Doctor Prats, fusió terrassenca

”I ara tot està per fer, que no son temps de mirar enrere, tornarem a sortir al carrer amb la nostra gent”, diuen a la cançó “Ara!”. I ho diuen amb la consciència que la millor recepta és barrejar aquest clam amb les ganes de festa i de fer ballar la gent. En això també són doctors. Doctor Prats.

Laura Pinyol i Puig (text) , Blanca Uroz (fotografies)

Qui hi ha darrera de la banda terrassenca Doctor Prats és un grup de set músics professionals que han tocat l’èxit sense proposar-s’ho. Una dèria que neix quan Marc Riera, músic autodidacta, cantant, compositor i guitarrista, es queda sense grup després d’haver tocat a Kayo Malayo. Per muntar quatre cançons que són en el fons d’un calaix agrupa uns quants col·legues, amb la promesa que no els prendrà gaire temps i que ho remesclarà tot. I així es munta el primer disc de Doctor Prats, Patates amb peix, que aconsegueix un èxit sense precedents i propulsa el destí de set joves que, entre ells, no es coneixien tots abans de l’experiment. El resultat d’aquest èxit a contrapeu: dos àlbums i una gira per Espanya, França, Hongria, Japó o Marroc, a banda de les grans places d’arreu del país. Un gir radical en dos anys d’infart.

Sense massa pretensions
Es tractava de muntar un grup virtual: no caldria assajar i el Marc Riera es dedicaria a muntar quatre peces que tenia composades. I amb aquesta excusa, va trucar a Ramon Figueras, el trompetista, i a en Josep Jaume Rey, guitarrista, amb qui ja havia coincidit a l’extingit grup Kayo Malayo, on en Marc Riera havia entrat en substitució de Miki Santamaria, baixista i amic, a qui també va enredar. I encara va entabanar l’Oriol Cors, bateria, en Guillem Bundó, trombonista, el més jove de tots que algú va dir-li que era un diamant en brut, i al Víctor Martínez, teclats. Alguns es coneixien des de petits, com el Marc, el Josep i el Miki que als quinze anys havien muntat el grup Hemisferi centre per versionar cançons de pop-rock català i alguns temes propis. Però amb d’altres no. El Marc era l’eix. I va resultar ser la garantia
Un vídeo penjat a youtube, amb una realització acurada, interpretant l’himne del Barça amb ampolles buides d’Estrella Damm, va propulsar Marc Riera a un efímer estrellat. El rebombori li va remoure el cuc de la música i va pensar que en podria formar un grup “ virtual, que servís d’excusa per trobar vells amics”, més enllà dels preceptius dos o tres cops l’any. Els va encepegar tots amb el pas canviat, el Miki era als Estats Units, el Ramon a Suècia tocant en una orquestra.

Propers, populars
Un altre de les fites amb molt rebombori va ser la filmació del vídeo de Rockamboleska, a la Plaça del Doctor Robert de Terrassa, davant les Esglésies de Sant Pere, amb gent que no sabia tocar els instruments. Un tema buc de proa que va encendre la flama d’aquest èxit que no buscava pretensions. Aquest primer disc –Patates amb peix, que com el nom del grup, Doctor Prats, respon a ritmes percutius estàndards, propis de la bateria– va ser presentat a la sala terrassenca Faktoria d’Arts. L’apogeu d’aquesta popularitat, va comportar-los haver de gravar aquest segon disc: Ahan Sigah (2016) un crit de guerra. I una cosa porta l’altra, també van participar amb el disc de la Marató 2016 amb la versió The Nights un dels temes de més èxit del DJ i productor Avicii, que va catapultar-los a un públic encara més transversal i a tenir més revolada.
“Un disc més ben fet i més professional, menys de banda de laboratori”, matisa el Marc. El cas és que això els va obligar a fer setanta concerts durant l’any passat, entre els quals a la Mercè, al Clownia o l’Acústica i encara més festes majors. Un creixement exponencial que ha seguit aquest any, amb la gira tancada tot just a finals de novembre, que els ha obligat a fer vuitanta-cinc concerts i una part de la gira internacional començant per la resta de l’Estat i seguint per França, Hongria, Japó o el Marroc. “La música es viu molt diferent aquí que altres llocs. Al Japó, per exemple, no tenen prejudicis i s’hi entra pel llenguatge musical”. Una experiència trencadora que corrobora que “això que ens ha passat, no ens ho esperàvem gens”.

Mark-e
L’ànima d’aquesta banda coral que ha triomfat sense proposar-s’ho és Marc Riera, Mark-e, per nom artístic. Nascut a Terrassa (1983) és autodidacta i va començar a tocar la guitarra per compte propi quan tenia 15 anys. Després d’estudiar alguns cursos d’empresarials i màrqueting, va portar un bar, va tenir un estudi de so especialitzat en havaneres, va estudiar audiovisuals i ho va aprendre tot al Canal Terrassa i, finalment, va muntar la productora audiovisual El Cocu, amb la seva parella Blanca Uroz, que també és la fotògrafa del grup. Encara que sembli mentida, entre tot això, Doctor Prats sorgeix com un imprevist meravellós.
I com qui és conscient que la vida li ha fet un regal, Marc Riera segueix treballant sense pausa. Amb ritmes i músiques al cap i muntant la realitat a cop de frame. Fent una vida tranquil·la amb els peus a Terrassa i el cap vés a saber on.
Doctor Prats, fusió  terrassenca

Els components de Doctor Prats, a mig concert.

A mitja festa.

En primer pla, Marc Riera amb la resta del grup.

Just abans de pujar a l’escenari.

En acabat, fent-se una fotografia amb la gent.

Dos discos, i molt directe

Si Patates amb peix va significar l’aparició en el món de la música de Doctor Prats, el segon treball, Aham Sigah, ha dut la banda terrassenca a dos anys de gira que els ha dut a portar la seva música per tot el país i amb actuacions a França, Hongria i fins i tot al Japó amb un final de gira el 30 d'octubre a les fires de Sant Narcís, a Girona.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara