Del cor ciutadà a l’Asobal

El BM Granollers, que ha fet de l’handbol l’esport per excel·lència de la ciutat, segueix sent un club d’elit tot i les dificultats econòmiques

Jaume Vivé (text) , Arxiu BM Granollers (fotografies)

Granollers ha estat i segueix sent la capital de l’handbol al Vallès i molt més enllà, tal com se li va reconèixer el 1992 en ser declarada subseu olímpica d’aquest esport en els Jocs de Barcelona. Fundat el 1944 per Ramon Sobrevia, el BM Granollers (BMG) és un dels clubs d’handbol més importants de l’Estat i amb una de les aficions més sòlides. Tot i trobar-se ara submergit en una greu crisi econòmica, es veuen símptomes de millora en el club, i una petita tropa d’amants del balonmano, amb ferma voluntat i decidits, segueix lluitant per tirar-lo endavant.
En menys de vint anys de la seva creació, el BMG es va col·locar al cim del l’handbol estatal. El 1959, malgrat les dificultats per finançar-se (superades en gran part per l’ajuda d’un mecenes a l’ombra, dedicat al negoci del sabó, que signava xecs salvadors sempre que sorgia una urgència), el BMG es va proclamar campió de la primera lliga espanyola amb brillantor, amb 17 victòries i una sola derrota. Va aconseguir així el quart campionat d’Espanya absolut, un títol que els anys anteriors havien guanyat l’Atlètic de Madrid en dues ocasions (1952 i 1954), una altra el Real Madrid (1953) i una altra el C.D. Sabadell (1955). La ratxa d’èxit del BMG es va perllongar encara uns quants anys, assolint el campionat de lliga els anys 1960 i 1961, i acabant-ne sotscampió els anys 1962 i 1963.
El club s’havia creat el 1944 quan Ramon Sobrevia, hereu d’una família molt ben aposentada en la societat granollerina de l’època, li va demanar 500 pessetes a son pare i, amb l’aixopluc del Frente de Juventudes local, les va invertir en crear un equip d’handbol, un nou esport concebut pels alemanys que ja feia furor a tota Europa en la seva modalitat a onze jugadors. En un text publicat dins la revista commemorativa del xè aniversari del club, Sobrevia explicava l’origen del seu interès per l’handbol: “Fué en la Fiesta Mayor de San Pedro de Rubí, cuando coincidimos con Carlos Reichardt, el gran jugador del Ilerda y Provensals Poblet de aquella época, quien nos sugirió con el mayor entusiasmo la creación de un equipo en Granollers, recomendando a Alberto Durán, redactor de balonmano de El Mundo Deportivo, como la persona indicada para ayudarnos con eficacia.”

Independència política
L’any 1948, el club d’handbol va deixar de ser una secció del Frente de Juventudes per passar a ser una organització independent. En aquell moment, Lluís Sitjes es va fer càrrec del club i va ser-ne president fins l’any 1955, en què va ser substituït per Emili Botey. Tal com explica Joan Sala Vila al llibre Balonmano Granollers, esport i civisme (Ed. Granollers, 1996), Sitjes va ser “l’home que va saber fer del BM Granollers un patrimoni esportiu de la ciutat. El seu granollerisme es convertí en l’objectiu principal quan es feu càrrec de la presidència. Fruit d’aquest en foren: la independència del BM Granollers convertint-se en una entitat ciutadana; la construcció de la pista esportiva del carrer Tetuan, coneguda com Pavelló de l’Esport, inaugurada l’any 1955, i el primer Campionat de Catalunya l’any 1954.”
També es podria considerar com una de les grans fites de la presidència de Sitjes la gira per Alemanya durant el juny de 1954, la primera sortida a l’estranger d’un club d’handbol espanyol. Aquella gira serviria per establir forts vincles amb els clubs alemanys més importants que, pocs anys després, permetrien que Bernhard Kempa, llegendari jugador i entrenador del Göppingen, organitzés diversos seminaris i cursets d’handbol a Granollers. L’entrenador més llorejat de la història del club vallesà, Pep Vilà, conegut com a míster La, reconeixia en una entrevista el 1958 a El Noticiero Universal que les lliçons de Kempa, molt ben assimilades pel seus jugadors, feien del BMG un club campió.

Implicació ciutadana
La consolidació del BMG com a club punter de l’handbol es va produir durant el mandat d’Emili Botey –de 1955 a 1969, amb l’excepció de la temporada 62-63 que va estar de baixa per malaltia–, i va ser possible, fonamentalment, gràcies a la implicació que va aconseguir de part de la ciutadania granollerina. Mentre altres esports com el bàsquet o l’atletisme perdien practicants i seguidors a la ciutat per falta d’una direcció adequada, l’entusiasme dels directius de l’handbol, així com l’excel·lència i entrega absoluta dels seus jugadors, es van guanyar ràpidament els cors dels afeccionats granollerins, la majoria dels quals es van convertir en fervents seguidors del que aleshores tothom anomenava balonmano. Un altre factor important per a l’arrelament del nou esport a la ciutat va ser l’organització dels campionats locals de penyes, el primer dels quals es va celebrar el 1949 (sent el primer torneig d’handbol a set a l’Estat), i en el qual van participar equips amb noms tan peculiars com Bohemios, Savoys, Satélite, Jovenassos o Tranquils.
Per últim, en aquest arrelament també va ser clau la tasca que el BMG va dur a terme durant els anys cinquanta i seixanta per fomentar la pràctica de l’handbol entre els joves, tant nois com noies. L’organització de campionats escolars, així com la formació d’equips cadets i juvenils dins del mateix club, va permetre que el BMG sempre pogués comptar amb jugadors locals de gran qualitat, que barrejada amb la passió que sentien pels seus colors els va fer gairebé imbatibles durant una llarga dècada.
Un dels problemes de la presidència de Botey va ser la nova categoria iniciada el 1959, la Liga Nacional o Divisió d’Honor, per substituir el fins aleshores anomenat Campeonato de España de 1ª División. D’un sistema estructurat en competicions regionals, de les quals en sortien uns campions que accedien a jugar una fase final que durava uns pocs dies, es passava a una lliga estatal de tots contra tots, on els clubs que participaven havien de viatjar regularment ben lluny de casa. El BMG era un club dedicat només a la pràctica i promoció de l’handbol, i depenia econòmicament de les quotes dels socis i de les subvencions, més aviat minses, que anava arreplegant de les administracions, i no li permetien aquests pocs ingressos afrontar la nova competició. No es tractava només de l’increment en despeses que suposava l’haver de viatjar sovint per tota Espanya, sinó el fet, encara més important, que els jugadors d’aquests clubs eren esportistes amateurs que havien de treballar per viure, als quals resultava complicadíssim, per no dir impossible, absentar-se tres o quatre dies de la feina per anar a jugar a Galícia, posem per cas.
Botey ho explicava ben clar en unes declaracions a El Noticiero Universal als pocs mesos d’iniciada la primera lliga: “La vida económica del Granollers era muy sana hasta que comenzó la Liga Nacional, que hasta el momento es verdaderamente desastrosa”. Al problema de l’augment de despeses que suposava participar en la nova competició, s’hi afegia el fet que els millors equips espanyols eren catalans o madrilenys, i les visites d’alguns equips d’altres territoris, d’un nivell molt inferior, no atreien prou afeccionats als partits, i això suposava un gran dèficit per a clubs com el BMG, la supervivència dels quals depenia en gran part dels ingressos per taquilla. Es queixava del fet el Sr. Botey amb contundència: “Algunos equipos que nos han visitado han causado una impresión tan deplorable por su juego, que quien los ha visto no tiene ganas de volver. Normalmente algunos equipos, de tanto perder, deben hundirse moralmente. Por cuanto a nuestro público, ha saboreado demasiadas exquisiteces para que les sirvan estos platos de 3ª categoría.”

El mecenatge de Camp
Un episodi obscur dins dels primers vint anys d’història del BMG va ser la renúncia a jugar els campionats de lliga els anys 1963 i 1964. La raó, naturalment, era econòmica, i no va ser fins que l’empresa de sabons Camp es va oferir a finançar el club l’any 1965 (aquest cop de forma oficial) i la samarreta blanca de l’equip va ser estampada amb el logotip de la marca “Elena”, que l’equip va tornar a la Divisió d’Honor. Aquest patrocini comercial, junt amb una reeixida campanya de captació de socis encapçalada per l’exjugador Joan Barbany, va permetre al BM Granollers tornar a ser el club d’handbol més important de l’Estat durant una altra dècada, en què l’equip vallesà va obtenir sis campionats més de Divisió d’Honor, i que va culminar amb la consecució de la Recopa d’Europa del 1976, el primer títol europeu guanyat per un club espanyol.
La presidència d’Emili Botey va donar pas a la de Joan A. Piferrer (1969-1972), qui va començar a fer petites passes envers la professionalització del club, com el sonat fitxatge del porter Perramon, i va aconseguir guanyar dues lligues. El 1972 es converteix en president Joan A. Cabrera, fundador del club i un dels seus primers jugadors, qui va excel·lir com a relacions publiques i promotor de la tasca social de l’esport, i va guanyar l’última lliga del club el 1974. El va substituir Francesc Ventura (1974-1980), amb qui el BMG va aconseguir la Recopa del 1976 de la mà del Joaquín Crespo Quini, un entrenador que també va ser fonamental en la promoció del planter gràcies a l’aplicació dels seus innovadors mètodes d’entrenament.
La dècada dels vuitanta va començar amb mal peu per al BMG, que molts van donar per mort quan l’empresa Camp va deixar-lo de finançar. Joaquim Raga es va fer càrrec del club el 1980 i el va comandar durant dos anys en una de les seves etapes més difícils. La tenacitat de la nova junta va aconseguir salvar el club de la bancarrota, però els temps de l’amateurisme ja havien passat. Els únics equips que podien ara afrontar la competició d’alt nivell amb prou garanties d’èxit eren els que vivien a l’empara de grans equips de futbol (sobretot el Barça i l’Atlètic de Madrid), o aquells que representaven capitals de província o ciutats grans, que tenien el suport d’administracions locals amb grans pressupostos, i amb moltes més facilitats a l’hora de trobar espònsors importants que un club de poble com el BMG.

Canvi de colors, amb el Cacaolat
Un important empresari del ram de l’alimentació, Jaume Rodríguez, va accedir a la presidència del BMG l’any 1982 i el va dirigir fins el 1992 olímpic. Tot i que el club no va assolir cap títol durant el seu mandat, Rodríguez va ser una figura cabdal, no només en la història del club vallesà, sinó també en la de l’handbol estatal, ja que el 1984 es va convertir en membre fundador i primer president de l’ASOBAL (ASOciación de clubes de BALonmano de España). Convençut de la necessitat de professionalitzar l’handbol d’elit, el nou president va intentar portar el club com si fos una empresa, cosa que el va dur a decisions com la de canviar els colors històrics del BMG, el blau i el blanc, pels colors groc i xocolata del patrocinador de l’època, la marca «Cacaolat». La presidència de Rodríguez, qui havia dedicat grans esforços a la promoció de les categories inferiors del club, va acabar de manera llastimosa quan la crua realitat del professionalisme va suposar la marxa del BMG de tres perles acabades de sortir del seu preuat planter: Jaume Fort al BM Alzira Avidesa, Enric Masip al F.C. Barcelona i Ricardo Marín a l’Atlètic de Madrid.
Els Jocs del 92, en què Granollers va albergar les eliminatòries d’handbol al Palau Olímpic municipal acabat d’inaugurar, van fer revifar l’interès per aquest esport a la ciutat que un dia li havia fet de bressol. Entre els esportistes granollerins convidats a passejar la torxa olímpica pels carrers de la capital del Vallès Oriental hi destacaven dos jugadors d’handbol llegendaris: Alejandro Viaña i Jordi Núñez. Al capdavant del BMG s’hi va posar un nou president, en Joan Mundet, de la mà del qual el club va tornar a assolir un títol estatal amb la consecució de la Copa Asobal el 1994, el del seu 50è aniversari.

Entre els russos i el planter
La progressiva desaparició del Teló d’Acer durant la dècada dels noranta va permetre que el BMG, gràcies als contactes que els senyors Blanchard i Guiteras, gerent i primer entrenador del club aleshores, tenien amb alguns equips de Rússia, pogués contractar durant aquests anys estrelles de la talla de Tiumensev, Atavin, Kissiliev…, que junt amb la col·laboració de jugadors del planter com Viaña, Viver o Núñez, i el comandament de Manolo Montoya, entrenador que va substituir Guiteras el 1992, van assolir els que fins a dia d’avui, si no comptem la Lliga dels Pirineus del 2008, són els darrers dos títols aconseguits pel BMG, les copes EHF dels anys 1995 i 1996.
I de llavors ençà, gairebé res. La major notorietat de què ha gaudit el BMG des de meitat dels noranta fins ara ha estat aconseguida gràcies a la recent ‘campanya dels barbuts’, promoguda pels jugadors i treballadors del club amb gran èxit a través d’un ampli ventall de mitjans de comunicació. Durant uns quants mesos de primers del 2011, Granollers es va omplir d’homes amb barba, fins i tot hi havia dones que anaven amb barbes postisses pel carrer. Els pèls que duien a la cara eren per queixar-se de la falta de liquiditat del club, que li va impedir durant força mesos pagar als seus empleats.
Tot i això, el primer equip va fer una molt bona darrera temporada dirigit pel tècnic Manolo Cadenas, acabant quart classificat de la Lliga Asobal. Ja fa uns quants mesos que la majoria dels barbuts es van afaitar i mica en mica tots van anar cobrant. Amb tot, la incertesa s’ha apoderat d’aquest club històric de l’esport vallesà, que haurà de recórrer al seu himne –escrit pel mestre Joan Coll el 1944 i recuperat en el cinquantenari– per encarar el futur amb esperança: “Amb braó, dinàmics i optimistes,/ferma voluntat i decidits,/fem de l'esport una gran fal·lera,/per augmentar els èxits conquerits./No decau gens, no decau el nostre ànim,/ni és indecís sinó és nostra la victòria/i tots lluitem amb anhel i entusiasme/i a Granollers podrem dur dies de glòria.”
Del cor ciutadà a l’Asobal

Partit d’handbol a la pista del carrer Tetuan de Granollers, coneguda com Pavelló de l’esport, als anys 60 amb Fontdevila al fons i Font intentant parar la pilota.

Stand del BM Granollers a l’ascensió de 1956 amb les autoritats fent una visita a la directiva presidida per Emili Boyey, que mostra els trofeus aconseguits.

L’escut dissenyat per Amador Garrell.

A dalt, d’esquerra a dreta, Eduard Barbany, Pregona, Günter, Torrecillas i, a sota, Font, Joan Barbany, Cabrera i Vacca, fa pocs anys, en una trobada de jugadors fundadors i històrics del Balonmano Granollers.

La pista del carrer Tetuán, durant els anys 60, plena a vessar: el balonmano, com n’hi diuen, ja és l’esport de Granollers.

Plantilla del BM Granollers de la temporada 1989-90. De dreta a esquerra, drets, Hilmarsson, Sveisson, Garralda , Martín, E. Masip, Núñez. Ajupits, Junqueras, Fort, J.M. Masip, Franch, Viaña i Fernàndez.

Plantilla del BM Granollers de mitjans del anys 60, amb Perramon, Pedragosa, Pascual, Prat, l’entrenador Pep Vilà Mister La, Maspons, Masip, Labaca, Pérez i, a sota, Torrecillas, Arné, Garcia, González, Bascós, Viaña, Donnay i Galan.

La foto que li va servir d’inspiració, amb el jugador i fundador del BM Granollers Vicenç Vacca fent un llançament a porteria a l’any 1946 al camp de les Corts de Barcelona. Foto: Arxiu família Vacca

Conversa amb Míster La

“El Reial Madrid va desaparèixer a Granollers”, ens explica el senyor Pep Vilà, 83 anys, entrenador d’handbol retirat, el mític Mr La que va comandar el BM Granollers durant l’etapa daurada dels 50 i principis dels 60, llegenda viva de l’esport català que acabaria dedicant la seva vida professional al Barça. “Va ser una burrada per part d’ells, un atac de supèrbia, es pensaven que no havia de passar res. I quan els van desqualificar per incompareixença no s’ho podien creure (…) Aquí és on es va dissoldre la secció d’handbol del Reial Madrid.” El senyor Vilà ens atén al despatx del seu pis al carrer Barcelona, ple de fotografies i memorialística d’una llarga i exitosa carrera esportiva. M’ha acompanyat a entrevistar-lo l’exjugador del BM Granollers Àlex Viaña, el pare del qual, Alejandro, va jugar molts anys a les ordres de Mr. La. El motiu es un llibre sobre handbol que l’Àlex i jo estem confegint, i per al qual ens calen anècdotes sucoses. “Sr. Vilà,” li demano al nostre entrevistat, “com és que es va fer entrenador tan jove, amb poc més de 20 anys?” Mr La es fa el ronso, es frega les mans i remugueja quatre coses incomprensibles mentre es mou nerviós damunt la seva cadira giratòria. Jo li insisteixo: “Per què va deixar de jugar a l’handbol i es va fer entrenador sent tan jove…?” Com que ell no em contesta -només riu, tots ens posem a riure-, jo insisteixo: “És potser, com diu l’Alejandro Viaña, pare de l’Àlex aquí present, que el van desqualificar durant un any sencer de la competició perquè li va fúmer un cop de puny a un rival?”. Mr La es tapa la cara amb les mans i els tres seguim rient. “Canviem de tema.”

Pep Vilà, el mític Mr La, amb l’exjugador Àlex Viaña.

L’handbol punter de la Roca i el Baix Montseny

L’handbol també té des d’antic un arrelament i incidència ciutadanes molt especials a la Roca del Vallès i als pobles de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, al Baix Montseny. Molt influït per la proximitat amb Granollers i al seu club pioner, el moment oficial del naixement de l’handbol roquerol va tenir lloc l'any 1953, a iniciativa d'un grup de persones amb la ferma intenció de fer arrelar un esport fins llavors força desconegut, sota la penombra del futbol. Ben aviat el BM la Roca va tenir clar que volia fer-se un lloc i dos anys després de la fundació es va construir la graderia. I és que l'interès de molts seguidors que presenciaven els partits diumenge rere diumenge sens dubte ho feia necessari. Així va quedar constituïda el que durant molts anys va ser la "pista descoberta".
Un dels obstacles més grans era no tenir una pista de joc adequada a la pràctica de l'handbol i amb aquesta finalitat el 1970 es va pavimentar l'actual pavelló, llavors un pati de terra, gràcies a l'esforç i la col·laboració de moltes persones. La primera gran fita esportiva va arribar la temporada 72-73, quan el BM la Roca accedia a Primera Catalana i es proclamava campió de la Copa Catalana. El fet més important per assegurar el futur del club va prendre forma la temporada 1982-83, amb la creació de la seva Escola Esportiva. En aquell moment el club tenia un equip sènior a la Primera Catalana i un equip juvenil, i va ampliar el seu planter amb cinc equips més d’on en van sortir jugadors de qualitat. A finals dels 80 i inicis dels 90 el club es va consolidar al món de l'handbol pel seu alt nivell competitiu i per l'ascens de l'equip a la Primera Divisió Estatal.
Al Baix Montseny l’handbol hi té un especial arrelament des de fa més de 50 anys i els partits entre Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera han estat sempre de màxima rivalitat. D’un club de tanta tradició com el Palautordera en va sorgir el jugador David Davis, nascut a Santa Maria de Palautordera en una família d’origen equatoguineà, que també va destacar amb el BM Granollers. Té un palmarès impressionant com la medalla d’or del Campionat del Món 2005; de plata al Campionat d’Europa 2006 i de bronze als Jocs Olímpics del 2008.
A Sant Esteve l’handbol hi va néixer el 1956. El 2 de febrer, en la festa del patró local, s’hi va jugar el primer partit, que va ser contra el Sant Celoni. Es van aprofitar les antigues samarretes del futbol i feia tant fred que més d'un jugador en comptes de jugar amb pantalons esportius jugava amb calces llargues de vellut, tal com explica Josep Portell, que ha recopilat la història del club. Amb tot, el naixement oficial del club es considera el 1957, ja que és l’any en què els dos equips creats –el juvenil i el sènior– es federen i entren en competicions oficials. En aquells temps no hi havia junta directiva i aquestes tasques s’assumien des de l’Ajuntament, que amb els seus limitats recursos i amb les petites ajudes aconseguides del Frente de Juventudes, va ser un element clau per consolidar l'handbol. César Alcalá / VRC

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara