Celebrar la Festa Major al segle XXI
la festa major És una instantània de la societat i de com estableix les relacions entre els seus components –el poble i el poder– de manera força ostentosa
Amadeu Carbó
(text)
Vagi d’entrada que la millor festa major del món és... Ara és aquell moment que el lector, que sempre té raó, està pensant que la resposta és tan evident que no cal que l’autor suposadament expert en aquests afers festius descobreixi les sopes d’all. La millor festa major del món, i ho sap tothom, és aquella a la qual cadascú s’hi sent emocionalment compromès. És a dir, aquella que gaudim més des de la víscera que des del raciocini, més des de l’emoció que des del coneixement. I aquesta acostuma a ser la pròpia d’on hem nascut, on hem fet arrels, i d’altres motius normalment relacionats amb el sentiment de pertinença.
Dit això, i ara que totes les ànimes lectores estan tranquil·les de saber que és precisament la seva la millor de les festes majors que es fan i es desfan, entrarem en un terreny relliscós i per alguns incòmode ja que, d’alguna manera, ens posarem davant d’un mirall fi, que ens retorna una imatge d’alta definició del que realment som com a societat i que per norma general no coincideix amb el que voldríem ser. La festa és un reflex del que som en el sentit més profund.
La recuperació de l’espai lúdic
Som un país estrany, la nostra història recent ha condicionat del tot la manera de celebrar les nostres festes. Una dictadura feixista de prop de quaranta anys va convertir aquest tipus de manifestacions i celebracions col·lectives en aparadors de propaganda del nacionalcatolicisme. Només cal veure les fotografies de l’època on uniformes militars, sotanes i falangistes s’exhibien impudicament en els actes centrals de les festes majors davant d’un poble sotmès i sense oportunitat de canviar-ho.
Després, un cop mort el dictador i en època de transició, es genera un procés molt interessant que coneixem com la recuperació del carrer com a espai lúdic, l’espai natural de la festa. És difícil d’acotar en el temps la durada d’aquest periode. Encara trobem pobles i ciutats que s’hi troben immersos.
És en aquest moment que un esclat de creativitat popular aflora en els municipis que troben en aquest espai de temps i en la nova democràcia el camp adobat per reinventar la festa. Aquestes reinvencions o invencions directament, beuen en alguns casos d’una mirada o d’una revisió idealitzada del passat. És en aquest marc idealitzat que es recuperen –jo prefereixo la paraula reinventen o inventen– seguicis fastuosos amb elements d’imatgeria, com ara gegants i bestiari, cercant uns models pretesament d’autenticitat festiva, que d’alguna manera legitimin també aquests nous temps democràtics on tot és possible.
D’altres arrisquen en aquesta recerca de la identitat festiva i fan autèntiques creacions novedoses que no deixen de ser sorprenents pel grau d’implicació i els resultats d’un índex altíssim de participació de la ciutadania. Una llegenda, un malnom, un ofici, poden ser el punt de partida per construir tot un univers festiu que poc a poc va arrelant i fa forat fins al punt d’anar guanyant centralitat desplaçant tota aquella programació festiva que fins el moment era considerada de consuetud.
Màxima expressió de la sociabilitat
Quin és el camí o el model a seguir? Quin és el correcte dels dos que hem encetat en aquest article? No hi ha una resposta. Al final, serà aquella que tingui èxit, i cada poble, cada ciutat és un món i no hi ha un model exportable o replicable. En aquest tema, cada terra fa sa guerra. És veritat que alguns models exitosos tenen rèpliques o han estat fonts d’inspiració per a altres municipis, però cadascú ha de cercar la seva singularitat.
Però tota la fenomenologia festiva porta en el seu ADN conceptes com el de comunitat, col·lectivitat, socialització, i també ritual, tradició, popular, etc. I ara, darrerament, també conceptes patrimonials com patrimoni cultural immaterial. Al cap i a la fi, hem d’entendre les festes majors com la màxima expressió de sociabilitat o de pertinença del poble, la ciutat, el barri, carrer, etc.
Tothom té, a priori, un lloc definit en la festa, que d’alguna manera fa visible aquest pacte social. Per exemple: l’alcalde és al balcó amb les autoritats, els membres de les colles són a punt de ballar, i el poble expectant, a la plaça. En definitiva, és una instantània de la societat i de com estableix les relacions entre els seus components –la de poble i poder– de manera força ostentosa. Quan aquest pacte no és possible, parcialment o del tot, afloren respostes diverses que evidencien que alguna cosa xerrica i que no tot va a l’hora. Festes alternatives, contra pregons, accions de protesta, etc, són els indicadors que el pacte no s’ha renovat en la seva totalitat.
En constant evolució
Per altra banda, la festa no la podem entendre sinó l’observem com una manifestació cultural viva en constant evolució en una recerca constant per sincronitzar-se amb els temps que corren. Aparentment, i només aparentment, els actes de festa major, sobretot els tradicionals, es repeteixen d’un any a l’altre sense alteració, però no és ben bé així, ja que perdrien interès i sentit per acabar desapareixent. És a dir, s’han de posar constantment al dia.
És en aquest punt de la sincronia on la complexitat de la festa es manifesta, on algunes de les definicions i atribucions que els estudiosos han donat a la festa grinyolen. Fins i tot alguns dels punts que he apuntat més amunt, com per exemple, que “tothom té un lloc definit en la festa”. Si això fos cert, les nostres festes serien un reflex fidel de la diversitat humana i cultural dels nostres pobles i no és així, hi ha qui no hi és, potser per voluntat pròpia o per què, senzillament, no hi té lloc.
De fet, en les nostres festes hi predominen els aspectes culturals de la comunitat dominant, en aquest cas, és el que anomenem cultura popular i tradicional catalana, que actua com a cultura legitimada al temps que d’altres expressions automàticament queden excloses. Aquest és un tema espinós i de màxima complexitat.
Així, la festa com a expressió viva de la comunitat s’enfronta als reptes que com a societat ens tenim plantejats i que amb urgència cal abordar-los, o com a mínim pensar-hi i reflexionar-hi. Així, la sostenibilitat, el gènere, l’animalisme, la governança i la inclusió tindran un paper important a l’hora d’encarar en un futur immediat la festa i el seu paper en la cohesió de la comunitat.
La irrupció de les xarxes socials
Per anar acabant, obro un altra capsa de trons. Fins fa relativament poc temps, consideràvem la comunitat celebrant a aquell grup que in situ celebrava quelcom i que interaccionava d’alguna manera amb la celebració. La irrupció de les xarxes socials, noves formes de relació i també noves formes comunitàries, ha trencat per les costures aquesta idea cartesiana d’espai físic i comunitat definida i presencial. Una persona a l’altra banda de món pot interactuar, presenciar i viure la festa des d’un espai virtual a temps real i comunicar-se amb els que hi són físicament. Aquest fet és d’una importància cabdal i que ens obligarà a redefinir en un temps molt curt molts dels conceptes, i convencions relacionats amb festa, comunitat, celebració, etc.
El 2020, en el moment fort de confinament, en un article d’opinió a Vilaweb, vaig afirmar que, “si som capaços de virtualitzar l’escolarització dels més menuts, de fer les compres de productes bàsics en pàgines web, de treballar amb tot l’equip de professionals connectats, de lligar i tenir sexe amb una aplicació, d’assistir a oficis religiosos per YouTube, de rebre assistència sanitària amb el telèfon mòbil, de fer dinars i vermuts amb amics i familiars amb Zoom…, què ens impedeix de celebrar les nostres festes en línia?”. A mi, personalment, i a causa del desconeixement em genera basarda i no m’agrada, però crec que pot ser un repte apassionant.
Per acabar, retorno a la idea de la festa i el mirall, i més sabent que tot el món ens veu ja que els hem convidat a ser-hi: virtualment, però a ser-hi. Quan representem i celebrem la tradició, la festa, no fem res més que posar-nos un mirall d’alta definició davant del nas. Aquest mirall, fidel, no reflecteix l’acció que realitzem en aquell moment concret; això seria una banalitat. En canvi, sí que estic convençut el mirall ens reflecteix i ens diu que, en la festa, en els seus rituals, en les seves formes de representació, es transmeten els valors en els quals aquella comunitat sustenta les seves identitats, les seves formes de veure i de veure’s en el món.
Bona festa major!
Carpeta Alegria, és Festa Major!
