Cumella: art arrelat al fang des de 1880

El granollerí Toni Cumella porta la ceràmica a l'arquitectura del segle XXI, entroncat en el mestratge del seu pare, el genial ceramista i escultor Antoni Cumella, de qui s’està commemorant el centenari del seu naixement

Arnau Queralt i Bassa (text) , Miquel Llach (fotografies)

“No aspiro a res. No renuncio a res”. Aquestes curtes frases són part de l'ideari de Toni Cumella i Vendrell (Granollers, 1951). Industrial de la ceràmica. Alquimista. Artista. Vallesà d'ànima i granollerí militant, amb projectes dins i fora del nostre país. Excursionista acostumat a fer el cim, defuig parlar d'èxit i prefereix anar pas a pas. I sense aspirar a res ha creat –o ha refet– la pell d'alguns edificis i recintes emblemàtics i ha contribuït –i contribueix– al procés de construcció de projectes singulars, a través dels quals ha introduït plenament les seves peces ceràmiques a l'arquitectura més innovadora del moment.
Enginyer de formació, l'any 1970 en Toni s'integra definitivament a l'equip del treball del taller familiar, l'obrador on el seu pare, el genial ceramista i escultor Antoni Cumella Serret (Granollers, 1913-1985), de qui la seva ciutat està acabant de commemorar el seu centenari. Allà combina la seva activitat com a ceramista de torn amb la fabricació seriada de petites porcions d'art que recobriran terres i parets de cases arreu del país.
En Toni insisteix molt en la figura del seu oncle Joaquim Regàs, sempre al peu del canó, sempre al costat del seu germà. Un puntal del taller, la presència i suport del qual va permetre a l'Antoni poder crear i desenvolupar la seva faceta artística, viatjar arreu del món presentant la seva obra, participant en jurats internacionals de ceràmica, etc. De fet, i com apunta en Toni, el procés creatiu a can Cumella va ser sempre una obra col·lectiva, en què destacava també la participació de dues químiques de capçalera: Angès Vendrell, la seva esposa, i Montserrat Regàs, la seva germana. Cal remuntar-se a l'any 1880 per trobar l'origen de l'obra de l'Antoni, la del Toni, així com l'embrió de Ceràmica Cumella, l'empresa de productes ceràmics ubicada al capdamunt del carrer Girona de Granollers, en un punt neuràlgic de la ciutat. Aquell any, Josep Regàs Cruells, terrissaire procedent de Breda va obrir un petit taller-botiga on produïa i venia ceràmica per anar al foc (olles, cassoles, etc.). L'any 1920 Josep Regàs, vidu i amb un fill, es va casar en segones núpcies amb la seva cunyada Francisca Serret, vídua del joier Joaquim Cumella, mort tot just tres anys abans. Cadascú arriba amb un fill a aquest segon matrimoni: eren l'Antoni Cumella Serret i en Joaquim Regàs Cumella. Pocs anys més tard, la família creixerà amb el naixement de la Montserrat Regàs Serret.

La biblioteca de Granollers, font de desvetllament artístic
Iniciat en l'ofici des de ben jove al taller familiar, hi ha una anècdota que el mateix Antoni Cumella va explicar a l'historiador granollerí Jordi Planas durant una entrevista que aquest li va fer l'any 1982 en motiu del seu nomenament com a Fill Predilecte de la Ciutat de Granollers. En l'entrevista, emesa per l'emissora de ràdio municipal i posteriorment publicada a la revista Lauro, Cumella deia, en relació a la seva vocació artística: “El desvetllament el dec segur a la Biblioteca Popular de Granollers. Jo feia l’ofici de terrissaire, però vaig creure que amb ceràmica es podien fer coses que fossin art de debò”.
I també va apuntar: “em va caure a la mà un llibre que he tingut sempre amb mi sobre la ceràmica xinesa, de Hobson (la traducció del llibre anglès). Allà vaig caure d’esquena. Vaig descobrir que hi havia la ceràmica xinesa del segle x, xii ... Allà vaig veure que hi havia ceràmica en el món. El comentari que va escriure la bibliotecària en la meva fitxa de lector, després de relacionar els llibres demanats durant un any era: ‘prova evident d’un artesà que vol esdevenir artista.”

Ceràmica de Granollers, al món
Tot i que més tard confessava, en alguna entrevista, que no li agradava exposar, l'any 1929, amb tant sols 19 anys va fer la seva primera exposició individual, patrocinada per l’Agrupació Excursionista de Granollers i inaugurada per Santiago Rusiñol. L'any 1936 va fer el salt a Barcelona, on la Galeria Syra li va organitzar una exposició individual que va portar conseqüències positives: el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, li va concedir una beca d'estudis a París. Allà va coincidir per uns dies amb un dels altres grans ceramistes catalans de projecció internacional: Josep Llorenç i Artigas. Dues figures cabdals de la ceràmica amb les quals, segons Alexandre Cirici, reconegut crític d'art, “la ceràmica catalana té, per primera vegada, un paper decisiu sobre tot el planeta” (Ceràmica Catalana, 1977).
Pocs dies després d'arribar-hi, esclata la Guerra Civil i Cumella decideix tornar, tot i que Llorenç Artigas li ofereix ajuda i un taller per treballar si es queda a París. Només tres setmanes després d'arribar a la capital francesa, Cumella emprèn el retorn i viu la guerra com a sanitari al front d’Aragó. En acabar la guerra, i després d'un període reclòs al camp de concentració de Porta Coeli, a València, Antoni Cumella veu com l'any 1940 li és retirat el passaport. Això el converteix, paradoxalment, en un artista amb projecció i reconeixement internacional –l'any 1951, per exemple, rep la Medalla d'Or de la Triennal de Milà– però que viu reclòs al seu país sense possibilitat de sortir-ne fins a l'any 1952. Amb una vocació d'experimentador constant, Antoni Cumella el 1953 va fer les primeres plaques de ceràmica esmaltades, que van evolucionar cap a les escultures i els murals escultòrics. En la mateixa entrevista de Jordi Planas de l'any 1982, i responent a una pregunta sobre si existia una divisió entre arts majors, o belles arts, i arts menors, o arts aplicades, Cumella responia: “...quan jo tornejo una ceràmica, sé que faig una escultura de revolució. Aquesta distinció entre arts majors i arts menors és un concepte que és totalment un producte de la fi de la Revolució Francesa, quan s’estableixen les acadèmies i es distingeix entre belles arts i arts decoratives, i això va persistint així. A mi em faria molta gràcia que algú em volgués explicar on és el límit entre la pintura i l’escultura, entre l’escultura i l’arquitectura, entre l’arquitectura i el teatre, entre la pintura i el teatre, entre la música i... Si hem tirat a terra moltes fronteres, per què hem de mantenir aquestes ...?”.
Des d'una volguda llibertat i independència, i des del seu taller de Granollers, Antoni Cumella va construir una sòlida carrera de ceramista. L'any 1954 va guanyar el premi de Cuba a la 2a Bienal Hispanoamericana que va tenir lloc a l'Havana i el 1955 va dur a terme la seva primera gran exposició al Museo de Arte Contemporáneo de Madrid. L'any següent va exposar per primera vegada a Bonn, a Alemanya, on va compartir la mostra amb Joan Miró. El 1957 va guanyar per tercera vegada una medalla d'or a la Triennal de Milà i a partir de 1962 va exposar la seva obra en museus i galeries d'arreu d'Europa, però també a la capital dels Estats Units d'Amèrica.

Un camí trenat de col·laboració
L'obra del Toni entronca directament amb la del seu pare. Després de la mort d'Antoni Cumella i de Joaquim Regàs, l'any 1985, pren la decisió de reorientar el taller cap al desenvolupament de projectes d'arquitectura i peces d'art a gran escala, començant per la participació en la restauració de la casa Batlló i del Park Güell –ambdues obres d'Antoni Gaudí– entre els anys 1989 i 1992.
Com va escriure fa uns anys l'arquitecte Òscar Tusquets a la revista Lauro, “en Toni va decidir que el seu camí no era realitzar obres artístiques en solitari, sinó el de col·laborar –amb el seu profund coneixement de les possibilitats de la ceràmica, amb la seva tècnica i amb el seu talent– en obres d'altres artistes”. Modelant idees.
I amb aquesta visió, i sense aspirar a res, però sense renunciar a res, ha continuat forjant-se una trajectòria feta a base d'esforç i rigor, però sobretot d'il·lusió pels projectes i de compromís amb la feina ben feta. Així, des del seu taller de Granollers, ha ajudat a modelar, entre altres, el Parc Diagonal Mar i el mercat de Santa Caterina en col·laboració amb els arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue; els pavellons del recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau; els pavellons d'Espanya a l'Exposició Internacional dels anys 2005 al Japó i 2008 a Saragossa; la seu del Centro Botín de Arte y Cultura, a Santander, en col·laboració amb el prestigiós arquitecte italià Renzo Piano... Un modelar idees que en els darrers anys ha combinat amb la formació d'estudiants de la prestigiosa Architectural Association School of Architecture (AA) al seu taller de Granollers.
A Kassel, a la prestigiosa exposició Documenta, l'any 2012 es va dir que Antoni Cumella va fer entrar la ceràmica a la modernitat. Toni Cumella, com va escriure Christopher Pierce, de l'AA, ha fet entrar la ceràmica al segle xxi. Sense aspirar a res, però sense renunciar a res. Amb arrels aferrades al fang des de 1880 i amb un futur que ja té un nom, el de Guillem Cumella, el seu fill gran.
Cumella: art arrelat al fang des de 1880

A la foto, Toni Cumella i el seu fill Guillem davant d’un mural fet pel seu pare i l’avi, Antoni Cumella.

Antoni i Toni Cumella a l‘entrada de l’exposicio que li van dedicar a Hambug, l’any 1971.

Toni Cumella al despatx, treballant.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara