Xavier Albó, el defensor dels pobles i les llengües indígenes
El jesuïta, sociolingüista i pensador garriguenc va passar més de setanta anys a Bolívia estudiant el quítxua, l’aimara i el guaraní
Francesc Viñas
(text)
A finals dels anys setanta del segle passat, l’excel·lent sociolingüista i gran erudit valencià Lluís Vicent Aracil es planyia, entre irònic i irritat, en les seves classes de la Universitat de Barcelona, de la ignorància del nostre país perquè no sabia valorar prou la personalitat de Xavier Albó i Corrons (La Garriga, 1934 - Cochabamba [Bolívia], 2023), un dels grans lingüistes i antropòlegs catalans, però amb la major part de la seva vida a Sudamèrica. Amb la seva constància i el seu gran saber, va contribuir decididament a la redefinició de l’indigenisme i al reconeixement i utilització de les llengües ameríndies.
Avui, al cap de pocs mesos de la seva mort el 20 de gener del 2023, no sembla que la història hagi canviat gaire si tenim en compte les necrològiques breus i les simples informacions d’agència que la premsa catalana ha reproduït amb l’excepció escadussera d’alguna revista religiosa.
Sensibilitat per les llengües
Xavier Albó va néixer el 4 de novembre de 1934 en una família garriguenca catòlica molt fervent. Dels cinc germans, excepte la Núria –que va tenir cura de la seva mare, ha tingut quatre fills i ha estat pedagoga, escriptora i política–, els altres quatre (dues noies i dos nois) van seguir la vocació religiosa. El pare i l’avi matern van ser assassinats per la FAI durant la guerra del 36-39 i la mare, Assumpta Corrons, va haver d’encarregar-se dels fills i de la seva educació en el temps molt difícil de la postguerra. Dona de gran cultura, a més de diversos coneixements, els va ensenyar a llegir i escriure en català, llengua que havia desaparegut totalment de la vida escolar i prohibida en la immensa majoria d’àmbits ciutadans.
Gràcies a l’ajuda de l’oncle patern, els germans Albó van poder estudiar a escoles religioses de Barcelona. En Xavier ja era novici dels jesuïtes als setze anys i al cap d’uns mesos, acabats de complir els disset, el van destinar a Bolívia on viuria per sempre més. Aviat va entrar en contacte amb la realitat del país que al llarg dels anys va recórrer fins als racons més allunyats. Es va adonar que la gent més humil dels pobles parlaven unes llengües diferents de l’oficial i va decidir aprendre-les i estudiar-les, a més de destacar-ne el seu valor social. Xavier Albó va esdevenir un dels especialistes més destacats en les llengües quítxua, aimara i guaraní que es parlen a Bolívia a més de l’espanyol. Per al jove Albó van ser habituals, en els primers anys al nou país, les anades i vingudes setmanals al poble de Cliza, a l’altiplà, on a més de la immersió en la parla quítxua connectava amb la gent més senzilla. L’aprofundiment en el coneixement d’aquestes llengües va anar en paral·lel a l’estudi antropològic de les cultures indígenes de Bolívia. Sense abandonar el seu apostolat de jesuïta, es va llicenciar en teologia a Barcelona i va doctorar-se en filosofia per la Universitat Catòlica de l’Equador i en lingüística i antropologia per la Universitat de Cornell de Nova York, als EUA.
Implicat socialment amb els més marginats i pobres, va ser un gran defensor dels drets dels pobles indígenes i de la gent del camp en general. L’any 1971 va cofundar amb dos jesuites més (Luís Alegre i Francisco Javier Saniago) el Centro de Investigación y Promoción del Campesinado (CIPCA) del qual en va ser el primer director fins el 1976. Un centre dels jesuïtes que a l’any 1994 va passar a ser una organització autònoma sense finalitat de lucre. En els anys inicials del CIPCA Xavier Albó va tenir molta relació amb els habitants dels poblats de llengua aimara que el van batejar de seguida amb el sobrenom del p´ajla, en al·lusió a la seva calvície.
Assessor d’Evo Morales
Tot i que no va participar directament en els moviments polítics del país, sí que es va afegir a la vaga de fam de Luis Espinal i Domitia Barrios de Chungara, en protesta per la dictadura d’Hugo Banzer, fins a la convocatòria d’unes eleccions democràtiques. Dècades després, el primer president clarament indígena, Evo Morales, va comptar amb l’assessorament cultural de Xavier Albó.
Des de la seva posició de jesuïta va poder practicar el seu esperit d’aventura i de satisfer la seva gran curiositat per gairebé tot. Va viatjar per molts països arreu del món entre els quals destaquen el Japó, l’Índia, Israel, Xile i Canadà. Amb una gran personalitat desbordant i incisiva, els seus escrits ingents i les seves conferències van contribuir a difondre els conceptes de plurinacionalitat i pluriculturalitat, a més de reconèixer i impulsar les llengües ameríndies.
Fa pocs anys que el govern bolivià va decidir contribuir a la publicació d’una bona part de la seva extensa obra escrita –entre llibres, assajos, articles, etc.– amb el nom d’ Obras Selectas, que actualment ja va pel volum catorzè. Si comptem que cada un té unes mil pàgines, podem adonar-nos del treball immens de Xavier Albó al llarg de la seva vida. És autor també de múltiples mapes lingüistics apareguts en dos volums amb el títol d’Atlas sociolingüístico de pueblos indígenas en América i editats amb el suport de la UNICEF. Són múltiples els premis i reconeixements que ha obtingut, entre altres el LINGUAPAX de 2015 que s’atorga a Barcelona.
Patrimoni Biografia
