Conte contatMans
Anna Cabeza Butés (text) , Ramon Vilageliu (il·lustració)
Estiu de 1970
Era una mà humana. Enfangada, amb les ungles plenes de ronya i amb formigues passejant-se pels intersticis dels dits, la mà semblava buscar ajuda, tota sola, despresa del cos. No recordo que cridéssim, més aviat vam fer rotllana a l’entorn d’aquell membre solitari i ens vam mirar, aterrits i alhora emocionats perquè la nostra baixada a la timba del riu Ripoll havia agafat, de cop, l’aire d’un autèntic misteri. Érem prop de la Masia de Sant Oleguer, on la colleta d’amics del barri ens reuníem les tardes d’estiu i intentàvem esbrinar si era cert que en aquell lloc hi havia un fantasma que obria i tancava portes i finestres del casalot abandonat.
– Si hi ha la mà... hi deu haver la resta del cos –va exclamar el Nico.
Ens vam estremir. Però la por no ens va aturar i vam ‘pentinar’ bona part de la zona. Ens sentíem poderosos, valents, importants. Uns metres més enllà de la mà vaig ensopegar amb una cartera, però dins no hi havia res. La vaig mostrar al Nico, orgullosa de la meva troballa. Em va mirar amb admiració i en aquell moment vaig saber que, per fi, m’havia vist. Els meu deu anys es van omplir d’esperança perquè –casualitats del destí– aquella mà m’havia ‘assenyalat’ i l’enamorament amagat que es covava dins meu trobava una sortida cap a la llum. Que estrany i poderós que és estimar a aquesta edat, quan tothom creu que no té cap importància i, en canvi, per a tu és una tempesta que se t’enduu riu avall.
El Nico em va agafar la mà quan pujàvem de la timba per tornar a casa i arribant al carrer Brutau, on jo vivia, em va fer una carícia com de passada, gairebé ni volent. La pell se’m va desfer com un bloc de mantega al sol.
La mà de la timba es va quedar allà. Algú de la colla va avisar la policia i l’endemà, quan vam tornar a baixar, havia desaparegut. Mai vam saber a qui pertanyia ni si es tractava d’un crim amb una ocultació maldestra del cadàver, i l’estiu de 1970 va quedar enterrat sota els altres estius que el van seguir.
Estiu de 2017
La mà de la noia es va posar sobre l’espatlla del meu marit només un moment. La va retirar de seguida. Ho vaig veure i vaig dissimular. Què m’havia dit aquella mà? M’havia parlat d’una familiaritat que només sorgeix entre amants, una certa tensió dels dits que no sabia definir, un missatge amagat de tendresa. Vaig comprendre què passava i la meva ment va fer el que fan totes les ments quan alguna cosa fa massa mal: vaig intentar enterrar la sospita al lloc més recòndit del meu cervell perquè no podia ser que aquella alumna del meu marit que sempre venia a casa amb alguna excusa –ara és una partitura, ara és un consell sobre una peça que ha de tocar– fos la seva amant. Massa arnat, tot plegat. Professor i alumna, clixé màxim.
Aquella nit vaig somiar amb la mà del riu Ripoll, la veia en moviment, el seu dit índex adreçant-se al meu ull dret amb posat amenaçador. També apareixia el Nico brandant la mà i volent-me acaronar amb els cinc dits. La mà caient per la timba i arrossegant terra i pedres fins a aterrar a la riba del riu.
Evidentment, el meu marit em va dir que no, que m’imaginava coses, que era una paranoica i que com podia haver pensat ni per un moment un cosa així. “Pots posar les mans al foc que no he fet res!”, va exclamar fent-se l’ofès. En la seva negativa reiterada s’hi respirava un terror que em va acabar de confirmar el que jo ja sabia. És curiós els missatges que les mans envien quan s’atabalen, es mouen massa, rubricant la mentida. Només em va caldre instal·lar una gravadora al nostre vehicle per acabar descobrint que ella i ell eren amants, de feia temps. Escoltar l’enregistrament (només per a les meves oïdes, ningú més l’ha sentit mai) em va glaçar la sang... Però just després de tocar el fons del pou, em vaig impulsar cap amunt i vaig pensar: “Per fi, la veritat!”. Fa bon gust, la veritat, et destapa les oïdes, t’obre els ulls. Ah, i t’allibera les mans, que feia massa temps que estaven emmanillades.
El matrimoni, esclar, es va acabar i, juntament amb l’estiu de 2017, va quedar enterrat sota paperassa d’advocats, retrets, més mentides. També en això vam saber seguir el guió dels mals divorcis, quan gairebé ets a punt d’arribar a les mans. Mai vaig esbrinar el perquè d’aquell sainet estúpid quan, potser, n’hi havia prou de dir-me que ja no m’estimava.
Els primers mesos em vaig submergir en una mena de dol aclaparador, el cap com separat del cos, però vaig trobar mans que em van ajudar. I un dia em vaig adonar que ja no em feia tant de mal, que el tercer acte de la meva vida tot just acabava de començar, que entrarien nous personatges i que no tot està escrit. I malgrat que el 1970 em vaig quedar sense saber qui era el propietari de la mà mig podrida de prop del riu, ara havia après una cosa nova: jo tenia dues mans enganxades als braços... i eren només meves.
Era una mà humana. Enfangada, amb les ungles plenes de ronya i amb formigues passejant-se pels intersticis dels dits, la mà semblava buscar ajuda, tota sola, despresa del cos. No recordo que cridéssim, més aviat vam fer rotllana a l’entorn d’aquell membre solitari i ens vam mirar, aterrits i alhora emocionats perquè la nostra baixada a la timba del riu Ripoll havia agafat, de cop, l’aire d’un autèntic misteri. Érem prop de la Masia de Sant Oleguer, on la colleta d’amics del barri ens reuníem les tardes d’estiu i intentàvem esbrinar si era cert que en aquell lloc hi havia un fantasma que obria i tancava portes i finestres del casalot abandonat.
– Si hi ha la mà... hi deu haver la resta del cos –va exclamar el Nico.
Ens vam estremir. Però la por no ens va aturar i vam ‘pentinar’ bona part de la zona. Ens sentíem poderosos, valents, importants. Uns metres més enllà de la mà vaig ensopegar amb una cartera, però dins no hi havia res. La vaig mostrar al Nico, orgullosa de la meva troballa. Em va mirar amb admiració i en aquell moment vaig saber que, per fi, m’havia vist. Els meu deu anys es van omplir d’esperança perquè –casualitats del destí– aquella mà m’havia ‘assenyalat’ i l’enamorament amagat que es covava dins meu trobava una sortida cap a la llum. Que estrany i poderós que és estimar a aquesta edat, quan tothom creu que no té cap importància i, en canvi, per a tu és una tempesta que se t’enduu riu avall.
El Nico em va agafar la mà quan pujàvem de la timba per tornar a casa i arribant al carrer Brutau, on jo vivia, em va fer una carícia com de passada, gairebé ni volent. La pell se’m va desfer com un bloc de mantega al sol.
La mà de la timba es va quedar allà. Algú de la colla va avisar la policia i l’endemà, quan vam tornar a baixar, havia desaparegut. Mai vam saber a qui pertanyia ni si es tractava d’un crim amb una ocultació maldestra del cadàver, i l’estiu de 1970 va quedar enterrat sota els altres estius que el van seguir.
Estiu de 2017
La mà de la noia es va posar sobre l’espatlla del meu marit només un moment. La va retirar de seguida. Ho vaig veure i vaig dissimular. Què m’havia dit aquella mà? M’havia parlat d’una familiaritat que només sorgeix entre amants, una certa tensió dels dits que no sabia definir, un missatge amagat de tendresa. Vaig comprendre què passava i la meva ment va fer el que fan totes les ments quan alguna cosa fa massa mal: vaig intentar enterrar la sospita al lloc més recòndit del meu cervell perquè no podia ser que aquella alumna del meu marit que sempre venia a casa amb alguna excusa –ara és una partitura, ara és un consell sobre una peça que ha de tocar– fos la seva amant. Massa arnat, tot plegat. Professor i alumna, clixé màxim.
Aquella nit vaig somiar amb la mà del riu Ripoll, la veia en moviment, el seu dit índex adreçant-se al meu ull dret amb posat amenaçador. També apareixia el Nico brandant la mà i volent-me acaronar amb els cinc dits. La mà caient per la timba i arrossegant terra i pedres fins a aterrar a la riba del riu.
Evidentment, el meu marit em va dir que no, que m’imaginava coses, que era una paranoica i que com podia haver pensat ni per un moment un cosa així. “Pots posar les mans al foc que no he fet res!”, va exclamar fent-se l’ofès. En la seva negativa reiterada s’hi respirava un terror que em va acabar de confirmar el que jo ja sabia. És curiós els missatges que les mans envien quan s’atabalen, es mouen massa, rubricant la mentida. Només em va caldre instal·lar una gravadora al nostre vehicle per acabar descobrint que ella i ell eren amants, de feia temps. Escoltar l’enregistrament (només per a les meves oïdes, ningú més l’ha sentit mai) em va glaçar la sang... Però just després de tocar el fons del pou, em vaig impulsar cap amunt i vaig pensar: “Per fi, la veritat!”. Fa bon gust, la veritat, et destapa les oïdes, t’obre els ulls. Ah, i t’allibera les mans, que feia massa temps que estaven emmanillades.
El matrimoni, esclar, es va acabar i, juntament amb l’estiu de 2017, va quedar enterrat sota paperassa d’advocats, retrets, més mentides. També en això vam saber seguir el guió dels mals divorcis, quan gairebé ets a punt d’arribar a les mans. Mai vaig esbrinar el perquè d’aquell sainet estúpid quan, potser, n’hi havia prou de dir-me que ja no m’estimava.
Els primers mesos em vaig submergir en una mena de dol aclaparador, el cap com separat del cos, però vaig trobar mans que em van ajudar. I un dia em vaig adonar que ja no em feia tant de mal, que el tercer acte de la meva vida tot just acabava de començar, que entrarien nous personatges i que no tot està escrit. I malgrat que el 1970 em vaig quedar sense saber qui era el propietari de la mà mig podrida de prop del riu, ara havia après una cosa nova: jo tenia dues mans enganxades als braços... i eren només meves.
