Josep Calvet*

Amb 101 anys i conduint fins als 100, aquest comptable ha estat vinculat a moltes entitats sabadellenques

Cesc Prat Fernàndez (text i fotografies)

Al Josep li agrada conduir. Els últims anys només ho feia per Sabadell, sobretot al tanatori, on s’acomiadava de totes les persones que havia conegut i que hi feien l’última estada. “Al tanatori sempre trobava aparcament, perquè cada vegada que hi anava hi havia alguna dona de les Cases de Cal Garcia que jo coneixia i que em deixava aparcar davant de casa”, diu. Però quan va fer 100 anys els fills li van retirar el vehicle, cosa que ell té clavada com una espina. “Els nois em van pispar el cotxe. I això que al carnet hi diu que puc conduir fins als 103 anys!”, fa tot indignat. D’altra banda, a casa meva el recordem perquè un dia es va presentar preguntant pels pares. Com que no hi eren, es va treure la gorra i mostrant la calba ben generosa va deixar anar: “Digueu-los que ha passat en Calvet”.
Josep Calvet va néixer el 5 d’abril de 1914 al carrer de Covadonga, 5 de Sabadell, mesos abans que esclatés la Guerra del 14. Va començar a treballar a la filatura de carda de l’Albareda i Serra. Als quinze anys, agafava el tren de la Generalitat i anava a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on repartia fullets de la fàbrica. Més tard, va entrar a la fàbrica de Josep García-Planas, en la qual es jubilaria als 65 anys. Va fer el servei militar i, quan ja quasi acabava, el va enllaçar amb la guerra, primer com a soldat republicà i després amb els carlins (el Terç dels Requetès de la Mare de Déu d’Estíbaliz). Acabada la contesa bèl·lica, va haver de continuar el servei militar. Es va passar, doncs, més de sis anys vestit de soldat. A part d’això, havia estat quatre mesos tancat a la presó de Montjuïc pels republicans, perquè el seu germà s’havia passat també al bàndol franquista. Diu que fou el primer a passar-hi.

Xemeneia amunt
A cal García-Planas hi feia de comptable. “Un comptable molt perfeccionista”, segons el seu fill Joan. El Josep diu que firmava entre 200 i 300 lletres cada dia. El 1946, mentre construïen la fàbrica de l’Artèxtil –una filatura d’estam on feien peces de qualitat per a vestits d’home i també de senyora, apunta el seu fill Jordi–, va pujar dues vegades fins al capdamunt de la xemeneia per mirar les obres (com a escalador que era, no tenia por de les altures). Es tractava de la xemeneia més alta del pla de Sabadell, de 48,17 metres. D’en García-Planas diu que tenia molt de geni, però que era bona persona. Això sí: era implacable amb els treballadors si gosaven posar la mà a la caixa. Avui el Josep plora en explicar que un dia arribava a la fàbrica amb bicicleta i va veure com el tren atropellava una coneguda. Ell va ser qui ho va haver de comunicar al fill de la difunta.

Membre d’entitats ben diverses
En Calvet és un dels socis fundadors dels Amics de l’Art Romànic de Sabadell, associació de la qual ha estat tresorer i n’és president honorari des del 16 de gener de 2013, per la seva trajectòria i dedicació continuada. D’altra banda, va cantar durant molts anys a la Coral de la Unió Excursionista de Sabadell –de la qual era tresorer– i va dedicar hores i hores a fer de col·laborador del Museu d’Història, on va inventariar, entre altres activitats, l’arxiu fotogràfic. “La majoria de les fitxes de les fotografies de l'arxiu actual són encara redactades per ell, amb una cal·ligrafia impecable”, diu Lluís Fernàndez, que el va succeir a la presidència dels Amics del Romànic. Sardanista empedreït, va ballar amb l’Esbart Sabadell Dansaire i va fer d’apuntador a diversos teatres de la ciutat.
Soci del Centre Excursionista del Vallès, en Josep escalava d’amagat dels pares. A l’octubre del 1936, amb Àngel Graner, van fer la proesa de ser els primers a escalar la Castellassa de Can Torres de Sant Llorenç per l’esquerpa cara nord. Segons explica Òscar Masó, es tractava d’una de les vies més complicades d’aquell moment a Catalunya. El cas és que era en Graner qui ho havia planejat tot i en Calvet anava de segon. L’endemà el Josep es va trobar amb un altre company, Alexandre Camps, el qual també va voler pujar per aquell cantó i fou en Calvet qui es va haver de posar al capdavant de la corda. Pocs anys després, en Camps va morir d’una forta gastroenteritis que havia agafat en anar a pujar als Encantats i en Calvet va penjar els hàbits. El 1988 fou homenatjat com a escalador per la Unió Excursionista de Sabadell i avui hi ha una via d’escalada que duu el nom de Josep Calvet Pratginestós entre la canal de la Punta d’en Serreta i el cingle dels Cavalls, al massís de Sant Llorenç del Munt.
És el pare de Dolors Calvet, diputada a les Corts Generals (1977-79), una de les vuit úniques diputades de la primera legislatura del Parlament de Catalunya (1980-84), regidora de l’Ajuntament de Sabadell (1987-2003) i l’única dona de la Comissió dels Vint, encarregada de redactar l’Estatut del 1979. El 1999 va estar a punt de ser alcaldessa, ja que, encapçalant l’Entesa per Sabadell, va obtenir deu regidors, el mateix nombre que Manuel Bustos, el seu adversari. Amb la Carme Puig Prats també van tenir el Joan, mestre i director d’escola, i el Jordi, historiador. Tenen quatre néts. La família explica que quan la Carme toca el xiulet tots s’arrepleguen al voltant de la taula de la llar familiar –al barri de Gràcia– per compartir un àpat.
Fins fa poc, Josep Calvet, com a petit accionista, seguia les accions del Banc de Sabadell a la borsa i gaudia mirant els partits del Barça. Ara, mal que li pesi, costarà molt que pugui tornar a agafar el cotxe. O potser no...: hi té dret fins als 103 anys.

* Quan aquest Vallesos ja era en procés d’impressió, Josep Calvet i Pratginestós moria a Sabadell, el dia 5 de novembre. Hem volgut, però, mantenir la seva glossa tal com es va escriure el setembre passat.
Josep Calvet*

El gestor de fer les Cases de Cal Garcia. Josep Calvet i Pratginestós va ser qui va gestionar la construcció de les Cases de Cal Garcia –oficialment, barri de Nostra Llar–, en terres de Sant Oleguer. Es tracta d’un conjunt de 334 casetes unifamiliars en carrers curvilinis amb noms de ciutats tèxtils, que l’industrial Josep García-Planas va fer construir per als seus treballadors. A més, hi va edificar una església parroquial neoromànica, una escola per a nois i una altra per a noies i el pavelló esportiu de l'Artèxtil, a part de cedir a l'Ajuntament els terrenys per construir-hi el Pavelló Municipal d'Esports i les Pistes Municipals d'Atletisme. Mentre van durar les obres, ell agafava la bicicleta els diumenges al matí, hi carregava els tres fills i anava a comprovar com quedava la urbanització, mentre la Carme es quedava a casa feinejant.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara