Josep Seguer

“El Vallès sempre ha estat terra de bons futbolistes”

En Josep Seguer (Parets del Vallès, 1923) és un dels millors jugadors catalans que ha tingut el Barça a la seva història. Als anys cinquanta va ser un dels herois de les Cinc Copes, enquadrat en una d’aquelles formacions mítiques que la gent se sabia de memòria, juntament amb Kubala, Ramallets, Basora, César..., el que és considerat el primer dream team culé. Ell va ser el prototipus del comodí: interior, davanter centre, defensa... Va néixer a l’antiga barberia de Can Patetis, situada on avui hi ha la Casa de la Vila de Parets, i la mort per accident del seu pare, quan ell tenia només 16 anys, el va posar al capdavant del negoci familiar. Amb tot, qui sentia una gran passió pel futbol des de ben menut, aquell mateix any va debutar d’extrem esquerre al CF Parets. Només hi va jugar una temporada, però. Amb 17 anys, el 1939 ja jugava amb l’amateur del Barça i el 1943-44 debutava al primer equip. El mateix any es va casar amb Justa Balañà, una barcelonina que estiuejava a Parets, amb el pare de la qual va muntar un negoci de gasoses i sifons. Va ser disset anys jugador blaugrana i vint-i-quatre més entrenador professional de diversos equips, entre els quals el mateix Barça.

Vicenç Relats (text) , Ivan Giménez-Costa (fotografies)

S’explica que, tot i fent de barber, us les enginyàveu per sortir a fer quatre xuts a la plaça, encara que fos deixant els clients a mig afaitar... El futbol el dúieu a la sang, eh?
Sí, sí. Això s’ha dit... i era fet. Davant mateix d’on jo vivia hi havia la plaça del poble i, al costat de casa, l’Ajuntament, que en aquell moment no donava a la plaça. L’Ajuntament actual és fet damunt de Can Patetis, la casa on vaig néixer.

De nen, la Plaça de la Vila era el vostre camp de futbol, amb pedres com a porteries, oi?
Això mateix. Era curiós perquè llavors posàvem pedres per marcar les porteries i comptàvem els metres necessaris per marcar el camp. I les pilotes, si no eren de drap, poc els en faltava... Se’ns en trencaven moltes perquè tocant a la plaça hi havia una barana de l’església amb unes punxes que ens en rebentava moltes.

El seu primer equip, amb 16 anys, va ser el Parets. Què en recorda d’aquell debut?
M’acabaven d’operar de l’apèndix, que abans n’hi havia d’això, perquè ara no se n’operen gaires... I, és clar, després d’operar jo no podia pas jugar. El meu pare s’acabava de morir i, com que no tenia permís de la mare, me les havia d’enginyar per poder jugar... I ve-t’ho aquí que tirava les sabates per la finestra; les agafaven uns amics i me n’anava a baix sense fer soroll, d’amagat, a xutar pilotes.

Els rivals d’aquell Parets qui eren?
Els més importants sempre eren els de Lliçà d’Amunt i els de Montmeló, perquè el Mollet ja jugava a una categoria més alta.

El Barça us fitxa amb disset anys... Com va anar?
Un tal senyor Boté, que buscava jugadors pel Barcelona, em va veure jugar avisat per un veí de Parets, l’Amador, que li va dir que feia molts gols. I així va anar... Primer em van proposar fer una prova i, després de la prova, m’hi vaig quedar disset anys!

Al cap d’un any de fitxar per l’amateur del Barça el van cedir al Granollers, que jugava a Regional. Com ho vàreu viure?
Jugant a l’amateur del Barça vam quedar campions de Catalunya, però l’any següent, un directiu del Barça que era de Granollers em va reclamar. Em van canviar pel Pitu Serratusell, que era un jugador del Granollers que va anar al Barça. I la cosa va anar bé, perquè aquell any amb el Granollers ja vam pujar a Tercera. Jugàvem amb el Girona, el Badalona, però també amb l’Alcoià de València, el Mallorca, l’Atlètic Balears, el Constància d’Inca... Molts desplaçaments els fèiem amb barco, que era tota una aventura...

Jugant amb el Granollers encara podíeu fer vida a Parets...
Sí i m’anava bé, perquè ho podia combinar amb la barberia. Va ser quan el Barcelona va saber que jo estava treballant els dissabtes –el dia que hi havia més feina, fins a les dotze o la una de la nit– que em van dir que no, que havia d’anar a dormir a l’hotel el dia abans del partit. Això devia ser el 1943, que és l’any que vaig debutar amb el primer equip. Em feien baixar el vespre abans, a sopar i dormir a l’hotel. I quan anava a entrenament, també, perquè llavors cap a les cinc del matí ja anàvem al camp i quan es feia de dia començàvem a entrenar. Anàvem a un camp de la Diagonal en terrenys de la Pirelli.

Llavors la professionalització absoluta al futbol no existia pas, perquè els jugadors tenien un altre ofici. Hi havia barbers, pagesos, etc. I els sous tampoc eren com els d’ara, eh?
No, no, ja t’ho puc ben assegurar.

Els jugadors tenien una alta consideració social, però els sous eren normalets. Amb tot, es guanyaven bé la vida...
Potser guanyàvem més que treballant, però havies de treballar igualment perquè no en feies prou...

Amb tot, jugar al Barça devia ser una bona carta de presentació per a qualsevol negoci. Vós, quan us vàreu instal·lar a Barcelona vàreu crear una fàbrica de gasoses i sifons...
Sí, això va ser més tard, quan ja m’havia casat.

“A la meva època jugant a futbol potser guanyàvem més que treballant , però havies de treballar igualment, perquè jugant a futbol no en feies prous….”

En Seguer va ser un jugador molt destacat al Barça del anys 50 (màxim golejador de la temporada 49-50 i el que va jugar més partits la temporada 52-53). Jugar amb Kubala i aquelles figures devia ser gloriós...
Jugar amb aquell equip era una il·lusió molt gran, perquè, de jovenet, com tants altres nois, també somiava que un dia potser jugaria amb el Barça. Allò, però, només era una il·lusió. Jo havia anat de menut a veure el Barça al Camp de les Corts i el dia que hi vaig debutar va ser molt emocionant. Aquella meva il·lusió es va fer realitat i vaig jugar amb uns jugadors molt destacats. Vaig tenir la sort de debutar a València, en un partit que vam guanyar 4 a 3. Jugava de porter Valero i a la defensa hi havia Elies i Curta; a la defensa Raich, Rosalench i Balmanya i a la davantera Valle, jo (que substituïa l’Escolà), Martín, César i Bravo.

Del gloriós Barça de les cinc copes en queden ben pocs. Encara us veieu?
Només quedem en Ramallets, en Basora i en Biosca –amb no gaires bones condicions-, i l’Eloi i alguns altres que ja no jugaven tant. De tant en tant fem alguna trobada –aquest estiu ens hem vist a Andorra-, però cada vegada som menys i estem més fotuts.

El seu últim partit oficial és el 17 de març de 1957, després de 17 anys de jugador blaugrana. Al palmarès hi porteu 5 lligues, 4 copes, 1 copa de fires, 2 copes llatines, 3 copes Eva Duarte i 1 copa d’or Argentina. ... I 470 partits i 133 gols! Què és el que li fa més il·lusió de tots aquests triomfs?
Tot fa il·lusió quan t’ho mires tan de lluny, però és clar que la Copa Latina del 1952 va ser molt emocionant. A més, aquell any ho guanyàvem tot. En aquell equip hi havia una gran figura, en Kubala, que va ser un fora de sèrie. Ell sol portava l’equip; tenia domini de la pilota, fortalesa i carisma. Aquell equip de companys que s’ho passava tan bé jugant era extraordinari.

La Copa Latina del 1952, guanyada a París, va ser el segon gran triomf del Barça, però va ser el primer que es va celebrar entre multituds. L’equip va arribar amb tren per Granollers i ho va celebrar amb un dinar a la Fonda Europa. Després, una corrua en autobús des de Granollers cap a Mataró i voltant per mig Catalunya va arribar a Barcelona. Començar l’arribada pel Vallès per a vós devia ser més emocionant encara...
Sí, és clar. Jo era d’aquí i encara feia pocs anys que havia estat jugant amb el Granollers. Va ser arribar ben bé a casa. Dos anys abans vam guanyar la Copa Latina a Madrid, contra l’Sporting de Lisboa, però la celebració no va ser tan apoteòsica. El públic de Madrid s’ho va mirar amb indiferència, però al baixador del Passeig de Gràcia ens va rebre una gentada. Quan celebràvem els títols, a Barcelona sempre hi havia una gran quantitat de gent a la plaça de Sant Jaume, quan anàvem a portar la Copa a l’Ajuntament i a la Diputació, perquè llavors la Generalitat no existia. Però l’any 1952 la festa va començar per Granollers.

“En aquell equip hi havia una gran figura, en Kubala, que va ser un fora de sèrie.”

S’us rebia amb alguna pancarta en català i tot... El Barça, en ple franquisme, començava ja a ser més que un club?
Sí, per aquelles èpoques es va començar a dir això que el “el Barça és més que un club”. Ho va dir qui després seria president, en Narcís de Carreras, que va ser una persona molt vinculada al club, encara que no sempre en fos directiu. A molts camps d’Espanya als jugadors del Barça ens escridassaven perquè érem catalans i ja reflectia una certa reivindicació política.

Vau ser conegut amb tres sobrenoms: el Patetis (per la barberia de l’avi); el 29 (pel constant canvi de posicions) i el de dièsel (per la resistència). Amb quin us quedeu?
Amb tots, perquè tots responen a una cosa o altra. El nom de Patetis era més familiar, perquè venia del meu avi; de 29 –com l’autobús– me’n deien perquè corria molt pel camp; i de dièsel, suposo perquè llavors va ser quan va sortir el dièsel, que era un motor resistent, i jo també intentava guanyar-me el lloc fent l’esforç necessari.

Amb vós al Barça també hi havia els germans Gonzalvo, de Mollet, i el Josep Canal de Granollers. Teníem bon planter al Vallès?
Home sí. Amb en Pepet Canal vam guanyar la primera Copa latina. Ell era interior i jo davanter centre. També hi havia el Marià i el Josep Gonzalvo, de Mollet. Al Vallès hi havia prou bon planter, perquè de Granollers també n’havia sortit en Rovira cap a l’Espanyol, que va ser internacional.

Vostè també va tenir força relació professional amb el Vallès. A més de jugar amb el Granollers, cedit pel Barça la temporada 42-43, molt més tard, va ser entrenador del Terrassa les temporades 67-69 i 77-78, entre molts altres equips... El Vallès era bona terra de futbolistes?
El Vallès sempre ha estat terra de bons futbolistes. Llavors destacava sobretot el Sabadell, que va tenir èpoques molt bones i va jugar força anys a Primera. La primera campanya que vaig tenir amb el Terrassa també va ser molt bona. Vam fer la promoció a Segona però no la vam passar perquè ens va tocar l’Hospitalet de Llobregat, que llavors estava molt bé.

“L’any 1952, amb la Copa Llatina la celebració del triomf va començar per Granollers.”

D’entrenador en va fer 24 anys, bona part dels quals –de 1962 a 1972– a la banqueta del Barça, un temps al primer equip i tot.
Vaig començar entrenant l’amateur, perquè el Barça Atlètic, que vaig entrenar després, encara no existia. La temporada 1961-62 vaig entrar com a tècnic a l’Escola de Futbol, que dirigia Kubala. Al primer equip vaig fer de segon entrenador tant amb Kubala com amb César. A Kubala l’assistia als entrenaments, però sense seure a la banqueta. Després d’uns anys entrenant altres clubs, el 1969 vaig tornar al Barça uns mesos, com a entrenador del primer equip, en un moment de transició, substituint Salvador Artigas.

Com es vivia la pressió blaugrana des d’aquella banda?
Es pateix encara més a la banqueta que al camp; era un patir, perquè mai podies tenir la tranquil·litat de saber que sorties i guanyaries perquè no es guanyava gaire aleshores... Com deu patir en Guardiola!, ara que la pressió és encara molt més gran, des que va sortir la televisió.

En el vostre temps de jugador, la televisió poca incidència devia tenir...
Sí, molta menys, perquè amb prou feines n’hi havia i no influïa en l’ambient. El futbol se seguia més per la ràdio. Recordo un partit a Bucarest amb el locutor gairebé enganxat al costat dels jugadors, que posava molt nerviós.

Sent jugador i entrenador, vàreu tenir un negoci de distribució de gasoses i després de cerveses, però aquesta activitat devia ser secundària...
Sí, sí. Jo mai vaig deixar el futbol. Cada any tenia equip i vaig estar molts anys entrenant al Barcelona. Entrenar m’agradava molt i també era més bon negoci. Quan vaig plegar del Barça com a jugador, don Benito Vilamarí em va portar al Betis, on hi vaig ser dos anys, un de jugador i un d’entrenador, que és on vaig començar a fer d’entrenador.

L’any 2010 va rebre la Medalla de la Vila de Parets, on el camp de futbol porta el vostre nom. Què suposa Parets per a vós?
Parets és el meu poble de naixement i joventut i sempre l’he tingut molt present, perquè és on hi vaig tenir els amics. En tinc records molt bonics i m’agrada mantenir-hi família i amistats, encara que molts ja m’han passat al davant. Sóc el més veterà dels de Parets i dels del Barça, llastimosament. Amb els de la Penya del Barça de Parets –amb en Plantada com a president– ens vam ajudar per fer la Penya de l’Hospitalet de l’Infant, que és on ara visc i on durant uns anys, un cop retirat del futbol professional, encara vaig entrenar el futbol base.

Per mots anys, senyor Seguer. L’enhorabona! La seva és una trajectòria futbolística de cap a peus que fa cap i cua.
Josep Seguer

En Josep Seguer, el segon de l’esquerra ajupit, amb el Parets. Foto: Arxiu Josep Seguer

El Barça de les cinc copes: Ramallets, Martín, Biosca, Seguer, Gonzalvo III, Bosch, Valasco, Daucic (entrenador). Ajupits: Basora, César, Vila, Kubala, Manchón i Àngel Mur (massatgista). Foto: Arxiu Josep Seguer

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara