És poc sabut. L’arxiu més important de partitures per a cobla es troba a Sabadell. La cobla Mediterrània neix, creix i innova a Sabadell. La Cobla de Cambra, menys popular però amb una ingent feina divulgativa, també.
Darrere de tot plegat hi ha en Josep Maria Serracant, que ha dedicat i dedica tota la seva vida a la promoció de la cobla i a la seva normalitat com a eina musical. Discret en la difusió del seu nom, però cofoi per tots els reptes aconseguits, treballa des de la seu de l’associació Músics per la Cobla al barri de Can Feu de Sabadell: arxiu, sala d’assaig i quan convé estudi de gravació. Com diu en Josep Maria, “es comença des de zero i vas fent pila sobre una base sòlida”.
La dèria musical de Serracant comença “anant al darrere” de la que va ser la seva dona, la Montserrat Camps, que ballava en una colla sardanista: “Acostant-me a ella em vaig acostar a aquest món”. De jove va començar a saber de solfa demanant les partitures a les cobles: va copiar dues sardanes i en va escriure una: “A la meva Montserrat”, que la cobla Sabadell va estrenar mentre ell s’amagava darrere els músics”. El 1963 tenia 17 anys i s’integra a la colla sardanista Bell Punteig “i també començo a compondre algunes sardanes.”
La biografia de Serracant acumula fites a base de tenacitat i de buscar complicitats amb figures importants de la nostra música. El primer, Josep Maria Bernat, “mestre i germà gran”. Tots dos, autodidactes, creixen a base de comentar les obres en nits senceres al taller de sastreria de Barcelona. Aleshores es vaig “començar a atrevir” a presentar-me a concursos i ja s’emporta algun premi a unes sardanes “que no eren per ballar: la cobla per a mi és l’orquestra que tenies a mà i veig les sardanes com a esbossos simfònics”, indica. Un dels darrers guardons, el Premi SGAE de Sardana de 2009 per Paisatge de ponent amb amics.
Dos fets encarrilen la trajectòria del jove Serracant i la seva colla. Primer: l’any 1973, el fill d’un col·leccionista de partitures per a cobla es treu del damunt un arxiu de 4.000 o 5.000 títols, “que vàrem guardar a casa”. Segon: la idea de Bernat de crear una cobla amb l’ambició d’anar més enllà de les ballades de sardanes: neix la Mediterrània el 1976, tot i que no debuta fins el 1979, bo i assajant al soterrani del domicili sabadellenc de Serracant fins entrat el segle xxi.
La Mediterrània declara les seves intencions amb el mític disc i concert al Palau de la Música amb la Companyia Elèctrica Dharma, el 1981. Un abans i un després en la consideració social de la cobla. Menys sabut és que la trobada entre el rock i la cobla es va gestar en una nau de can Serracant. “Cal fer servir la cobla per tot el que es pugui”, manté en Josep Maria. A partir del 1980 s’ha anat obrint molt: “Hem fet arranjaments de tot, de música clàssica, jazz,... Ara estem arranjant Alberto Ginestera, els Quadres d’una exposició de Modest Mussorski, o la Música Aquàtica de Haendel”, explica. La cobla “és molt propera a la big band de jazz. Ha estat molt interessant sentir-hi la Rapsody in blue de Georges Gershwin”. Això també és possible perquè els músics tenen bona formació i la construcció dels instruments ha evolucionat. Alguns intèrprets s’han format amb la beca Josep Maria Bernat, de l’ajuntament de Bellpuig, també promogut des de Músics per la Cobla.

L’associació
El 1992 mor sobtadament Josep Maria Bernat i Serracant es confabula amb Jesús Ventura, que assumeix la direcció de la Mediterrània. Amb la voluntat de donar continuïtat al projecte dels Amics de Josep Maria Bernat neix Músics per la Cobla, que aglutina bona part de les dèries i coneixences de Serracant. Enregistraran tota l’obra de Bernat, i a partir d’aquí de més i més autors. Comença l’expansió de l’arxiu fins als 40.000 títols actuals: “No són per guardar, sinó per fer-los servir, per difondre”. L’entitat promou enregistraments monogràfics de compositors (una trentena de discos). L’instrument és la Cobla de Cambra de Catalunya, creada el 1997, que més aviat és una ‘selecció nacional’ d’un centenar de músics adequats per a cada repertori.
La discogràfica vallesana Picap edita i distribueix les produccions, tant en suport físic com a les plataformes digitals: “De discos se’n venen pocs, però la difusió és elevada. També tenim 150 subscriptors que reben tot el que fem”. Actualment, bona part de la feina consisteix en la digitalització de partitures, que es pengen al lloc web a disposició de tothom, especialment les cobles, junt amb el Diccionari de compositors.
Una altra vocació de l’entitat és convidar creadors de tot el món a escriure obres per a cobla: “Convocar concursos està bé, però els acaben guanyant sempre els mateixos. Anem a buscar nous autors.”
L’altra gran amistat de Serracant és Manuel Oltra, a qui va acompanyar fins l’últim moment: “He après d’ell escoltant-lo. A la seva música hi ha el just per fer l’efecte que toca. Ell deia: has de tenir l’oient atrapat: que no vegi a venir què vindrà”. I “les coses curtes: no som al segle xix””. Més noms: Antoni Ros-Marbà, de qui ha après als seus cursos de direcció: “És una manera de mantenir-se jove, compatir aprenentatge amb gent que comença”, diu. Actualment, Bernat Castillejo dirigeix la Mediterrània, un altre dels encontres il·lustres del cercle de Serracant, que també busca complicitats amb el món de la clàssica, com a membre Joventuts Musicals de Sabadell.
El repàs a tota la trajectòria eclipsa el tema de conversa preferit pel Josep Maria, que són els projectes de futur: concerts, produccions, discos,... Fins i tot la voluntat que l’arxiu tingui un lloc en la posteritat: “M’agradaria que algun ajuntament el vulgui adoptar, i seria la seva joia, però això ja es veurà”, conclou.