havent acabat el compromís a Alemanya, la soprano va venir a Sabadell per Nadal amb el seu propòsit entre cella i cella. Ella, que havia fet carrera a fora des de ben jove, primer a Barcelona, després a Madrid, i voltava sempre a l'estranger, “no coneixia gaire gent de Sabadell”, però els seus conciutadans sí que la reconeixien. Es va posar a fer contactes i fins a constituir l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS) amb més de 300 socis. La tardor del 1982 el teatre La Faràndula alçava el teló amb Madama Butterfly, encetant una temporada regular. Mirna Lacambra, com a Cio-Cio-San, entonava la seva història de fidelitat i amor eterns per la lírica al Vallès.
En la maduresa de la seva carrera artística, Lacambra adquiria un nou ofici, el de gestora cultural: “Ho he anat aprenent amb el temps”, durant el qual s'ha anat imposant nous reptes. Enguany també es celebra el 25 aniversari de la posada en marxa de l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), nascuda al sí de l'AAOS com a conjunt estable per a les produccions operístiques. Alhora, també oferia una temporada simfònica a Sabadell i, més endavant, al Palau de la Música Catalana de Barcelona. La posada en marxa de l'orquestra va permetre exportar les òperes de la Faràndula a d'altres escenaris catalans: Figueres, Girona, Lleida, Viladecans, Reus, Manresa, Vic, a banda dels escenaris vallesans de Sant Cugat i Granollers. Terrassa també havia format part dels peribles sabadellencs.
Un altre producte de la tenacitat de Lacambra és l'Escola d'Òpera de Sabadell, que ja ha acomplert quinze edicions. Gràcies a aquesta acadèmia, a la que s'accedeix per concurs, desenes de joves cantants tenen l'oportunitat de participar com a actors en un muntatge operístic professional. Aprofitant tots els elements de la producció primaveral de l'AAOS, els futurs talents no només assagen per sortir a l'escenari, sinó que durant unes setmanes reben formació en tècnica vocal, història de l'òpera i art dramàtic, entre d'altres coneixements.
Amb tanta història de fets, ens oblidem de les matèries primes, l'òpera i la música: “És important perquè en una sola òpera hi ha totes les arts representades”. Es coneix a Lacambra la debilitat per l'òpera italiana i per Mozart, però, és wagneriana? “Sí que ho sóc! Una de les experiències vitals més intenses ha estat un Tristan und Isolde a Bayreuth, i he estudiat moltes vegades l'ària de la mort d'Isolda”. Per ella, cada representació, de l'òpera que sigui i encara que la coneguis molt, “t'afecta segons el moment com ho perceps”. La música “és la cosa més estranya d'aquest món”.

I arribarà un bell dia...
Cap al final de la narració de les gestes de l'òpera sabadellenca, etzibem: “Però tu tens una espina clavada” (no cal dir quina per veure com se li entela la rialla), “Sí, i em fa molta tristesa, i ara mateix dubto de tot. És injust”. Estem parlant de la reivindicació històrica, gairebé tan madura com el mateix projecte trentenari: un “teatre d'òpera de veritat” per a la capital vallesana. El que semblava un projecte d'execució immediata entre el 2005, ha quedat ben desat en un calaix, 'sine die'. El fenomen de l'òpera sabadellenca es continua produint amb les limitacions de la Faràndula, i l'endarreriment també afecta l'Escola Municipal de Música i el Conservatori, que actualment desenvolupen la seva activitat en espais gens adequats. El solar de l'Eix Macià espera erm, fent de pàrquing del centre comercial i de campament per a espectacles circenses.
Inspirada per la ironia tragicòmica dels pallassos, Lacambra no perd el somriure ni la vivesa que mantenen el teló alçat a Sabadell. La Butterfly vallesana es recita, entre la resignació i la fúria, aquell cant de fe cega davant d'una realitat hostil: Un bel dì vedremo...
Mirna Lacambra

Dels escenaris a la gestió. Filla única d'una família treballadora del tèxtil, la vida de Mirna Lacambra i Domènech (Sabadell, 1933) comença eminentment marcada per la guerra. El seu pare, que havia lluitat com a soldat de lleva a l'exèrcit republicà, s'ha de fer fonedís: amb d'altres catalans treballa en la posada en marxa d'una fàbrica tèxtil a Tarazona (Aragó) el 1939. Lacambra recorda que li encantava escoltar música a la ràdio, i que el seu avi va dir: “Aquesta nena serà ballarina o cantant”. A casa, la música agradava: “La mare sempre cantava, tenia una veu més maca que la meva”. Amb l'esforç de la família, en tornar a Sabadell, el 1945, la Mirna va començar les classes de piano amb Maria Parasols. Va ser ella que va detectar que la noia tenia bona veu, i a l'hora de matricular-la al Conservatori del Liceu, sense dir-li, hi va incloure l'assignatura de cant. Un cop completats els estudis, de seguida li donen papers al Liceu. Però la seva veritable escola escènica van ser els dos anys al Teatre de la Zarzuela de Madrid. Allà, un agent estranger la va posar en contacte amb L'Òpera Còmica de Berlín, on testimonia un altre episodi històric: “Havia de passar al costat comunista sense que em segellessin el passaport, amb un passi especial, perquè sinó no podia tornar a Espanya!”. D'allà li van sortir contractes a Toronto, a Santa Fe, San Francisco,.. Treballava sobretot per al circuit de teatres alemanys, i estudiava en un pis a Barcelona, però Sabadell era el seu domicili. El pas dels escenaris a la gestió es va fer en aquest anar i venir.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara