Vint-i-cinc Vallesos en un número de Festa Major

A les portes de l’estiu, amb el desig de poder fer festa quan toqui i de parar tant la fresca com el canvi climàtic ens deixi, arriba una nova edició de Vallesos que fa una patxoca especial, perquè és la que correspon al nostre número vint-i-cinquè. I vint-i-cinc edicions, aviat és dit. Això vol dir que ja hem escrit i il·lustrat un bon gruix de pàgines de patrimoni, de memòria popular i de persones vallesanes de referència des que vam engegar aquesta aventura editorial la primavera de l’any 2011. I aquí som, fruit de moltes complicitats, teixides amb ganes renovades de seguir pouant en històries humanes i patrimonials d’aquesta comarca tan gran, tan diversa i tan poblada, però que té una ànima amagada i que, ens temps de globalització i bogeria tecnològica, ens agrada de fer lluir, perquè ens arrela, ens fa tocar de peus a terra i esdevé un modest element d’identificació benefactor.
I ara que n’arriba el temps, aquest Vallesos de número rodó és de Festa Major. En la carpeta d’aquestes pàgines fem una mirada aprofundida a les nostres festes majors, sobretot en allò que tenen de propi, de singular i lligat a la cultura popular i tradicional, perquè aquests elements simbòlics –com ara els gegants de cada poble i ciutat o les seves danses pròpies– transcendeixen els temps i els donen força intergeneracional.
En les darreres quatre dècades –i arran de la recuperació de la democràcia als ajuntaments– són nombroses les festes majors que han incorporat elements de participació ciutadana directa –com són les colles rivals o les lligades a elements del bestiari i del protocol festiu– que els donen personalitat, més enllà de la vistositat que tinguin pels espectacles que s’hi programen. Això era el que distingia les festes majors temps enrere, però aquelles festes exclusives a l’envelat, en les quals calia pagar entrada, marcades per desfilades de majorettes d’estil americà, han donat pas a un altre tipus de festa viscuda al carrer de forma permanent. Un model festiu que ha aconseguit que, en ple estiu, molta gent torni al seu poble o ciutat per Festa Major quan abans aprofitava aquells dies festius per marxar de vacances fora.
Seguint l’estela de les tan reeixides colles dels Blancs i Blaus de Granollers, que aquest estiu celebren quaranta anys de la seva creació –que es va originar en la recreació d’una antiga juguesca entre dos rajolers de la ciutat per veure qui feia més rajoles– no són pas pocs els pobles que avui tenen en la gent implicada en les colles el principal dinamitzador de la principal festa local. Hi ha colles que ja porten una trentena d’anys organitzades i semblen una tradició de tota la vida. I no és estrany si, com sosté en aquestes planes l’expert en cultura popular Jan Grau, la tradició existeix quan algú se la inventa i la gent se la creu i se la fa seva. De fet, la Unesco considera la cultura popular patrimoni immaterial de la humanitat i fixa en cinquanta anys els que calen perquè un element festiu pugui esdevenir patrimoni immaterial. En vistes a això, cal convenir que per aquests verals són moltes les vallesanes i vallesans que s’han fet molt seves les renovades festes majors.

Una imatge de la desfilada de majorettes a la Festa Major de Terrassa de l’any 1968. Foto: Josep M. Albero. Arxiu Municipal de Terrassa

Davantal

Vint-i-cinc Vallesos en un número de Festa Major