El velòdrom malaguanyat

La Creu Alta va acollir una de les millors instal·lacions ciclistes d’Europa, però només va funcionar entre 1924 i 1926

Manel Camps i Bósser (text)

Encara que ara sembli impossible, hi va haver un temps que la Creu Alta, actualment un barri de Sabadell i antigament una part del poble de Sant Pere de Terrassa, avui desaparegut, aplegava gairebé totes les iniciatives esportives importants que es feien a la ciutat. Aleshores, tenia diversos camps de futbol, entre els quals destacava el del Centre d’Esports Sabadell; una pista poliesportiva i un velòdrom, el més important de Catalunya i un dels millors d’Europa. Aquesta és la història d’aquella instal·lació esportiva prodigiosa i dels aficionats que la van fer possible, segons la narració que en va fer la premsa local dels anys vint del segle passat.
“La modesta entitat Club Velocipèdic Sabadell –publicava el Diari de Sabadell de l’època–, modesta pel seu nombre de socis, però ardida i poderosa com cap altra, segons ens ha demostrat, és la que abrandada d’un fort i generós entusiasme esportiu ha portat a terme la realització d’un dels ideals més fortament sentits pels nostres pedalistes: la construcció d’una pista ben ideada, ben construïda, abastament espaiosa i atesa en tots sos mínims detalls per a desenrotllar-hi les qualitats excepcionals dels esportistes catalans...”
No arribaven a cinquanta els socis de l’esmentat club ciclista, el primer que es va fundar a Sabadell, a finals del segle XIX, quan, a iniciativa del seu president, Nicasi Pibernat i Gall, fuster d’ofici, van decidir promoure la construcció d’una pista circular, un velòdrom, per fer-hi curses de bicicletes i motocicletes. Cap altra ciutat, ni Madrid ni Barcelona tampoc, havia estat capaç fins aleshores de construir una instal·lació semblant, inaugurada al cor de la Creu Alta el 20 d’abril de 1924.
“Ço que no ha estat possible ni a Barcelona ni en cap altre lloc d’Espanya –relata el diari local– serà realitat a Sabadell mercès a l’abnegació, esportivitat i entusiasme d’un grup d’homes, capitanejats –és obligatori dir-ho- per un esperit insatisfet i de naturalesa organitzador: ens referim al president del Club, senyor Nicasi Pibernat. Ell ha sapigut encomanar la seva frisança als seus seguidors i en un desplegament titànic d’activitats han recollit en efectiu o com a crèdit a la ratlla de les cent mil pessetes per a la seva obra.”

Com el velòdrom de París
El projecte, obra de l’arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa (1880-1931) i inspirat en el velòdrom del Parc des Princes de París, preveia una pista de 250 metres de corda, amb revolts de 38 metres de radi i un pendent mínim en els viratges de 46 graus. Els peralts de les corbes permetien que les motocicletes rodessin a 80 i 90 quilòmetres a l’hora sense perill d’accident, S’hi incloïen també grades per a tres mil persones, vestuaris, un quiosc de begudes i diversos espais coberts per al emmagatzematge i el manteniment de les bicicletes i motocicletes. L’entrada principal i les guixetes estaven situades a la cantonada de la carretera de Prats del Lluçanès amb el carrer Montllor i Pujal, al costat mateix de l’església, i a la mateixa plaça de la Creu Alta. El velòdrom s’estenia des de la carretera fins a l’actual plaça dels Usatges i ocupava tota la vella fàbrica Balsach, el bloc d’habitatges que hi ha al darrere, al carrer Maria de Bell-lloch, i un tros de l’actual carrer de Sant Miquel. “Una situació tan escaient –diu el diari– no és possible trobar-la en tot altre lloc de la ciutat”.
L’1 de febrer de 1923, l’alcalde va comunicar a Pibernat que l’Ajuntament havia aprovat, en la sessió de govern del dia 11 de desembre anterior, la petició del Club Velocipèdic i, a més a més, havia declarat l’obra exempta del pagament dels drets municipals corresponents “en atención a los fines culturales y de moralidad que persigue al establecer el campo velódromo proyectado”.
Quan els treballs de construcció de la pista i dels peraltes ja estaven molt avançats, la junta directiva va prendre l’acord de viatjar a París “per comprovar la perfecció de la pista, tota ella ideada i calculada per ells mateixos amb Pibernat com a director”. Pibernat i l’industrial tèxtil Francesc Duran van viatjar a la Ciutat de la Llum l’estiu de 1923 “per veure i examinar el velòdrom d’hivern de la capital francesa, un dels millors d’Europa”. La idea era confirmar sobre el terreny que tot s’havia fet com estava previst i tenir temps, si calia, de fer les modificacions necessàries.
“El Velòdrom –escrivia el periodista– està tot ell amerallat i, arran de la valla de la pista, hi ha instal·lats un gran nombre de seients, comptant demés amb grades prou suficients i espaioses per a enquibir-hi varis milers d’espectadors. El “fichage” ha constituït, també, un detall prou important per a preocupar els elements directius del Club i es farà de manera absolutament ràpida i vistosa. La pista tota ella està pavimentada amb ciment Asland i els moviments del pit lane tenen una suavitat extraordinària. El Velòdrom compta, també, amb un nombre de motocicletes de propietat per a curses i entrenaments, que actualment està condicionant la casa Montpeó.”

Una gran inauguració
Stadium, la millor publicació d’esports de l’època, que dedicava una atenció especial al tennis i al futbol barceloní i a l’automobilisme i motorisme, publicava el dia 15 d’abril de 1924, un ampli reportatge sobre el nou velòdrom de Sabadell, per mitjà del qual cridava l’atenció sobre la necessitat de construir un gran velòdrom a Barcelona, on, l’any 1893, s’havia bastit el primer de Catalunya, a la zona de la Bonanova, de 400 metres de corda.
Deia el periodista: “Otro velódromo, grande, completo y con todas las leyes de la técnica va a inaugurarse en la vecina ciudad de Sabadell... De desear sería que ese velódromo pulcro, que permitirá las mayores y más perfectas velocidades, tuviese el don de hacer resurgir el deporte ciclista en la pista, que tantas jornadas gloriosas tuvo en nuestra región y que ha sufrido un amargo paréntesis de unos años a esta parte.” I afegia més endavant: “El nuevo velódromo puede reportarnos la inclinación del público y de cuántos puedan, a la creación de un gran velódromo en Barcelona, digno de la urbe, que permita sacar del ciclismo, en todos sus aspectos, el máximo rendimiento. ... Un velódromo vendría oportunísimo... Por dignidad estamos obligados a ello. ¡El ridículo nos amenaza!”
El diumenge, dia 13 d’abril de 1924 va tenir lloc la inauguració del velòdrom sabadellenc. “A les quatre en punt –consta en el Diari de Sabadell- arribà al Velòdrom l’Ajuntament, representat pels tinents d’alcalde senyors Torras, Viver, Caral, i Pibernat, i els regidors, senyors Vergés, Batllevell, Gosalvez, Grau, Ribas, Pujadas, Bassas i Sangrés, presidits per l’Il.ltre Sr. Alcalde Dr. Esteve Maria Relat. Amb la Comissió oficial hi anaven els senyors Renom i Sampere, arquitecte i enginyer municipal.”

Una gentada, a les grades
Una gentada que gairebé omplia les grades s’havia congregat a la pista per assistir a la recepció d’obres i els primers rodatges, durant els quals diversos corredors de bicicletes i moto van donar “unes quantes atrevides i emocionants voltes per la pista, quedant provades les seves excel.lents condicions.” Després de les proves i de la visita oficial de rigor l’alcalde va obsequiar els corredors amb un refrigeri servit pel Restaurant Euterpe. Durant l’àpat, el president del Club Velocipèdic Sabadell, Sr. Pibernat, en nom de les juntes Directiva i Administrativa va “donar les gràcies a l’Ajuntament per l’atenció de què han sigut objecte, prometent que tant l’esforç dels que han posat a contribució els seus cabals per assegurar la obra com els que hi posen l’entussiasme i voluntat per al noble esport del pedal sabran correspondre a l’adhesió de Sabadell.” Tot seguit, l’alcalde va correspondre aquestes paraules fent un brindis d’agraïment per haver fet possible “el Velodrom número ú d’Espanya.”
Una setmana més tard, el diumenge 20 d’abril, a la tarda, i amb la presència del Capità General, Francisco Mercader; el Governador Civil, el Governador Militar, comandant Isidro Laoz; el President de la Mancomunitat de Catalunya, Alfons Sala (el promotor de la desaparació de Sant Pere de Terrassa i de l’annexió de la Creu Alta a Sabadell vint anys abans); el President de la Unión Velocipédica Española, l’alcalde de la ciutat, Esteve Relat, els convidats a la llotja presidencial i un públic nombrós, es van fer les primeres curses oficials al nou velòdrom amb la participació de les figures ciclistes més destacades.
Els preus de les entrades oscil·laven entre les 1,50 pessetes i les 3 pessetes, segons es tractés d’un seient fix, una entrada general, galeria viratge o llotja.
A dos quarts de quatre es va donar la sortida als participants en el Gran Premi d’Obertura, Trofeu Ajuntament, els quals s’havien d’anar eliminant per sèries de quatre voltes, equivalents, per tant, a un quilòmetre.
Els corredors participants a la primera sèrie eren Maurice Regnier –el ràpid corredor belga–, Buigas, el mallorquí Miquel Bover –el corredor més complet d’Espanya–, Juan Cebrián Ferrer, els locals Joan Sant i Pere Sant. A la segona, Joan Baptista Llorens, el fi sprinter de Vilareal –set vegades campió d’Espanya– Carbonell, Caspi, Sans, Enguidanos, Janer –el campioníssim terrassenc–, Bruz i Gil. La tercera, Salvador, Alegre, Tresserres I, Tresserres II, Escrich, Margalef, Julián Español i Guinart.
Unes setmanes més tard, el rei d’Espanya, Alfons XIII, i la reina Victòria Eugènia, acompanyats del cap del govern, Miguel Primo de Rivera, van visitar el velòdrom de la Creu Alta, amb motiu d’una estada a Catalunya el mes de maig de 1924. Els monarques espanyols van ser a Sabadell el dia 22, en una jornada molt intensa en què, després de la recepció a l’Ajuntament, van visitar diverses indústries textils de la ciutat (Planas, Rocamora... ), com recull molt bé el periòdic barceloní El Día Gráfico del dia 24, i també la seu de la Caixa de Sabadell.

Els millors ciclistes de l’època
El 28 setembre i el 5 d’octubre de 1924, la Creu Alta va ser l’escenari de la disputa del campionat d’Espanya de ciclisme en pista en la modalitat de mig fons o cursa darrera motociclista o entrenador, “la reunió ciclista més important que hi ha hagut mai al velòdrom”, segons el cronista del diari local.
La Unión Velocipédica Española, fundada a Madrid el 1896, havia escollit el velòdrom de Sabadell per celebrar aquesta cursa, dotada amb un premi de mil pessetes, que incloïa, per primera vegada, eliminatòries prèvies per tal que els finalistes fossin realment els millors.
Els inscrits eren Miquel Bover, de Son Sordina (Balears), entrenat per Parets; Joan Baptista Llorens –el batistet-, de Vilareal, que defensava el seu títol de campió d’Espanya de l’any de 1923, entrenat per Rubio; l’ídol local Roc Araguz, entrenat per Burón; Manel Alegre, campió de Catalunya el 1923, entrenat per Tresserres; Julián Español, entrenat per Soum; Josep Saura, excampió d’Espanya, entrenat per Simó, Josep Escrich, de Barcelona, i Josep Maria Sans, de Reus.
El dia 28, un dia assolellat i amb molt públic al velòdrom, es van fer les curses classificatòries i els resultats foren: Llorens, Bover, Araguz, Alegre, Español i Saura. Els tres primers van ser els que van disputar la final, entre els quals hi havia el sabadellenc Araguz. El cronometrador de les proves va ser César Viamonte i el temps emprat pel guanyador va ser de 42 minuts i 7 segons.
El 5 d’octubre a la tarda, amb un gran ambient ciclista amenitzat per la banda municipal, es va celebrar la final, que va ser guanyada pel gran corredor Miquel Bover. El mallorquí, amb una bicicleta Peugeot, va imposar el seu ritme “acompassat, metòdic i dur” i es va proclamar campió d’Espanya. “Els entusiastes i admiradors de Bover – narrava el cronista del Diari de Sabadell– el porten a pes de braços fins al palc presidencial”. Bover va fer les 400 voltes al velòdrom creualtenc (100 quilòmetres) en una hora i quaranta quatre minuts.
A la Creu Alta, aquell dia, es va batre el rècord de velocitat establert al velòdrom de Palma de Mallorca unes setmanes abans i es va deixar fixat en 62,5 km/hora de promig.
El desembre següent, concretament el dia 21, es van celebrar en aquella pista les primeres curses internacionals, en les quals van participar corredors estrangers com el gran ciclista danès Thorwald Ellegard –sis vegades campió del món de velocitat– o l’italià Messari, formidable sprinter, i els millors corredors nacionals i locals com Julián Español, Carpi, Escrich, Manel Alegre i els locals Bulló i Araguz.
Un públic molt nombrós –“com mai”, segons la crònica del dia– va acudir al velòdrom atret per la novetat dels ciclistes internacionals i la participació, per primera vegada, d’una dona: la fondista italiana Alfonsina Estrada. Es van disputar tres series classificatòries i tres curses, una a l’australiana, una individual de deu quilòmetres i una de mig-fons de vint quilòmetres.
La primera sèrie classificatòria va ser guanyada per Español, seguit de Carpi i Salvia; a la segona es va imposar Ellegard, amb Messari, segon, i Alegre i Bulló, tercer i quart, respectivament. A la prova disputada a l’australiana va guanyar Tresserres, per davant d’Estrada. En la cursa de deu quilòmetres amb esprints cada deu voltes es va imposar el ciclista francès Ragnier, seguit d’Español, Ellegard i Tresserres. La de vint quilòmetres se la va emportar l’equip Araguz-Rubio, seguit de l’Escrich-Tresserres i el Bulló-Simó. En algunes voltes es van assolir els 65 km/hora.
El velòdrom malaguanyat

El campió J.B. LLorens i el seu preparador Rubio durant les curses del campionat d’Espanya de mig fons, octubre del 1924.

Nicasi Pibernat i Gall, president del Club Velocipèdic de Sabadell. Foto: Miquel Arnella

Nicasi Pibernat, conversant amb els reis d’Espanya, Alforns XIII i Victòria Eugènia, en una visita al velòdrom l’any 1924.

Vista aèria del velòdrom de la Creu Alta. Foto: Ramon Claret. Any 1925. Arxiu Històric de Sabadell.

La crisi del velòdrom

Víctima de la indiferència i condemnat a la inactivitat, el velòdrom va iniciar un lenta agonia i va acabar sent enderrocat. “El que ha passat fins reportar la seva desaparició és molt trist i vergonyós, de tot el qual no en tenen pas la culpa els nostre companys de la Creu Alta”, publicava la premsa de l’època.
Les raons de la desaparició del velòdrom foren diferents i coincidents en el temps. D’entrada, s’ha de dir que la il·lusió de Nicasi Pibernat i el seu equip per situar Sabadell en el mapa del ciclisme català i europeu no va ser prou corresposta, ni per la ciutat ni pels sabadellencs, molt possiblement perquè hi va haver una crisi general de l’esport i un excés de confiança. De fet, el seu “pla de negoci”, com es diu ara, no havia previst prou bé que l’afecció al ciclisme de pista no era tanta com es creien ni suficient per assegurar un calendari estable de competicions rendible, ni que podien sorgir altres velòdroms competidors.
L’any 1926, quan va entrar en funcionament el nou velòdrom de Sants, al carrer de Rolanda, construït per la Unió Esportiva, una entitat, aleshores ja, molt professional, amb recursos, contactes i experiència en l’organització de proves ciclistes, que superava amb escreix el voluntarisme i amateurisme dels de Sabadell, va ser un cop definitiu. El velòdrom de la Creu Alta havia estat, durant més de dos anys, el més pròxim a Barcelona, que no en tenia cap, llevat del de Badalona que, per les seves dimensions, no podia acollir determinades proves. Amb la inauguració del de Sants, els aficionats barcelonins van deixar de desplaçar-se a Sabadell i les figures nacionals i internacionals també devien valorar més córrer a la Ciutat Comtal que a Sabadell.
Si el públic barceloní era important per al funcionament del velòdrom i l’economia del club que el gestionava, també ho eren els anunciants, que amb la seva publicitat contribuïen a finançar els costos de les curses. En el programa de mà de les competicions internacionals que es van disputar a la Creu Alta el dimarts, dia 8 de setembre de 1925, els set anuncis inclosos són tots d’establiments comercials de la Ciutat Comtal com Cicles i Sports Benedid, Taller de bicicletes Jaume Janer, Motocicletes i bicicletes Dollar o Cicles Sanromà, del carrer de Balmes. Aquests anunciants barcelonins, molt probablement, devien perdre l’interès d’anunciar-se a Sabadell quan Sants va posar en funcionament el seu velòdrom.
Les diferències internes i les “ambicions personals”, potser per l’enfocament que es volia donar al club, també devien contribuir a la desaparició del velòdrom. És sorprenent que Nicasi Pibernat, l’artífex del velòdrom i president del Club Velocipèdic els primers anys vint del segle XX, deixés el club als tres mesos d’inaugurar-se la pista, després de tres anys de penes i treballs per aixecar aquella majestuosa instal·lació esportiva. La desaparició del velòdrom va ser un cop per a moltes persones, especialment, i no caldria ressenyar-ho, per a Nicasi Pibernat, el qual, com va escriure Josep Costajussà al Diari de la Creu Alta, el maig de 1989, en veure la seva obra derruïda “va viure tota una lliçó humana de manca de correspondència d’uns ideals”. Com es van esmicolar les seves il·lusions també es va anar esmicolant aquella pista històrica.

A la fotografia el campió local Roc Araguz i el seu preparador Antoni Burón. Any 1924. Foto: Francesc Casañas i Riera

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara