Les paraules poètiques de Josep Carner que venen a prologar la presentació d’aquesta carpeta de Vallesos, titulada Paisatges vius i viscuts, expressen l’emoció intensa que els paisatges poden arribar a despertar en l’ànima humana. Paisatges entesos com tot allò que es veu i es mou sobre la faç de la terra i que finalment comença, també, en allò que esguardem des de la finestra de casa.
Espais que són fruit d’una natura primigènia i també de la vida humana quotidiana que s’hi fa i s’hi ha desenvolupat al llarg dels anys, que alhora els ha modelat i transformat fins arribar a crear, a vegades, allò tan inhòspit que se n’ha dit no-llocs.
El paisatge és un patrimoni de primer ordre, carregat de valors tangibles i intangibles, amb uns trets que li donen personalitat i caràcter i que causa una identificació en aquelles persones que l’habiten i que, en funció de la seva qualitat, se’n poden sentir més o menys integrants. I aquestes no són qüestions irrisòries sinó transcendents, que afecten el benestar i la qualitat de vida de les persones. Tant és així que el dret al paisatge s’ha configurat com un dret de ciutadania dels de nova generació, reconegut pel Consell d’Europa des de l’any 2000.
Al nostre país tenim una gran riquesa paisatgística i des d’un organisme pioner com l’Observatori del Paisatge, creat l’any 2005, s’indica que, per les seves dimensions, Catalunya és un dels països amb més diversitat paisatgística d’Europa. El mateix Observatori ha estudiat a fons els paisatges de tot el Principat i n’ha catalogat fins a 134 de diferenciats, vuit dels quals en territori del Vallès, que són els següents: la plana del Vallès, Sant Llorenç del Munt-l'Obach-el Cairat, Collserola, la Serra de Marina, el Montseny, el Baix Montseny, els Xaragalls del Vallès i els Cingles de Bertí i Gallifa.
A partir d’aquesta dissecció, Vallesos s’ha volgut endinsar en cadascun d’aquests paisatges per explicar-los amb històries humanes que mostren els forts vincles que generen.
Va ser l’antropòleg francès Marc Augé qui va encunyar l’expressió no-lloc per definir espais impersonals i intercanviables, on les persones hi són anònimes i solitàries i hi viuen sense apropiar-se del lloc. El teòric francès ho descriu parlant sobretot de tantes àrees comercials i de serveis despersonalitzades que han proliferat arreu, però, obrint el prisma, veuríem que, avui i aquí, veritables paratges es converteixen en no-llocs per l’urpa urbanitzadora incorregible.
Que el país sigui ric en paisatges no vol dir que la qualitat paisatgística sigui gaire òptima i cal molta més sensibilitat davant la descurança que permet continuar fent tants de nyaps. Des de l’Observatori del Paisatge es defensa que cal injectar qualitat als espais més banalitzats i menys valorats socialment per retornar-los un significat que els permeti recuperar la memòria i la identitat. Aquest és el repte.
I com el príncep dels poetes, sempre ens restarà invocar la força inspiradora d’una deessa antiga, jacent sota terra i amatent.