Tres llibres publicats amb Edicions del Periscopi i un èxit de públic i crítica molt notable. L’escriptora Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975) s’ho mira amb cautela i opta per seguir treballant amb la minuciositat i la plena llibertat que destil·len les seves obres. Anatomia de les distàncies curtes, publicat el 2016, és un recull de contes que va destacar per oferir una veu sorprenent, capaç de condensar grans emocions en personatges amb qui podem topar en girar la cantonada. El 2018 va veure la llum la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes. Es confirmava la seva destresa per construir situacions amb carn, ossada i profunditat psicològica. Congriant complexitat i senzillesa –marca de la casa–, acaba de publicar una segona novel·la, Dolça introducció al caos, en què posa en qüestió el mite de la maternitat.
Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona, Orriols es dedica actualment a escriure, després d’haver treballat en feines diverses, com a teleoperadora, assistent en una agència literària, guia en un museu i factòtum en una escola universitària. “He escrit tota la meva vida”, explica. “Omplia llibretes i més llibretes quan era petita, però eren coses per a mi, m’explicava el meu dia a dia, els pensaments, no tenia cap intenció creativa. Quan vaig escriure els contes d’Anatomia... estava fent una formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Amb la formació ja acabada, vaig pensar que el ‘no’ ja el tenia i vaig preguntar a Periscopi si els en podia enviar un parell. I aleshores ja va anar tot rodat”.
Considera que ha tingut una sort immensa perquè, havent treballat en una agència literària, recorda bé el viacrucis a què es veuen sotmesos els autors novells quan s’adrecen a les editorials. “No sé què em va impulsar a voler-los publicar. Era un moment personal ben estrany i la feina que feia durant tot el dia ja no m’omplia gens. També hi havia l’atreviment aquell de no saber que passaria tot el que ha acabat passant”. La concessió del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2018 per a Aprendre... va ser l’empenta definitiva per dedicar-se full time a escriure. “Soc conscient que he tingut una sort immensa amb els tres llibres. Per haver-los publicat en un catàleg tan bo, per haver estar rebuts tan bé pel públic i per la crítica, i que no hagin passat desapercebuts, però també sé que si m’aturo gaire en aquest soroll, tampoc no em portarà res. Prefereixo seguir treballant, en tot cas, per aconseguir reconeixement. M’interessa molt més que l’èxit”, comenta.
Què sorprèn, i molt, en la seva literatura? La crítica ho ha deixat clar: la capacitat de despullar el dolor, l’absència de sentimentalisme en benefici de l’exploració dels sentiments, la força dels personatges, la gestualitat quotidiana en què ens podem reconèixer tots, l’empatia de l’autora pels personatges que poden semblar durs sense ser-ho... i encara hi hauria més a dir. Aposta per situar els personatges “al límit, a punt de caure, a punt per descobrir qui són realment. No m’agraden els personatges plans, m’agrada que la literatura desperti moltes coses i els personatges en situacions límit ho faciliten molt”.
La seva forma de treballar no respon al perfil de l’autora planificadora. “Escric quan els nens són a l’escola o quan estic sola sense ells, que no passa gairebé mai. No planifico gens, tot és molt impulsiu i caòtic al principi. Parteixo gairebé sempre d’un personatge que m’agrada i després, depèn de les meves inquietuds del moment, del que tingui ganes d’estirar i reflexionar, li faig un vestit a mida que és la història. Dit així sembla tot molt premeditat, però no ho és gens. De fet, començo amb una idea al cap i sempre n’acaba resultant una altra”.

Escoltar i escoltar-nos
A Aprendre a parlar amb les plantes posa en primer pla la peripècia vital de la Paula, a qui el seu company li diu que la vol deixar i que, molt poc després, mor en accident. El doble dol de la Paula és l’eix d’una història que es capbussa en la perplexitat de la pèrdua. La seva història personal (el seu company i pare dels seus dos fills va morir en un accident aeri el 2015) podrien fer pensar que hi ha molt d’autobiogràfic en aquesta novel·la. Ho rebat: “En tots tres llibres hi ha molta experiència meva, si no, no sabria escriure. Tota ficció és real perquè bec del meu entorn més directe, hi afegeixo de tot i més, i molta imaginació, però Aprendre... no és menys ficció que les altres. L’estat d’ànim del moment em va portar a escriure sobre un tema que, d’entrada, no entrava en els meus plans”.
Detenir-se a parlar de dol i mort no semblaria el més atractiu en una societat en què tothom vol aparentar ser feliç (almenys a les xarxes socials). Orriols creu que “tot passa a una velocitat vertiginosa i que estem perdent la facultat d’escoltar i escoltar-nos. Per mi la literatura és dels pocs llocs on trobo les condicions ideals per fer-ho, tant quan llegeixo com quan escric”. En aquest sentit, la Paula, la protagonista d’Aprendre... li ofereix la possibilitat de mostrar un ésser humà “amb una coherència immensa. És algú a qui ningú pot ajudar, que intenta fer-ho sola i que se’n surt prou bé. Me l’estimo moltíssim”.
Escriure sabent que les seves obres tenen molt de reconeixement no li ha comportat bloqueig, però sí molt de respecte. “El que em diuen els altres m’afecta molt, moltíssim, és el meu defecte més gros, així que faig l’exercici de pensar que fora pot tronar, però que no va amb mi. També hi ha molta gent a qui no li agraden els meus llibres... Crec que he d’intentar anar amb peus de plom i llegint i aprenent més per escriure millor”, diu.
Confirmant la bona acollida de les dues obres anteriors, Dolça introducció al caos és un nou tour de force. “A veure com anirà”, comenta. “Tenia ganes d’escriure aquesta novel·la, plantejar una mateixa contradicció des de dos punts de vista diferents, poder defensar el desig i el rebuig de la maternitat i la paternitat. Aprofundir en allò que deixem de ser quan prenem la decisió de ser una altra cosa. Explico com la manera d’estimar-nos va canviant i l’empatia pot substituir l’amor romàntic”.