El volum treu a la llum textos emotius dedicats al seu poble d’un soldat, Sebastià Falcó, 78 anys després de morir al front

Vuitanta anys després de l’inici de la Guerra Civil, el Port de la Selva veu aparèixer un llibre que narra i documenta l’exili, la repressió franquista i l’esforç de la gent per sobreviure en la llarga postguerra d’un poble que va ressorgir d’entre les runes. Es tracta d'”El Port de la Selva després de les bombes”, del periodista Vicenç Relats, que continua un altre llibre seu publicat l’any 2013 -“El Port de la Selva sota les bombes”-, que rememorava els intensos bombardejos i altres fets tràgics soferts durant la guerra en aquest municipi del Cap de Creus.

 

cobertesa-d

 

Testimonis i material documental

El llibre, editat per Gent i Terra, es basa en el testimoniatge dels veïns de més edat, així com en material documental -cartes, fotografies, memòries, etc- extretes d’arxius familiars, que es completen amb un ampli treball d’investigació dut a terme en arxius militars i civils. Perquè a més de retratar la vida quotidiana d’uns anys de misèria, racionament i estraperlo, de delacions contra els republicans i de la necessitat d’aconseguir avals entre els franquistes, el llibre ressegueix el camí a l’exili d’alguns portselvatans, així com les execucions i morts en camps de concentració que van patir un mínim de sis veïns. (L’agutzil Antoni Grau Manera, el guàrdia d’assalt Jaume París Rotllan i el soldats Lluís Puignau Cervera, Llorenç Palomeras Ferrer, Ferran Falcó i Galí i Jesús Paltré Nuñez). També s’acosta a algunes de la cinquantena de causes judicials obertes contra portselvatans en tribunals militars o al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas, com va ser el cas de l’alcalde Jaume Massot Galceran, que no va tornar mai més al seu poble.

El llibre fa una aportació significativa al que va suposar la postguerra a Catalunya -també amb fets com les epidèmies de tifus i malvestats climàtiques com la gelada del 1956-, amb la singularitat concreta que el Port de la Selva havia estat el poble més bombardejat per l’aviació feixista i després va ser àmpliament militaritzat.

El relat s’inicia pocs dies després dels bombardejos fora de mida que el Port va viure els darrers dies de la guerra, el 5, 6 i 7 de febrer de 1939. Havien estat més de 110 les tones de bombes llançades per l’aviació feixista alemanya en aquells tres dies de febrer, tal com van documentar el 2014 els historiadors experts en la guerra aèria David Gesalí i David Iñíguez. Uns bombardejos que es van repetir fins a 26 vegades en 24 hores, en una insistència que s’explica per la situació estratègica del moll portselvatà, a través del qual l’exèrcit de la República es rearmava. La temença del comandament de l’exèrcit franquista que des d’aquell punt hi pogués haver un intent per reembarcar tropes per anar a defensar la República a València, va ser a l’origen d’aquella bogeria de bombes que van doblar les que Barcelona va rebre els tres fatídics dies de març de 1938, que van causar un miler de morts.

Després de fer-lo bombardejar del dret i del revés, les autoritats franquistes van incloure el Port de la Selva en la declaració de “zones devastades” que requerien una especial actuació reconstructora, però també va ser considerat fins molts anys més tard “zona de guerra”, on calia accedir-hi amb un salconduit. L’àmplia presència d’efectius de l’exèrcit que s’hi van establir va militaritzar el paisatge i la vida quotidiana del poble fins a primers dels anys seixanta. Entre la presència militar hi destacava el tinent general Manuel Baturone Colombo, governador militar de Girona entre 1946 i el 1954, que es va establir amb residència al Port fins que hi va morir l’any 1977 i es va convertir en tot un poder fàctic local.

Ambient militaritzat

L’exèrcit franquista es va apoderar del Port pràcticament durant dues dècades, amb l’establiment de forma immediata d’una companyia de sapadors que hi van reparar ponts derruïts i amb la posterior incorporació de batallons d’homes que van construir-hi grans búnquers i nius de metralladores. Formaven part del pla per fortificar tot el Pirineu en la lluita contra els maquis i per evitar una hipotètica “invasió” dels aliats antifeixistes de la Segona Guerra Mundial, que el general Franco temia enormement, i que no van arribar mai.

A més, l’exèrcit també va establir-hi campaments regulars d’instrucció de reclutes. Els soldats es van fer habituals als carrers d’un poble molt enrunat i empobrit, on l’incipient turisme dels anys vint i trenta havia desaparegut i que es va enginyar alguns serveis de manutenció per als militars. A moltes cases els va ser un complement de l’economia precària de l’època, on la pesca -que hi era la principal font de riquesa- es comercialitzava a baix preu.

Durant una bona colla d’anys el rector del poble va ser un rígid capellà castrense, Modest Maspoch, que fins i tot enviava la Guàrdia Civil a reclutar els homes que treballaven als horts els diumenges, per fer-los anar a missa. L’Església va ser una aliada decidida del règim dictatorial els primers anys del franquisme, fins a l’arribada el 1958 de mossèn Pere Casals Alberní com a rector. De tarannà obert i catalanista, Casals va passar a ser molt mal vist pel règim, amb informes de Falange que l’acusaven de ser un revolucionari “rojo separatista”.

I és que els primers anys seixanta van ser políticament convulsos al Port de la Selva, amb grans divisions en el consistori franquista, arran d’un primer projecte urbanístic beneït per l’alcalde Sebastià Nadal que preveia construir una gasolinera damunt de la platja, allà on els pescadors -que van aturar el projecte- estenien a eixugar les seves xarxes. Això era en els anys que el turisme tornava a treure el cap i el poble aturava la progressiva despoblació viscuda, amb l’arribada dels primers immigrants procedents d’Andalusia.

A partir de les vivències dels testimonis, Vicenç Relats reconstrueix episodis viscuts des del mateix 10 de febrer de 1939, quan s’hi va consumar l’ocupació franquista. Després d’haver perdut una quarantena de veïns a la guerra -al front, en els bombardejos o assassinats per escamots al dictat de la FAI- van ser moltes les dificultats del poble per aixecar-se de nou, delmat per un exili i emigració massives. I als sis veïns que fins l’any 1944 van morir afusellats o en camps de concentració del feixisme caldria afegir-hi la mort de tres veïns -i molts d’altres de ferits- per l’explosió de la multitud de bombes que hi van ser llançades durant la guerra. No és perquè sí que encara a hores d’ara al Port hi exploti de tant en tant arsenal de fa vuitanta anys.

L’exiliat i mecenes Dalmau Costa

El llibre documenta l’exili a França de qui va ser el tinent d’alcalde republicà, Leandre Esparoner Bohigas, així com l’exili a Mèxic dels germans Dalmau i Antoni Costa Vilanova, fills de l’emblemàtic Hotel Comerç, fortament compromesos amb la Generalitat republicana. Aquest va ser un fet que les autoritats franquistes no van passar per alt a la seva mare, Remei Vilanova, condemnada a desterrament per causa dels seus fills. Dalmau Costa, que havia estat fundador d’ERC i el Cap de Cerimonial del Parlament durant l’etapa republicana, va viure una intensa vida en el negoci de la restauració a la capital mexicana, que el va convertir en una figura destacada de la societat mexicana i entre la colònia catalana, en la qual va ser un mecenes cultural. A més del president Tarradellas, Dalmau Costa va arribar a rebre als seus establiments personalitats internacionals com els presidents de França i els EUA, Charles De Gaulle i Ricard Nixon.

El llibre, de 170 pàgines en format 22 x 22 cm i àmpliament il·lustrat, també inclou el documental en format DVD “Les guerres lluny de les nostres terres i, si pot ser, enlloc”, basat en el testimoni de Caritat Costa i Galí, una lúcida veïna del Port de la Selva que va morir el 25 de maig passat, a les portes dels cent anys que compliria aquest 31 d’octubre. “A la guerra no hi mor ningú, els maten”, emfasitzava Caritat Costa i Galí, amb més contundència que cap Nobel de la Pau.

 

Entrevista a Vicenç Relats