L’esport que porta el nom de Terrassa arreu del món

La ciutat pionera del ‘hockey’ herba i de sala, de tradició centenària i amb quatre clubs, bat tots els rècords de jugadors olímpics

Laura Pinyol i Puig (text) , Josep Prims (fotografies)

Si avui Terrassa es vincula a un esportista total, aquest és Xavi Hernández. “El de Terrassa” s’ha convertit amb una denominació que passeja la ciutat allà on juga el Barça. El “Xavi del Barça” és una institució, un caràcter, un exemple viu de lideratge i compromís. Terrassa és amb ell la ciutat d’un dels millors jugadors del món del futbol; però és la ciutat de molts dels millors jugadors del món d’hoquei –fins i tot, del millor del 2008, el Pol Amat.
Com és això de l’hoquei herba a Terrassa? Per què passa? N’hi ha per tant per dir que Terrassa és la ciutat del hockey (tal com es diu allà, pronunciat així encara com en anglès)? Doncs, sí, i tant. Només cal veure les xifres dels darrers Jocs Olímpics de Beijing per entendre-ho: 21 jugadors i jugadores terrassencs van desplaçar-s’hi. Una mica a ull, s’acostuma a dir amb orgull que, proporcionalment als seus habitants, Terrassa és una de les ciutats del món que més jugadors aporta en cada celebració dels Jocs. O bé prendre’s seriosament els números i veure que de les 5.170 fitxes de la Federació Catalana de Hockey, 2.586 corresponen als quatre clubs terrassencs: el Club Deportiu Terrassa, el Club Egara, l’Atlètic de Terrassa Hockey Club i el Línia 22. I no és gens complicat veure gent pel carrer de totes les edats amb la immensa bossa a l’esquena traginant-t’hi l’stick.

La dèria d’uns joves i el primer partit oficial
Del primer partit de hockey disputat a Terrassa aviat en farà cent anys. Va ser el 2 de juny de 1912. Es van enfrontar el Lawn Hockey Club Calassanci contra el RCD Espanyol, amb un resultat magre pels terrassencs: 7 a 2. Era la culminació d’una història iniciada el 1911, una mica a l’atzar, per exalumnes de l’Escola Pia vinculats a l’Ateneu Calassanci –una entitat de caràcter religiós i literari– que van voler incorporar-hi una secció esportiva. Buscaven un esport que cridés l’atenció per la novetat i es van decidir pel hockey. Proveir-se del material i el reglament va ser una altra cosa i es va haver de sol·licitar a la casa Williams de París; una decisió que importava el hockey a la ciutat, a on hi acabaria arrelant. El Lawn es va consolidar a partir de 1913 en integrar-se al Terrassa Futbol Club com a secció d’hoquei.
El 1918 es va crear un nou club, els Lluïsos, nom que rebien els membres de la Congregació Mariana a Terrassa, format per antics jugadors del Lawn que havien vist com la manca de contrincants rebaixava l’eufòria inicial pel hockey. Encapçalats per Antoni Escudé, un dels artífex de l’arribada dels estics uns anys abans, joves aspirants van començar a aprendre a jugar-hi al pati del Centre Social i disputaven els seus partits al camp de l’Escola Pia. És el mateix any que es constitueix l’Associació de Hockey de Catalunya, sota l’empara de la revista Atlética, mitjà que havia esperonat amb gran entusiasme, a través de les seves cròniques, la implantació del hockey a la societat benestant barcelonina. El guanyador del primer Campionat de Catalunya és el Real Polo Jockey Club, de Barcelona.
Però el gran salt es produeix amb el cop de cap dels jugadors del Calassanci, dels Lluïsos i del Hockey Club Terrassa que decideixen fusionar-se també amb el Terrassa FC, embrió del futur CD Terrassa. Corre llavors l’any 19 i l’acció consolida definitivament la llavor del hockey a la Terrassa industrial i burgesa. El 1926 l’equip local guanya el Campionat català, surt ressenyat a la portada del número 41 de la revista L’Esport català i comencen a sorgir figures carismàtiques com Francesc Roig o Francesc Argemí, els dos primers terrassencs olímpics que prenen part a les Olimpíades del 1928 a Amsterdam.

Les dones prenen partit
El 1929, el club terrassenc estrena la secció femenina, que debuta en partit oficial contra el Polo amb una derrota (3-0). Que les dones s’incorporessin a la pràctica esportiva va generar una controvèrsia imaginable. Es reconeixien els beneficis saludables que comportava, però no es tolerava l’exhibicionisme que se’n podia derivar. Els cercles catòlics més recalcitrants sostenien que calia limitar la pràctica de l’esport femení als propis de la seva fisiologia i condició espiritual. Malgrat això, i tenint en compte que els cercles socials del hockey tampoc eren els més progressistes, l’interès va ser sostingut i el 1958 l’equip tant de sala com d’herba del CD Terrassa guanyava el seu primer campionat regional.
Una incorporació, la de la dona a l’hoquei, que anys després propulsaria Terrassa al més alt dels olimps en ser l’escenari on la selecció estatal obtindria, per primera vegada, un or olímpic. Era l’estiu màgic del 92 i poc després la ciutat dedicaria, fins i tot, un carrer a les protagonistes de la gesta, el carrer Campiones Olímpiques.

L’època daurada dels clubs
El Terrassa guanya per primera vegada el Campionat d’Espanya el 1933, trencant la superioritat que fins aleshores havien demostrat els equips de Barcelona. L’afició pel hockey ha crescut tant que un grup d’amics formen la secció de hockey de l’Harmonia FC “sense ganes d’establir pugnes o competències innecessàries i perjudicials amb els que han vingut portant tan dignament els símbol del hockey terrassenc i amb l’interès únic i exclusiu de fomentar i enriquir aquest esport, oferint a tots els clubs una nova i noble rivalitat esportiva”, segons varen publicar en un diari local per presentar-se. Sembla ser que sobraven jugadors al Terrassa i alguns havien d’anar a jugar amb el Sabadell, equip que rebia el nom d’els manobres –encara que sembli mentida, Sabadell va tenir durant uns anys un club de hockey que fins va arribar a guanyar el Torneig de Primavera, Copa La Veu de Catalunya, si bé els erudits de la vida hoqueística terrassenca sostenen que va ser per la manca d’interès que va despertar la competició, considerada menor, per la resta de clubs. Tanmateix, això que jugadors terrassencs haguessin de jugar amb el Sabadell va ser motiu suficient perquè naixés el Club Harmonia Egara, el que esdevindria després el Club Egara.
L’esclat de la guerra civil paralitza les competicions esportives i avorta la participació als Jocs Olímpics de Berlín. Terrassa, però, genera nous equips com la Penya Nosaltres, l’Harmonia, el Terrassa A i B, el Júpiter i els Ràpids i la disputa de partits no s’atura. S’organitzen matxs amb finalitats recaptatòries com la Setmana de Madrid que serveix per recollir donatius per ajudar l’exèrcit republicà. Fins i tot el 14 d’abril de 1937, aniversari de la proclamació de la República, es celebra al camp del Polo un partit entre les seleccions de Terrassa i Barcelona que guanyen els egarencs per 3 a 1.
Acabada la guerra, el hockey torna més que mai a les elits burgeses i conservadores de la ciutat, i tota l’estructura del nou règim s’hi bolca de ple: la Organización Juvenil de la Falange Española organitza un campionat infantil; la competició estatal passa a ser el Torneo de la Victoria; fins i tot es disputa a Terrassa, enmig d’un gran desplegament de propaganda feixista, un partit internacional entre la sección femenina d’Espanya i Alemanya. Es crea també l’equip d’Educación y Descanso, la secció de cultura de la CNS, vinculat a la FET i les JONS.
La dècada dels 40 esdevé una etapa brillant pel CD Terrassa que es proclama onze temporades seguides campió de Catalunya i en quatre ocasions també d’Espanya. El nom de Terrassa ja es vincula al món amb el del hockey i el 1950 s’hi celebra el Torneig Internacional d’Hoquei, el primer gran esdeveniment europeu, amb la participació de les seleccions d’Espanya –amb nodrida representació de terrassencs-, Pakistan, País de Gal·les, França, Suïssa, Bèlgica i Holanda, triomfadors aquests darrers. Són anys d’apogeu que es rubriquen el 1952 amb la fundació de l’Atlètic Terrassa Hockey Club –fruit de la dissolució de l’Educación y Descanso- i la proclamació del Club Egara com a campió d’Espanya.
L’any 1960 es commemorava els cinquanta anys del Terrassa i el club va organitzar diversos esdeveniments. Un partit de la selecció catalana amb el club amfitrió va servir també per homenatjar els olímpics terrassencs (sis seleccionats en l’edició de Roma). Es van poder veure també les I Dotze Hores d’Hoquei Herba amb la participació de totes les categories. Precisament, amb motiu de l’efemèride, es va inaugurar el carrer del Hockey, l’any 61, al barri d’Ègara, prop del camp municipal. És una dècada marcada per la superioritat de l’Egara que guanya, entre el 1961 i el 1976, fins en dotze ocasions el Campionat de Catalunya. Els anys 69 i 70, l'Egara es proclama campió de l'Eurohockey Club Champions Cup Men, embrió dela futura competició continental.
L’Atlètic guanya el seu primer títol en la màxima categoria el 1980. Amb aquesta victòria pren el relleu al Polo, que havia tornat a situar-se al capdavant, i inaugura una dècada prodigiosa, que inclou nou campionats de Catalunya, nou lligues estatals, vuit copes del Rei i que culmina l’any 1985 amb la consecució a Alemanya de la Copa d’Europa de Clubs per primera vegada en la història del hoquei terrassenc.
Encara hi ha lloc per un quart club a Terrassa que neix el 1988: el Línia 22 HC. Els impulsors són jugadors dels altres tres clubs –tal i com, de fet, havia passat sempre abans– amb un projecte seriós que l’ha mantingut fins a dia d’avui en gairebé totes les categories inferiors.

Hockey herba en camps de sorra, patis d’escola i porteries de futbol
El hockey havia començat a jugar-se en unes condicions ben precàries. A Terrassa només hi havia el camp de futbol del carrer Obispo Irurita, avui Pi i Margall. Als Escolapis s’hi jugaven molts partits, però en tractar-se d’un terreny de joc no reglamentari, sovint els equips havien de ser de 7 o 8 jugadors. L’Harmonia jugava en un camp del carrer Colom que el 1941 va construir-s’hi una fàbrica de mitges i va obligar l’equip a desplaçar-se a Rubí. Hi havia també el camp de futbol del Reforma, a la Rambla amb Cervantes, que rebia el malnom del de les pedres. Però amb el creixement d’afeccionats es jugava una mica on es podia i així hi ha records de partits improvisats a la Masia Freixa, al carrer Grànius, al carrer de la Mina o a la plaça del Progrés. L’Ajuntament, en vista de l’èxit, i encoratjat pels resultats esportius de l’equip degà, va promoure l’any 1950 la construcció d’un camp municipal a la carretera de Castellar, davant la fàbrica AEG i de les edificacions del barri d’Ègara. Era a dos quilòmetres del centre urbà i l’autobús no hi arribava, per això molts jugadors preferien el camp de la imponent fàbrica dels Tallers Agut.
En el camp municipal hi juguen el CD Terrassa i l’Atlètic i desapareix per sempre més l’any 62. La riuada del 25 de setembre, una de les pitjors tragèdies que ha viscut la ciutat, s’emporta tot el que troba per davant. La tromba d’aigua arrasa barris sencers d’habitatges precaris, fàbriques i causa unes 300 víctimes només a Terrassa. L’Egara, que un parell d’anys abans, havia inaugurat unes esplèndides instal·lacions al Pla del Bonaire, als afores de la ciutat, els cedeix el seu camp per hores, mentre que l’Ajuntament ofereix espais perquè hi aixequin nous terrenys de joc.
Però encara tardaran uns quants anys a seguir els passos del Club Egara. El Terrassa construirà en uns terrenys de Les Pedritxes (Matadepera) i l’Atlètic, esperonat pel creixement de l’Egara, adquireix terrenys a Can Salas que s’inaugura parcialment el 1968 amb la celebració de la Challenge Europea de Clubs; però no es donarà oficialment per estrenat fins el 1970 en un acte molt enrarit pels problemes laborals de la fàbrica AEG que protesten activament contra la presència de la selecció alemanya.
La gespa artificial s’imposa als anys 80. La nova superfície revoluciona l’hoquei. El joc es torna més ràpid, precís i molt més espectacular. S’incorpora progressivament en tots els clubs.
L’ambició dels tres clubs terrassencs de créixer també físicament és una de les principals herències d’aquell temps. Atlètic, Egara i CD Terrassa ostenten avui grans instal·lacions que han esdevinguts pols esportius per a la pràctica d’altres esports com tennis, pàdel o natació. Una voluntat de créixer i esdevenir al voltant de clubs d’esport i una clara vocació social on els xalets corporatius i l’espai a l’aire lliure han donat lloc a parcs esportius de caràcter clarament familiar.

L’amateurisme i la professionalització
Des dels seus inicis, el hockey havia estat caracteritzat per la forta tradició familiar, el caràcter amateur i la pertinença a un club. Les famílies del hockey es passaven el relleu de pares a fills, emparentaven les unes amb les altres, s’enfrontaven al camp; fets que es podrien il·lustrar amb incomptables anècdotes. Però el temps passa per tot.
A finals dels 90, el hockey català estava del tot polaritzat. Atlètic i Egara mantenien la supremacia en gairebé totes les categories. Resultava impossible veure el final aquell cercle virtuós. L’inici del nou segle va obrir noves perspectives lligades a la professionalització. Puristes i continuistes van posar el crit al cel. El Polo de Barcelona es va dedicar a fitxar les millors figures dels equips terrassencs. Va ser un daltabaix. L’anunci d’un canvi de cicle inajornable. L’hoquei no podia viure només de la vocació i els esportistes terrassencs albiraven oportunitats a clubs europeus que els permetien viure l’hoquei com a professionals, condicions que aquí encara no es poden igualar. Els clubs van canviar el xip. Mica en mica. Tots van acabar fitxant, amb certes recances.
Per fer un repàs ràpid de l’estat de salut d’aquests darrers anys, l’Atlètic ha conquistat set de les últimes deu lligues de la competició masculina mentre que l'Egara es va proclamar per darrera vegada campió de Lliga de la temporada 2000-01; i el Terrassa ho ha fet en cinc ocasions en la lliga femenina.

Centenari del CD Terrassa, aquest any
Enguany, el CD Terrassa celebra el seu Centenari amb una agenda carregada d’actes que rememoren la història de l’entitat. S’ha creat l’associació “Terrassa Hockey”, conjuntament entre els tres grans clubs, que promociona l’hoquei i vetlla per una esponsorització conjunta, alhora que participa en projectes de cooperació com els de l’ONG Stick amb l’Índia. La rivalitat al terreny de joc no s’ha perdut però més que mai, es col·labora conjuntament per fer viable la pervivència dels clubs. Els equips terrassencs són sòlids i fets a casa. Poden presumir de masia i d’un projecte fet, en la major part, a base de pedrera. Les figures dels primers equips vénen d’on sempre, de sota, de les categories inferiors. És un model d’èxit, un estil, una manera de fer. Una manera que explica això del hockey a Terrassa.
L’esport que porta el nom de Terrassa arreu del món

Primer partit de 2 juny de 1912 del Lawn Hockey Club Calassanci.

Com es pot llegir a seva la llicència de l’any 1922, llavors ja vivia al carrer del Pantà 85, on va morir el 1989.

L'Egara guanya el derbi contra l'Atlètic per 3 a 1 en la temporada 91-92 que posava fi a la "dècada prodigiosa" de nou temporades seguides de l'Atlètic proclamant-se campió.

Atlètic Terrassa, CD Terrassa, durant un dels intensos duels ciutadans. Foto: Alfredo Ferrer

Antoni Escudé, el fundador del hockey terrassenc, pocs dies abans que es jugués el primer partit el juny de 1912. La fotografia està feta al pati de casa seva al carrer Nord 77, cantonada Sant Ignasi. Avui és una Residencia d’avis.

Semifinals amb derbi entre l'Atlètic i l'Egara de la Copa del Generalísimo (actual Copa del Rei) de l'any 1972 amb Paco Amat, tota una llegenda del hoquei, en un derbi amb el CD Terrassa.

Carnet de soci número 1 del Terrassa Hockey Club de 1919, corresponent a Antoni Escudé.

Quatre generacions, tres cognoms, tres clubs

Santi Freixa, Sílvia Muñoz i Pol Amat (a la imatge) són estendards de l’Atlètic Terrassa, el CD Terrassa i Club Egara, respectivament.
En Pol Amat va ser escollit Millor Jugador del Món de Hockey l’any 2008 i el premi a l’Esportista Català de l’Any, guardó que lliurava la UFEC i el Mundo Deportivo. Ha disputat quatre JJOO, és el jugador amb més partits internacionals de la història de l’hoquei estatal (289); les seves espatlles sustenten vuit lligues, sis copes del Rei, una copa d’Europa, dues plates olímpiques; una medalla d’argent i tres de bronze en Champions Trophy i un altre or en Campionat Europeu, entre molts altres títols al palmarès. És fill de Francesc Amat (olímpic a Mèxic, Munich i Tokio), i nebot de Jaume, Pere i Joan Amat, també olímpics.
Sílvia Muñoz és, actualment, amb tres competicions olímpiques, l’única esportista terrassenca amb aquesta marca. Amb 217 partits internacionals és a punt de batre el rècord estatal (227?). El seu proper repte és superar totes les marques i participar als Jocs de Londres, que serien els seus quarts i esdevindria, la primera jugadora d’hoquei catalana en assolir aquesta fita. Ha disputat, a més a més, tres campionats del Món; sis Copes d’Europa; ha estat subcampiona del Món d’hoquei sala el 2007; ha guanyat quatre lligues, quatre copes de la Reina, set campionats de Catalunya, una Recopa d’Europa, una Copa d’Europa B i cinc campionats estatals de sala. Ha estat distingida amb la Medalla de bronze de la Real Orden del Mérito Deportivo, com a Millor Esportista de Terrassa 2002 i premi Ferreres-Valentí de la Federació Catalana de Hockey.
Santi Freixa ha disputat dos Jocs Olímpics, és l’actual capità de la selecció espanyola, ha jugat a les lligues professionals d’Holanda i de l’Índia, enguany tornarà a lluir la samarreta de l’Atlètic. Ha guanyat quatre lligues estatals amb l’Atlètic i una lliga holandesa amb l’Amsterdam Hockey Club. Millor jugador de la Copa d’Europa dels anys 2003 i 2005. Campió de la Champions Trophy a Lahore l’any 2004, el mateix any que la FIH el va nomenar el millor jugador sub-23 del món. És nebot dels germans Escudé, olímpics i referents.
Tots tres comparteixen més que impecables trajectòries hockeístiques. El seu segon cognom és Escudé. Besnéts d’aquell Antoni Escudé –la Sílvia i el Santi; el Pol, besnét d’un seu germà–, primer jugador del Lawn, fundador del Calassanci, i jugador entusiasta. Besnéts de l’esperit del hockey. L’home que va fer arribar a Terrassa els primers estics i que va lluitar perquè no es caigués en el desànim. El tossut que va creure que això del hockey feia per una ciutat com aquesta.

D’esquerra a dreta: Santi Freixa, Sílvia Muñoz i Pol Amat són estendards de l’Atlètic Terrassa, CD Terrassa i Club Egara, respectivament, reunits per Vallesos. Foto: Josep Prims

El somni olímpic

Terrassa tenia un somni. Res confirmava més l’idil·li de la ciutat amb aquest esport que poder-ne ser l’escenari d’uns Jocs Olímpics. L’any 84 s’inaugura l’Estadi Federatiu de Hockey, amb la vista posada al 92 que apunta a Barcelona. La gent del hockey salta d’alegria quan el 17 d’octubre de 1986 es produeix la nominació. Tothom confia que Terrassa serà nomenada subseu, la llarga tradició i el pes dels seus equips l’avalen, però això no entusiasma els clubs barcelonins, que volen retenir la seu.
Terrassa havia tingut una nodrida representació olímpica des del 1960. L’any 1964 marca l’inici en què els esportistes egarencs representen la ciutat del món proporcionalment amb més olímpics (vuit en la selecció estatal de hockey). Aquestes proporcions es reediten en les següents convocatòries: l’any 68 l’equip olímpic compta amb 10 terrassencs; 9 a Munich; 7 a Montreal; 6 a Moscou; 9 a Los Angeles; 7 a Seül; 13 a Barcelona en l’equip masculí i 2 en l’equip femení (or); 10 jugadors (plata) i 1 jugadora a Atlanta; 11 jugadors i 3 jugadores a Sydney; 7 a Atenes i 21 (plata) a Beijing.
La ciutat va ser digna amfitriona de la responsabilitat encomanada. La celebració de la competició olímpica va ser un èxit. Terrassa es va engalanar per a l’ocasió, va traçar grans infraestructures i ho va rubricar amb l’or olímpic de l’equip femení. Tres jugadores terrassenques van formar part d’aquell moment: l’Anna Maiques, la Núria Olivé i la Cèlia Corres.

Foto: Montse Saludes/Arxiu Tobella.

Anecdotari

Passadís d’sticks als casoris de jugadors
Els jocs d’equip fomenten la camaradia entre els membres del grup. Com en d’altres esports d’equip, l’hoquei té rituals de pertinença, hi ha un crit que es pronuncia en rotllana a l’inici dels partits; són part d’una petita tribu que lluita, s’encoratja, guanya o perd. Els equips, i els esports d’equip, estan fets per competir i la samarreta, el club, el sentiment de pertinença són les armes per derrotar els rivals. L’amistat entre els components d’un equip és forta. Hi ha una costum, aquí a Terrassa, que il·lustra bé aquest sentir. Quan un jugador o jugadora es casa, l’equip l’espera a la sortida de l’església o l’Ajuntament amb un passadís d’sticks alçats per on han de passar els nuvis. És el passadís d’honor. La tribu honora els seus.

Per entendre el pes de les famílies
Jocs olímpics:
- Roma’60: dels sis seleccionats, dos són germans Jaume i Pere Amat i Fontanals.
- Tokio’64: dels vuit seleccionats, trobem els germans Narcís i Santi Ventalló; i Jaume i Pere Amat Fontanals.
- Mèxic’68: dels deu seleccionats, trobem els germans Francesc, Jaume i Pere Amat i Fontanals.
- Múnich’72: dels nou seleccionats, repeteixen els tres germans Amat i Fontanals i hi ha també els germans Joan i Ramon Quintana i Bosch.
- Seül’88: dels deu seleccionats, coincideixen els germans Jaume, Ignasi i Xavi Escudé i Torrente
- Barcelona’92: dels dotze seleccionats per l’equip masculí són germans Ignasi i Xavi Escudé i Pere i Ramon Jufresa Lluch.
- Atlanta’96: dels deu seleccionats masculins, Jordi i Xavi Arnau Creus.
- Atenes’04: coincideixen els germans Ramon i David Alegre.
- Pekín’08: tornen a coincidir Ramon i David Alegre i Roc Oliva coincideix amb la seva germana Georgina en l’equip femení.

Autèntics ironmens del hockey
Fins a cinc jugadors terrassencs han participat en quatre Jocs Olímpics
- Joan Amat i Fontanals: 1968, 1972, 1976, 1980
- Joan Arbós Perarnau: 1972, 1976, 1980, 1984
- Jaume Arbós i Serra: 1972, 1976, 1980, 1984
- Joaquim Malgosa i Morera: 1988, 1992, 1996, 2000
- Pol Amat i Escudé: 1996, 2000, 2004, 2008

Un sikh a Terrassa
L’any 1973, el Terrassa fitxa Rajit Sigh, que havia arribat un any abans per entrenar el Júnior de Sant Cugat. Originari del Punjab, Índia, ha esdevingut un personatge fix del paisatge terrassenc. Després del seu pas tècnic, munta una botiga al centre de Terrassa de hockey, durant anys l’únic lloc a on es podien comprar els sticks, les pilotes i les defenses de porter; parada obligatòria per a qualsevol jugador terrassenc o bé de la resta de l’Estat.

Casament, a l’octubre de 2003, de Xavi Ribas i Maite Garreta, tots dos jugadors de hockey. El Xavi de l'Atlètic, la Maite del CD Terrassa. El Xavi ha estat olímpic en tres JJOO: Sidney, Atenes i Pequín i la Maite ha estat jugadora internacional en diverses ocasions i capitana del seu equip. Foto: Xavi Aliaga

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara