Potser pot sorprendre l’afirmació continguda al títol: quaranta anys de la recuperació. Però, sense cap mena de dubte, la Festa Major de Granollers és molt més antiga que del 1983 ençà, perquè la ciutadania ha tingut sempre un paper important en el seu desenvolupament. De moment, la notícia més antiga que se’n té és del 3 de gener de 1571, quan des de la parròquia es demanava la suspensió de la Festa Major, aleshores celebrada el dia de Sant Esteve, l’endemà de Nadal, perquè la gent es dedicava tot el dia als àpats i deixava d’anar als oficis. La part final del document deia: “Per ço deslibera lo dit consell e tots ensemps que de ací al devant nos fassa dita festa maior ni aqueix dia se tinguen balls a ffi que lo poble se divertesque en oir los officis y en lo que serà servey de Déu. E per ço sien fetes les crides necessàries”.

La Festa Major antiga, per sant Esteve
La festa major antiga es configurava bàsicament en la processó d’anada a Ofici i el mateix Ofici i poc sabem dels balls. El dia de la processó eren enceses les graelles que hi havia al llarg del recorregut. La teia que omplia dites graelles, tal com ho recull una crida municipal de 1786, anava a càrrec dels comerciants com a part de les contribucions. La part més recreativa de la festa ja la trobem documentada en una acta municipal de 20 de desembre de 1843, quan es decideix cedir la sala dels quarters el dies de Nadal i de Festa Major als comissionats dels solters per a les celebracions festives. A banda d’aquestes activitats, els programes de festa major continuaven al voltant de les processons d’anada a ofici i la missa en honor de Sant Esteve, patró màrtir de la ciutat.
El dia 2 de gener 1857 l’Ajuntament va proposar el canvi als primers dies de setembre, en els quals la bonança del temps i la situació econòmica dels vilatans permetia una bona celebració. Després de les converses amb el rector de la parròquia, es van crear unes comissions que anirien pels diferents barris a copsar l’opinió del ciutadans sobre el canvi a les noves dates. Es van crear les següents comissions: Pels barris de Sants Metges, Sant Domènec i Santa Elisabet, Esteve Viñamata i Jaume Nivell; pels de Sant Roc i Santa Anna, Josep Forns i Josep Cadefan; i pels de Sant Cristòfol i Santa Esperança, Miquel Casademunt i Nicolás Ribalta. El resultat de les entrevistes va fer que s’aprovés el trasllat de la festa major als dies 2 i 3 de setembre, malgrat la negativa del bisbe de la diòcesi. L'Ajuntament, en acta de 19 de juny de 1858, va nomenar Esteve March i Esteve Viñamata per intercedir davant del cap del Vaticà, en nom de Granollers, per fer efectiu el canvi de dates.
Fets els tràmits pertinents, obviant la negativa del bisbe de Barcelona i amb la complicitat del pare Pau Carbó, fill de Granollers i home d'influència al Vaticà, el Papa Pius IX firmava el 30 de juliol de 1858 l'autorització per traslladar la Festa Major de Granollers als dies 2 i 3 de setembre, mantenint la litúrgia religiosa del 26 de desembre.

Societats i ateneus fins a la Guerra del 36
L’últim terç del segle xix, la irrupció de les societats i ateneus Societat Coral Amics de la Unió, al 1877; el Casino, 1880; Centre Catòlic, 1881; la Unió Liberal, 1887; i l'Alhambra, 1891, donava un tomb a tota la programació lúdica i festiva, fins a l’esclat de la guerra el 1936. Per l’Ajuntament quedaven els acompanyaments als oficis i els actes més tradicionals: les sortides dels gegants, els focs artificials i les tronades.
L’any 1930, recollint una proposta de l’impressor Amador Garrell Alsina, el 1925 la festa va passar a celebrar-se l’últim dijous d’agost. En Garrell deia: “Llavors, dijous podria considerar-se mitja festa, és dir, el matí podria fer-se el mercat, com de costum, el qual indubtablement assoliria la mateixa importància que una Fira, i a migdia, coincidint amb l'acabament del mercat, podrien plegar-se tots els treballs, tal i com ho fan les fàbriques cada dissabte. D’aquesta manera, el treballador tindria mig dijous, puix que aquella tarda i nit podrien fer- se ja tota mena de festeigs, i tindria tot divendres, el dissabte i el diu­menge per a fer festa; és a dir, gaudiria de quatre dies de festa, i cada any no perdria més de dos jornals”.
L’esclat de la guerra del 36 va forçar la paràlisi festiva. L’entrada de les tropes franquistes el 28 de gener de 1939 va marcar una nova època en què la repressió va ser el denominador comú. Amb la pèrdua d’entitats com la Unió Liberal, la Festa Major va perdre tota la seva vistositat. Els programes de les festes majors de després de la Guerra estaven compostos, bàsicament, d’espectacles a la plaça de la Porxada i l’ajuntament també organitzava algun ball a la plaça, sarsueles i teatre a la nit. L'esport també era un clàssic dins la programació festiva amb futbol, boxa i combats de lluita lliure.
Als anys seixanta, amb el suport dels comerciants de la plaça, la Porxada s’omplia amb números de circ, pallassos i putxinel·lis per a la canalla. Completaven els dies de festa els actes que d’una manera ininterrompuda havien estat presents des de la segona meitat del segle xix: els gegants i capgrossos, les tronades i els castells de foc.

La fi de la dictadura
Amb la fi de la dictadura i l’arribada dels ajuntaments democràtics, el 1979, la gent envaeix els carrers. Amb el 125è aniversari de l’arribada del ferrocarril com a paraigües es va fer el pregó. Un grup de granollerins, sota el nom de la Murga, va ser l’encarregat de dinamitzar la festa, un mercat de productes de la comarca i un espectacular rellotge amb carilló vivent son els fets més recordats. Els intents dels anys 1980 de la mà dels Comediants; el 1981 al voltant de la recuperació del gegants Cosme i Damiana; i l’intent de descentralitzar la festa de la mà del grup La Farinera, no van assolir el que tothom desitjava.

La gran represa de Blancs i Blaus
El 1983 un grup de joves vinculats a l’Associació de Veïns de Sota el Camí Ral, inquiets per la dinàmica festiva, van començar a furgar en la història festiva de la ciutat. Una juguesca entre dos rajolers, recollida pel cronista i artista l’Amador Garrell al seu llibre Granollers Vila Oberta, del 1960, va ser el tret de sortida. El matx es va dur a terme el divendres 30 de juliol de 1987 i les apostes estaven vinculades als colors blanc per en Rayo i blau per en Maynou. El resultat va ser de 726 rajols fets pel blanc i 728 pel blau, amb una sola motllada de diferència. Al periòdic quinzenal El Nuevo Campeón de 15 d'agost d’aquell any sortia publicada la revenja del Rayo, amb una clara reglamentació per evitar l'enrenou de l'anterior juguesca. A banda de temes tècnics, també parlava dels jutges de cadascú i del color de les banderoles que portarien, que aquesta vegada serien blava i vermella. La cosa, va quedar en res…
Aquesta anècdota entre els Rajolers Josep Bonet –“el Rayo”– i Jaume Maynou –“l’hereu Maynou”–, també els va proporcionar els colors Blanc i Blau que varen utilitzar en aquella singular competició. La història del Rayo i el Maynou, més la recerca a l’hemeroteca municipal, l’estudi de llibres de costums, llibres sobre festes majors i la realització d’entrevistes personals, va convertir la iniciativa en un projecte engrescador de futur.
Les reunions van començar la primavera de 1983, l’esquelet de la festa era clar, dividir festivament la ciutat en dos colors el blanc i el blau, la gent hauria de prendre partit per un dels dos colors, competir amb actes i activitats els dies de la festa per acabar en un sopar de germanor, on hi hauria el veredicte i l’intercanvi de mocadors. El grup impulsor ja tenia color: eren els Blaus. Ara calia buscar els Blancs. La conversa amb el responsable del Casal del Jove va tenir uns bons fruits i al cap de poc temps ja hi havien els Blancs. El projecte va ser presentat a la regidora de Cultura, aleshores Montserrat Illa, que hi va donar suport.
El nou model de Festa Major, basat en la juguesca entre Blancs i Blaus, va tenir una resposta ciutadana que feia pensar que allò que van idear aquell grup de joves era possible. El tarannà i el futur d’aquella primera edició es veia reflectida en els parlaments que els presidents honorífics de les colles. El degà de la premsa local, Ferran Salamero, en nom dels Blaus, va dir: “Aquest any s’ha fet una prova amb els Blancs i Blaus per mirar de reanimar la Festa Major.../... Això ha sigut un assaig, que per la contribució que s’hi veu i en la forma que ha anat, jo crec que té d’anar progressivament i que, així com encara molts han marxat de vacances, l’any que ve, vist l’èxit que hem tingut aquest, no hi mancarà ningú, al contrari: que cridarem als familiars, vindran forasters i farem una Festa Major com mai s’ha vist. He dit”. El reconegut músic Josep Maria Ruera, en nom dels Blancs, va dir: “Com a president dels Blancs em sento obligat en aquest sopar a dir quatre paraules. La nostra festa, fins ara mig apagada, aquest any ens hem inspirat en aquella cèlebre rivalitat dels arreglos de dos rajolers.../... Jo, des de l’edat de divuit anys, he format part integrant, com a director d’orquestra, de centenars de festes majors d’arreu de la nostra terra. Aquestes festes que des de l’ofici religiós, els balls, els concerts, les serenates, les funcions d’òpera, fins l’apoteosi dels castells de focs artificials, són tot ple d’alegria i sana distracció per a tothom, pels de dintre de la població i els de fora, que hi acudeixen il·lusionats. Les enyoro i desitjo tornar-hi. Per tant, us prego que des d’ara no sigui distingit cap de nosaltres com a blanc o com a blau, sinó com a granollerí de bona mena. Ja tornarem a ser blancs o blaus en els dies de la pròxima Festa Major.”

Veus discordants a l’inici
Acabada la festa, com va passar el 1857 en el traspàs de l’hivern a l’estiu, també van sortir veus discordants. El full dominical de la Parròquia de Sant Esteve deia: “En la festa major passada, s’ha escarnit repetidament la fe dels cristians, en actes que el programa de l’Ajuntament indicava que mereixien atenció especial i en altres manifestacions espontànies. El fet es públic i no pas privatiu de Granollers. Més aviat s’inscriu en la tendència generalitzada d’alguns sectors del nostre país, com és prou conegut. Sempre hi ha hagut i hi haurà qui balla al so que toquen. No cal gastar-hi més tinta. A nosaltres ens correspon seguir l’exemple del patró de la ciutat, Sant Esteve: ser generosos en el perdó de les ofenses i així promoure una societat diferent on no tinguin cabuda les agressions ni físiques, ni estructurals, ni verbals. A l’autoritat li correspon vetllar perquè siguin respectats els drets de tots els ciutadans. Indiscriminadament. Ir­re­nunciablement. Ara que la desgràcia dels aiguats afligeix tants germans nostres, ara que la pau del món torna a passar per moments delicats, ara que tots –tots– tenim tanta roba bruta per rentar, ara que hi ha tant per fer, no ens posem traves a la roda. Siguem raonables!”
En els anys transcorreguts des d’aquell 1983 s’ha anat configurant tota una estructura festiva al voltant de les aportacions de les colles de Blancs i Blaus i els grups festius que elles han generat. Si es compara l’estructura festiva del primer any i la d’avui, la diferència es prou significativa. El nou model ha resolt perfectament com compaginar la innovació permanent amb les tradicions més emblemàtiques, marcant un nou estil de festa. Al llarg d’aquests anys s’han pogut recuperar tradicions pròpies com el ball de bastons documentat ja a finals del segle xix, les tronades de migdia de les quals tenim constància des de 1880, que fan que els ciutadans s’apropin a la plaça per fer tremolar el seu cos amb el soroll de la festa i els castells de focs presents, de manera quasi ininterrompuda, al programa des que la Festa va passar als primers dies de setembre.

Un model estès
D’altres manifestacions festives, potser menys conegudes en els inicis però importants a la dècada dels anys trenta del segle xx, també han estat recuperades com és el cas de la traca dels mil metres. També s’ha aconseguit la con­solidació d’un grup de portadors estable per als gegants de la ciutat, aglutinats al voltant de l’Associació d’Amics del Gegants i Capgrossos. S’ha aconseguit, malgrat que no sigui Carnaval, veure grups heterogenis de gent ballant el ball de donzelles a la plaça. A través de la festa s’han consolidat grups, considerats ja com a tradicionals, que n’han esdevingut parts fonamentals: els diables, el drac i el drac petit, la Gralla de foc, el Colom, la Guspira, el Bailo, la Guita dels Blaus, la Cuca dels Blancs, els Mecagun dels Blaus o les Guapes blanques i tot un seguit de grups fan que alguns actes ens recordin més a les festes de carnaval que a les clàssiques festes majors.

Un model estès al Vallès i més enllà
A la dècada dels anys noranta la rivalitat entre els Blancs i els Blaus, com a model festiu, ha estat un exemple seguit per altres poblacions de la comarca amb l’esperança de revifar, també, les seves festes majors La influència també ha arribat al veí Maresme, on la vila marinera de Premià de Mar la rivalitat entre Pirates i Premianencs també ha fet revifar la festa major. Aquest model de l’enfrontament festiu entre els Blancs i els Blaus, al no tenir una base religiosa, permet aglutinar a tot tipus de ciutadans al marge de les seves creences, fet importantíssim en els nostres dies. Aquesta festa ens dona, per sobre de tot, la possibilitat de reafirmar el sentiment de pertinença a una comunitat. Durant la setmana de la Festa Major a Granollers l’espai públic passa a ser, sense cap mena de dubte, de domini públic.
Aquest any 2023, doncs, no celebrem quaranta anys d’una festa major sinó que celebrem quaranta anys de la recuperació d’una manera singular de fer festa.