montserratlamolaelpuigdelacreu

Antoni Dalmases (text) , Joan Dalmases (il·lustració)

Recordant Jordi Domènech, poeta i traductor

L’Eugeni Padró esbufegava, només entrar i donar el cop de porta alliberador que marcava el final de la batalla quotidiana, de la qual no en retornava pas indemne, sinó un xic més erosionat cada dia. Per això s’afanyava a obrir la cortina i, de la finestra estant, resseguir, amb la mirada pausada i el dit lent damunt del vidre, com si el copiés, el perfil de les muntanyes que allà lluny, anava enfosquint-se. D’aquesta manera tenia la impressió de retrobar un bocí de calma vital.
Acomplert aquest ritual silenciós, ja se sentia a casa, salvat, i esborrava del pensament la temptació de claudicar, de tornar al poble donant-se per vençut. Deia en veu alta les paraules màgiques, repetint-les a poc a poc unes quantes vegades com una jaculatòria alliberadora, montserratlamolaelpuigdelacreu, i notava que l’aire li entrava als pulmons. Respirava, somreia, alliberat.
I tot gràcies a l’atzar, que havia girat a bé aquell matí de diumenge als encants quan, per evitar saludar un veí cridaner, es va ajupir a fer veure que mirava entre la paperassava i es va trobar als dits aquella antologia de poetes sabadellencs dels anys 70, on va llegir el vers estrambòtic que li havia cridat l’atenció, amb tantes lletres seguides, montserratlamolaelpuigdelacreu. Es pensava que l’havia mig oblidat fins que el Solà, un company de física de l’institut, que era de Sabadell, en saber on s’estava va aclarir-li, com qui no vol la cosa, “vius a la quinta punyeta, però deus tenir bona vista: pots veure Montserrat, La Mola i el Puig de la Creu, tot seguit, com un escailain boscà”. Havia dit allò d’escailain rient, el carallot, potser fotent-se del fet que l’únic lloguer que havia pogut trobar en saber que l’havien destinat a Sabadell fos un onzè pis en aquell extraradi depriment.
El comentari del Solà, doncs, va recordar-li les lletres enganxades del llibre de poemes dels encants, va saber què volien dir i entengué que el vers i el paisatge eren reals. I des de llavors, convalescent, va fer seu aquell perfil muntanyós i el vers va convertir-se en el sortilegi, en la clau que li obria la intimitat diària: montserratlamolaelpuigdelacreu. Li agradava i respirava alleujat, dient-lo. Potser s’havia enamorat d’un paisatge, sí, com passava a molts artistes; d’un paisatge i d’un vers plàstic, divertit, i els havia fet íntimament seus.
Així, per no oblidar que ell era pintor, malgrat veure’s obligat a guanyar-se la vida aguantant adolescents descerebrats, es posava davant dels papers mirant a l’horitzó, amb el pinzell als dits, i trencava amb la vulgaritat anodina. Llavors tenia la impressió física que dintre seu les coses es recomposaven amb normalitat, que se li harmonitzava l’ànima i ell podia tornar a ser ell, asseure’s a la taula, remenar entre els esboços esbarriats, provar colors i pinzells, per intentar acabar alguna d’aquelles aquarel·les que sempre tenia pendents i que creia que l’acostaven a qui volia ser, a qui s’havia proposat ser, a l’Eugeni Padró que maldava per ser, lluitant contra l’absurd quotidià que li havia tocat viure. I com si resés una pregària infalible, destruia la càrrega que havia traginat durant la jornada i tot esdevenia vers, línia de color, cadència del paisatge que assenyalava el llindar d’un món nou, bell, poètic, ben diferent del que es veia forçat a suportar.
S’alliberava pintant i repetint allò de montserratlamolaelpuigdelacreu, i ja no se sentia ni menystingut, ni infravalorat ni menyspreat. Durant setmanes va assajar de reproduir el perfil de les muntanyes, per apropar-se a aquell món desitjat que s’obria a l’horitzó. Però no sabia si era el traç, que no acabava de dominar amb prou caràcter i tot d’una tirada, o bé el color exacte de la línia, que no el convencia després de mil provatures. Ho intentava amb llapis, carbonet i pinzells de tots els gruixos sobre diversos tipus de paper, però no se’n sortia. Aleshores, malgrat sentir-se content perquè el cervell semblava haver abandonat les contingències de la vida bruta i banal, va ser quan aparegueren les primeres mostres d’insomni.
Al principi del curs, també hi havia hagut moltes nits que li havia costat adormir-se, torturat pels problemes de l’institut. Li resultava insuportable la inclinació a la barbàrie dels adolescents a qui se suposava que havia d’ensenyar dibuix, que es dedicaven sistemàticament a trencar pinzells, abocar pots i buidar tubs de pintura damunt les taules amb la cançoneta constant de yonosío profe, que acabava sempre amb rialles generals i ell mirant de netejar el disbarat. Perdia hores de son, sobretot a partir del dia que va agafar pel braç un brètol que s’havia posat a estripar papers i tirar-los com si fos confetti per la finestra a la gent del carrer, i a l’endemà s’havia presentat a protestar un pare amb posat d’energumen professional que volia denunciar-lo perquè havia maltractat el seu nen –un ésser de metre vuitanta, ple d’arracades i amb una mirada de fura psicòpata heretada del progenitor asilvestrat. Aquella vegada el director va calmar els ànims, però li advertí que els alumnes eren sagrats. Ell havia estat a punt de preguntar-li quan l’havien canonitzat, el cretí, per anar a posar-li un ciri, però no va gosar, perquè tota la sala de professors li tenia els ulls clavats. Per això, unes quantes nits va regirar-se pel llit retraient-se la covardia de no haver-los engegat i tornar al poble, però ves, amb quina cara et presentes a casa i els dius als pares que tornes fracassat i que de pintar res i que ja et faràs càrrec de la botiga i pintaràs els diumenges i les festes. Allò encara li feia més vergonya que aguantar les insolències del ramat de canonitzats salvatges.
Aquells conflictes no li van deixar agafar el son durant una temporada, i el pobre s’adormia, rendit, a les petites, i a l’endemà apareixia catatònic a la batalla de l’institut, només amb la dèria de marxar, de tornar a casa, passar de llarg de tot i de tothom, tancar-se a encarar, com si res, els intents del perfil màgic de montserratlamolaelpuigdelacreu, que el salvava momentàniament de la púrria, la barbàrie i el caos que deixava enrere.
Però ara no. Feia una setmana que no era pas que es regirés pel llit fins a rendir-se de cansament. Ara els ulls es quedaven oberts hores i hores, guaitant la foscor en la qual, cada vegada amb més freqüència, s’hi dibuixava el perfil màgic de l’escailain muntanyós, fins que la claror del dia el sorprenia en una somnolent perplexitat, amb el cap barrinant-li la lletania montseratlamolaelpuigdelacreu.
El pitjor, però, s’havia esdevingut les dues darreres nits, perquè havia notat que entremig del vers que solia alliberar-lo, s’hi barrejaven converses de la feina i comentaris dels cafres a qui se suposava que havia d’ensinistrar, que ell maldava per esborrar-se de la ment resant les seves paraules talismà cada vegada més fort, fins que cridava i tot.
I als seus crits, ahir, el veí va respondre irat, amb un seguit de cops de puny a la paret que semblava que l’havia de tirar a terra, mentre renegava malediccions sobre ell i tota la seva gent de Llorçà, en un idioma que es menjava moltes consonants, amenaçant-lo, perquè li havia despertat la criatura i ell havia de matinar. Eugeni Padró havia mirat d’abaixar el volum de la pregària sense aconseguir-ho, car el yonosío escolar es barrejava amb els juraments energumènics del veí percussionista i no el deixaven pensar en pau. Llavors, s’havia alçat, pensant que si no podia dormir almenys miraria de calmar-se assajant el traç del paisatge de l’horitzó que, de nit, no es veia. Per això, sense la referència visual, convertit el món de darrere el vidre en una foscor severa que només els lleus puntets de les estrelles mantenien mig espurnejant, el seu desassossec creixia, la seva veu s’alçava, el veí picava com si hagués d’aparèixer en pijama de darrere la paret d’un moment a l’altre i Eugeni Padró, al límit de les seves forces, s’acostava a la finestra delerós de retrobar-se amb el paisatge que estimava, amb aquell escailain que per a ell era el llindar per accedir al futur sense crits, ni barbàrie, ni estupidesa, ni buidor, només art, colors, línies amables i versos que les lligaven. Montserratlamolaelpuigdelacreu!, cridava quan obria de bat a bat la finestra, s’omplia els pulmons de l’aire pur de la nit i, amb els ulls esbatanats, es llançava a la fosca de l’infinit amb els braços oberts per abraçar-la.
I aleshores, després d’un nou crit alliberador montserratlamolaelpuigdelacreu! Eugeni Padró començà a planejar per damunt dels edificis, giravoltà per sobre la Torre de l’Aigua, sobrevolà el Parc Catalunya, saludà la barca del Brossa, féu una passada amistosa per sobre de L’home de bronze, i es perdé en direcció a Castellar del Vallès amb la intenció d’arribar al Puig de la Creu i saber si el vers del revés mantenia la seva màgia.
El director, els professors i els hipotètics alumnes de l’institut no el van trobar a faltar gens, quan enviaren un substitut més jovenet i pedagògic, disposat als jocs i les rialles. El propietari del pis s’enfadà molt, perquè ningú no li aclaria on havia d’anar a cobrar. El veí va poder dormir tranquil durant un temps, fins que s’hi instal·là una parella amb una criatura que encara bramava més que la seva. A Llorçà, donaren parte als Mossos perquè el busquessin. Però ningú no va saber mai més res d’Eugeni Padró, el pintor que va sortir a la recerca d’un vers a l’horitzó.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara