Esteve Rovira

Director de sèries televisives, des de Sant Esteve de Palautordera va Aprendre a fer cinema, fent-ne

Marta Vilageliu i Arnella (text) , Enric Vilageliu (fotografies)

L’Esteve Rovira afirma que la seva professió és el fruit d’una passió que va néixer fa molt de temps al seu poble, Sant Esteve de Palautordera. Així, quan tenia dotze anys, l’Esteve va topar-se amb un grup de joves –molt joves!– de Sant Celoni i Sant Esteve de Palautordera que tenien ganes de fer cinema i ell s’hi va afegir, il·lusionat. Van produir i realitzar la seva primera pel·lícula, “Sed de Sangre”, protagonitzada per gent del poble i voltants.
Rovira diu, amb veu exaltada, que l’aventura de fer cinema va arrencar així i que, tot i que no va començar a estudiar cinema fins que no va tenir divuit anys, “aquesta etapa inicial va ser crucial per adonar-me que era una passió, el que jo sentia i que m’hi volia dedicar”. D’aquesta primera presa de contacte amb el món de la imatge, i amb els diners que van fer amb les cinc o sis projeccions del primer treball cinematogràfic, l’agrupació es va formalitzar, batejant-se com a Minerva Films. “En aquesta etapa de la meva adolescencia, entre els tretze i els dinou anys, vam arribar a fer vint pel·lícules de tota tipologia i temàtica: documentals, curtmetratges, ficcions, adaptacions…La primera pel·lícula que vaig dirigir, als quinze anys, va ser l’adaptació, a la falda del Montseny, de Cumbres Borrascosas!”. Eren èpoques en què “gravàvem amb Super8 i era una feinada! Ara, amb el muntatge digital el que has de tenir és creativitat, ser trencador, perquè avui en dia tot el que és purament tècnic, és abastable. Abans tot era molt lent, molt feixuc”.

Quatre il·luminats que fan cinema
“Abans els que fèiem cinema érem quatre il·luminats”, exclama. Ara, explicar una història, compartir-la amb l’espectador amb la intenció que se la faci seva continua sent, diguem, feina d’il·luminats. “La meva feina consisteix a fer respectar una història que es fa palesa en el guió”, diu. De fet, explica amb una certa simplicitat que accedir a una història sempre és fàcil per a un públic general si la trama està ben definida i els personatges es presenten amb nitidesa. Només d’aquesta manera, diu, cada petita part pot entrecreuar-se entre les subhistòries que conformen el teixit general, la trama ficcional, i que pot acabar sent un retrat versemblant de la vida. Ara bé, “per poder oferir un producte acuradament acabat, sense cabdells desfilats, la història s’ha d’explicar bé, detalladament i pausada”. S’ha de saber explicar una història per poder-la fer comprensible. I de fet, Esteve Rovira explica que ell només n’ha après a través de la reiteració: “He après a fer cinema fent-ne”.
La feina del director de la sèrie que actualment compta amb més espectadors de la televisió pública de Catalunya és complicada, no tothom la pot fer perquè no tothom sap narrar una història sense fer ús d’un narrador literal. A més, un director no només ha de definir uns criteris de posada en escena i dirigir a tot l’equip –no és poca cosa!–, també “es tracta d’assegurar que s’està respectant un guió que explica una història determinada i que no es pot alterar a través de la interpretació dels actors”, explica l’Esteve Rovira, el director de “La Riera”.
Actualment, “La Riera” ha esdevingut un èxit d’audiència notable que sembla repetir l’acceptació que han tingut altres sèries que l’Esteve ha dirigit. Resulta impossible dir exactament la fórmula de l’èxit però l’Esteve Rovira, tot i això, sí que sap la fòrmula que li permet treballar durant un llarg període amb un mateix equip, que seria un d’aquests factors d’èxit. “El més important és respectar i escoltar cadascun dels integrants d’un equip i no ser mai desagradable”. Finalment, tot i això, cal assumir el paper de director i “per això sempre he intenat mostrar-me segur de les meves decisions i he evitat, sobretot, resultar contradictori o de tarannà indecís”.
A les seves pel·lícules, una part d’aquesta claretat de criteri queda definida en els paisatges, sempre contudents. Així, el paisatge té un fort protagonisme en la majoria de pel·lícules i sèries de Rovira i, per exemple, el projecte de Serrallonga, ambiciós i imponent, va fer viatjar l’equip per tot Catalunya, buscant la localització perfecta, la fotografia idònia, el paisatge més inspirador: “vam voltar per la Garrotxa, Santa Pau, Tavertet… i, sobretot, el Montseny”. Efectivament, el seu projecte més ambiciós fins a l’actualitat ha estat Serrallonga, la llengenda d’un bandoler, el telefilm que TV3 va estrenar el 2008. El projecte es va gestar al monestir de Sant Pere de Casserres, on es feien sessions teatrals nocturnes sobre el bandoler per atreure el turisme interior. Es narrava la historia del bandoler català més famós del segle xviii i el personatge era tant interessant que l’Esteve no va poder-se estar de fer-ne una adaptació per a la petita pantalla. “A diferència de les sèries emeses a TV3, a Serrallonga la història i l’argument són meus, jo ho vaig presentar a la televisió catalana per buscar finançament…i els vaig convèncer!”
Mentre el director explica els petits detalls que implicaven fer un treball com el de Serrallonga, semblaria que tot el que havia estat fent l’Esteve l’estava encaminant al que, fins ara, és la seva gran obra. Cadascuna de les pel·lícules juvenils, dels curtmetratges i dels documentals incendiaris, cada acotació o indicació a cada capítol de cadascuna de les séries que ha dirigit era el pròleg de la culminació del seu periple cinematogràfic que és el telefilm del bandoler. “Quan vam estrenar Serrallonga, fa cinc anys, al Patronat vaig pensar que era el tancament d’un cicle: fa 30 anys hi havíem estrenat Vallflorida, Història d’un poble, que s’acabava amb la Guerra dels Segadors. Amb Serrallonga, la història comença just abans de la Guerra dels Segadors. No només es tractava d’una qüestió de trames, sinó també de feina, d’aprenentatge i d’assoliment personal”.
El telefilm es va distribuir a més de 60 països com Rússia, els Estats Units, Turquia o Iran, es va editar en format DVD i es va fer un CD de la banda sonora, es va editar el guió en format còmic…Però l’Esteve Rovira no ha tocat sostre. Sembla que aviat s’embrancarà en nous projectes cinematogràfics com el del Serrallonga, “que per sort”, diu, “va agafar moltíssima volada, i va sortir bé”.
L’Esteve, sempre fent cinema.
Esteve Rovira

Esteve Rovira, al pati de casa seva, a Sant Esteve de Palautordera.

El ritual diari de “La Riera”. Cada dia, havent dinat, s’esmuny a casa nostra, la de tots, aquest producte televisiu, dirigit per Esteve Rovira i que actualment emet la setena temporada amb gairebé 1.200 capítols. “La Riera” és l’hereva d’una llarga tradició de telenovel·les de sobretaula a TV3. I es tracta d’una tradició de la qual l’Esteve Rovira n’és una peça clau ja que n’ha dirigit dues més: “Laberint d’ombres” (1998) i “El cor de la ciutat” (2000), la telenovel·la més llarga de la història de la Televisió de Catalunya.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara