Néixer a Santa Eulàlia t’ha marcat?
El lloc on neixes et marca la llengua. Quan me’n vaig anar, allà tothom parlava un català extraordinari amb castellanismes com busson, però l’estructura lingüística estava intacta. Ara a Barcelona ningú et dirà busson, però l’estructura està destrossada. Ho veus amb els pronoms febles. Estan desapareixent perquè la llengua s’explica sense. Sents: “Tens hora?”, “No tinc”. Els nens també cada cop ho fan més.

Tu tens una filla petita.
Sí, de set anys. Va a l’escola pública del nostre poble, Sant Cugat. La majoria són catalanoparlants, però les monitores del menjador, el conductor de l’autocar, potser algun mestre, no parlen una llengua correcta. Ells se’n van al col·le amb pronoms i tornen sense. O amb pronoms de més: “se m’ha caigut”, “m’he rigut molt”. A part, hi ha l’empobriment lingüístic que suposa el xoc continu amb el castellà. A casa meva l’única que diu “color carbassa” sóc jo; els altres diuen “color taronja”.

La llengua és el millor que et queda de Santa Eulàlia?
No, el fet d’haver nascut en un entorn no urbà. Crec que és bo. Després tu pots anar a buscar la ciutat, si la vols. Jo durant una època la vaig desitjar molt. Ara ja no tant. Jo volia ser de Nova York; m’agradaven les grans ciutats. Però ara ser de poble queda molt bé. A Barcelona estan tots acomplexats; els pots vexar i maltractar, si ets de poble!

Per això vas voler que la teva filla no fos de Barcelona?
Va ser molta casualitat que anéssim a viure a Sant Cugat. Però a mi em continua encantant la ciutat, el comerç, la idea de sortir al carrer i dir: avui menjaria un hummus, doncs cap aquí, ara compraria una llibreta, cap allà... A la ciutat tens tot el que vols.

“Escriure en els diaris també és literatura; els que diuen que no ho és solen escriure malament."

Menys l’anonimat!
Sí, sí: a la ciutat ningú et pregunta res. Quan vivia a Barcelona parlava molt poc amb els veïns. Ara reconec que des que tinc una filla trobo més divertit parlar-hi, i m’agrada la relació que estableixes a l’escola... Jo no tinc carnet de conduir, i sempre hi ha algun pare o mare que ens porta.

Fantàstic.
A Valldoreix s’hi està molt bé, i la muntanya és molt a prop: puc anar a córrer al Puig Madrona!

De joveneta sorties amb la Unió Excursionista de la Vall del Tenes.
M’he passat a la secta dels corredors! Córrer em diverteix: correria encara que fes engreixar. M’agrada molt.

És el teu tub d’escapament?
És que haig d’estar molt asseguda tot el dia per escriure. Passo moltes hores escrivint. Vaig a dormir d’hora i em llevo a les sis. M’ho passo bé matinant! Estàs fresc, vital, pots escriure molt bé. Em miro els diaris i escric la peça de TV3.

Com definiries aquesta secció teva a “Els matins”?
Faig un article amb imatges, un article parlat. La tele pública té tres pilars: informar, formar i entretenir. La meva part és més d’entreteniment, però de vegades faig seccions més polítiques, com “Què li diria un senyor que no té la meva plataforma a la Soraya Sáenz de Santamaría?”. Ara tinc més necessitat de parlar de política i també és una obligació que tenim tots.

Però parles de tot.
Sí, perquè també m’agrada explicar, a través dels errors i les misèries de la tele per dins, una certa manera de viure. Com dient: aquest error ens pot ensenyar com ens comportem els humans. Altres vegades són petites peces d’una cosa que m’ha agradat. I m’agrada explicar-la tan bé com puc.

Explicar és el teu fort.
Però és evident que la meva manera de parlar no és pel que m’han contractat a la tele, perquè hi ha gent que parla més bé i amb menys atropellament!

Per mi parles amb tota claredat.
No, no, no! I de pressa! Quan fèiem la secció a El matí de Catalunya Ràdio amb l’Antoni Bassas, l’Anton Maria Espadaler i el Quim Monzó, ells tots dos quecs, a mi de sentir-los se m’encomanava! La gent trucava i deia: “Poden parlar més a poc a poc, que no els entenem?”. I el Bassas: “Estem perdent gent, sobretot, vocalitzeu...” I nosaltres pensàvem: “Ens han llogat perquè puguem donar esperança a Catalunya. Si nosaltres tres podem fer ràdio, qualsevol pot fer el que vulgui”.

No hi ha res com l’optimisme.
Ui, però jo sóc més aviat pessimista. Sempre penso que les coses poden anar malament.

Amb quina actitud escrius els articles?
T’has de posar un vestit idoni, perquè si no de vegades el text pot semblar una carta al director, enfadada. Altres vegades la ironia no va, i t’has de posar seriós. En el columnisme actual hi ha més ironia que abans, i per això és bo dosificar-la, a part que ara a la premsa escrita i fins i tot a la literatura se li exigeix compromís.

En quin sentit?
Quan vaig començar a escriure, no hi havia crisi i podia parlar de si me’n vaig a un bar a menjar-me una botifarra i me la fan malament. Ara això ja fa molt temps que ha passat. I a segons on, parlar de l’actualitat política candent és complicat.

El vi és un altre tema teu. Com has arribat a entendre-hi tant?
Fa molt que bec vi... El meu fetge t’ho diria! Tot és anar tastant, tastant, i quan una cosa t’agrada, fer com amb els llibres: aquest autor m’interessa, a veure d’on és, què més ha escrit... Doncs igual amb el vi: a veure quina varietat és, on el fan... Ah, és Penedès i xarel·lo, doncs a veure aquest celler què més fa!

Tens una flaca pel Priorat?
El vi L’Ermita que fa l’Álvaro Palacios i que ha guanyat 100 punts a la llista de referència Parker és monstruós, però m’agrada tot el que es fa bo, i a Catalunya es fa molt bon vi, en totes les DO. A la Ribera del Duero o la Rioja hi ha una sola varietat, la tinta, que per nosaltres és l’ull de llebre. Aquí en canvi tenim la Conca de Barberà i el Montsant, que fan més garnatxa, el Priorat, que fan més garnatxa que carinyena... Ho has d’estudiar més, i els buscadors de perles s’hi fiquen i s’emocionen.

Tu n’ets una.
Ara per primer cop a Catalunya es consumeix més vi català que vi d’altres DO. Però encara en molts restaurants per a guiris brilla per la seva absència. La gent que té un restaurant a Catalunya i no té vi català vol dir que és idiota, com qui té una llibreria i no té Josep Pla. Per sort està canviant.

També gràcies a programes com el teu Tast vertical, que has fet aquest estiu a Catalunya Ràdio.
Crec que ara hi ha un gran interès a consumir el que és propi, la idea del quilòmetre zero. Però la gent al restaurant troba excèntric gastar 30 euros per un vi i troba bé gastar-se’ls en una pizzeria. Jo sóc partidària de gastar en vi i beure-me’l amb una truita amb pa amb tomàquet a casa. Però la gent no vol gastar en el vi, i això que amb pocs diners se’n pot comprar de molt bo.

El bon vi no és car?
No; la qüestió és: “Ho puc pagar?”. El vi més car pot valdre 3.000 euros. És car? És com dir si un quadre de Picasso és car. És la mateixa discussió, perquè el vi també és art. Per exemple, el vi Sot Le Friec, un vi molt bo del Penedès, que el fa un celler extraordinari amb molt poca producció, val 60 euros i no és car.

A 17 anys te’n vas anar de Santa Eulàlia a fer d’actriu amb La Farinera.
Si haguessin vingut una colla d’ebenistes i me n’hauria anat amb els ebenistes! Va ser ganes de llibertat, ganes de marxar de casa. Volia volar.

“Els llibres de ficció els acostumo a situar en el món en què visc, però és difícil saber fins a quin punt hi has de posar la realitat, en la ficció."

Però el teatre et devia tirar, perquè ja en feies.
Sí, amb Drap Grup, però la gent ens deia “Drap Brut”. Fèiem coses al casal parroquial i anàvem sempre a cal Pep Salsetes. Era brutal, amb aquella crema de llimona que feia... Hi anaven tot d’estrelles i tenia fotos amb gent com Moustaki. Cuinava de manera molt divertida. Quan vaig fer 18 anys em va fer una coca i jo hi estava dintre.

Com ho has dit, això?
Em va fer un ou de coca i jo hi havia d’estar a dintre. De tant en tant em deia: “Vine que hem d’emprovar”, i emprovàvem la coca. Vam fer una festa i tothom havia de córrer i qui m’enxampés a dintre la coca tindria sort. Va ser una festa molt hippy.

Molt Pep Salsetes!
Me’n recordo que anaves caminant, passava un cotxe tocant el clàxon i era ell. “Puja!”, i sempre portava menjar al cotxe i et donava un tros de xocolata, una cuixa de pollastre... i anaves menjant allà dins. Una vegada vam fer una festa també hippíssima amb ell, una festa de la lluna plena. Vam fer un porc que a dins tenia una gallina, que a dins tenia un ou... i la qüestió és que l’ou es cogués, es fes dur, i vam estar-hi hores i hores, torrant allò! Es deia “l’ou del rei”.

Ja ho saps que el Pep Salsetes fa el brou de la Mitja Marató de Granollers?
No! Quan és, al febrer? Doncs hi podria anar! Vaig fer la marató de Barcelona l’any passat i m’ho vaig passar bomba, i l’1 de novembre faré la Marató de Nova York, bestial!

Els Estats Units, literàriament, també són territori teu.
Sí, m’encanten els autors nord-americans del dirty realism, i alguns d’anglesos. Ells ho tenen tot: una llengua potentíssima, sense acadèmia, i incorporen qualsevol paraula sense problemes. Quan vaig començar a escriure pensava que el català havia de poder ser com l’anglès, i els autors catalans havíem de poder ser com ells. Ho veia possible.

Ara ja no?
Una llengua sense estat no es desenvolupa igual que una llengua amb estat. Tu vas a Madrid i un taxista parla la mateixa llengua que una prostituta o un catedràtic. Només canvia el nivell de llenguatge. Aquí, no. Directament no parlen català, i no hi ha argot, tampoc. A la sèrie La Riera de TV3 tots els personatges parlen en català, fins i tot els personatges del lumpen. S’inventen un registre: ho han de fer si els volen fer parlar en català. Tot i que cada cop hi ha més gent d’aquest món parlant en català. Abans del 2007 trobar un pidolaire que parlés català no era cert.

Tornem als anglosaxons.
M’encanta perquè ells tenen autors com Hanif Kureishi i Kazuo Ishiguro, que són segona generació i ja escriuen en anglès.

Per què t’encanten?
Ishiguro és flipant, és japonès i autor d’aquest llibre tan famós, El que queda del dia, un llibre tristíssim i meravellós. És un autor nascut al Japó escrivint en anglès sobre una de les institucions angleses per definició: els majordoms. Amb aquesta visió perifèrica és capaç d’explicar molt bé què és Anglaterra. I aquesta visió des de dalt la dóna el fet de tenir pares estrangers.

Aquí tenim escriptors com la Najat El Hachmi.
I el Mathew Tree... Però potser falta una generació més. Les nenes que veig a la botiga xinesa llegint tot el dia, pot ser que escriguin en català quan siguin grans! Seria fantàstic.

Com escriuen els autors que t’agraden?
Hi ha autors i autors, i tots em semblen bé. Hi ha autors que fan meitat i meitat, com la Dorothy Parker, que a mi m’apassiona. És capaç d’implicar-se molt i alhora fugir. O Josep Pla, que quan t’està emocionant, tira enrere i et fum una clatellada.

Com escrius, tu?
En els relats i contes vas canviant. De vegades tens més ganes de donar fredor i fas una falsa tercera persona, que es posa a la pell del personatge. Jo generalment faig això, perquè així el narrador pot donar certa opinió. Si tens moltes ganes de passar-te molt pots fer una primera persona, que és el que vaig fer amb l’última novel·la, La col·laboradora.

Què buscaves?
Tenia ganes de fer un exercici literari molt bo per l’escriptor: un narrador poc de fiar. Tens un narrador en primera persona que t’explica unes coses, i potser es contradiu, i tu com a lector pots pensar que és mentida. El que queda del dia és magistralment això. Vas llegint i vas fent que no. És tan bo!
Per escriure, de què et nodreixes?
Del carrer! Si no, d’on treus les històries? El carrer, els bars, les lectures, la gent que parla amb tu...

T’interessa no deixar de fer ficció?
Esclar! Però l’has de fer quan tu vols, perquè els editors en voldrien una cada dia. Els editors no paren de preguntar-te: “Quan tindrem llibre?”. Precisament per això tu has de seguir treballant on sigui, als diaris, a la tele...

Tot és escriure.
Sí, i per mi escriure en els diaris també és literatura, una altra literatura, però és literatura. Els que diuen que no ho és solen escriure malament.

Escrius un article quasi diari.
La idea de l’obligació és molt maca perquè és molt creativa. El Josep Maria Espinàs ho diu i té molta raó: fer un article cada dia és molt millor que fer-ne un a la setmana. Un article ajuda l’altre. A més aquesta mideta de 1.850 espais que tinc al diari Ara és com un petit conte, o un acudit, que ha de tenir un final rodonet. Aquesta és la diferència amb els relats, que són més aquestes històries de Raymond Carver, el que se’n diu tros de vida o, en francès, tranche de vie.

Segons t’he llegit, “com més cotilles, més creatiu”.
Oh, sí, sí! Tenir l’espai acotat per mi és meravellós. És divertit perquè normalment jo sé quan tinc els 1.850 espais de l’article, no cal que ho miri! És com quan corres. Dius: “Ara he fet un quilòmetre segur”, i la màquina ja xiula! Perquè el cos agafa aquesta disciplina.

L’escriptura també és física...
I la disciplina, bona. Córrer va molt bé perquè vas molt oxigenat, les idees surten molt bé. Quan “no tinc article” me’n vaig a córrer. I quan arribo ja està. Amb els contes faig igual quan haig de pensar com resoldré una història. De vegades arribes a un final que et fa repensar tot el principi, i si repenses el principi has de repensar el final... fins a la bogeria! Llavors ho has d’aparcar perquè t’ho saps de memòria i no veus els errors tècnics.

L’editor no t’hi ajuda?
Sí, un bon editor, sí, i n’hi ha. I després hi ha els correctors. Jo m’ho passo bomba, amb ells. Si el corrector és bo, n’aprens tant! N’hi ha de molt savis, i precisament per això són tan humils. Podem anar a fer un cafè per comentar una cursiva... Un deliri!

Tot escriptor ha de voler d’aliat un corrector.
Però no passa. Ara en el món de l’escriptura, com a tot arreu, hi ha una anomalia.

Intrusos?
No en podem dir intrusos, perquè, qui no ho és? Tothom ho ha sigut un dia. Qui no és intrús? Qui fa més temps que hi és, qui té més bones crítiques, més lectors...? “Per les obres els coneixeràs”: l’únic que passa a la història són les obres. Tu pots dir a algú que és un intrús i fa una obra que et treus el barret. O al revés.

Quina és, doncs, l’anomalia?
Jo quan vaig començar a escriure vaig enviar el llibre manuscrit, grapadet i en un sobre. Allò que se’n va i dius “ja està”. I un dia reps la resposta. Ara quan vaig a l’editorial sempre pregunto quins originals arriben. I veus coses amb unes faltes... Com un dissenyador que no sap cosir, que també deu passar. La llengua et fa, és l’eina, i si no li tens respecte, malament.

Sempre expliques que la llengua de les revistes del teu avi et va influir tant.
Sí, les revistes d’El Patufet. De llibres no n’hi havia, a casa meva, a part dels que regalava La Caixa, com Gaeli i l’home Déu i Y dios en la última playa. Jo anava sempre a la biblioteca. Però tenia aquestes revistes dels anys 30, les vaig enquadernar totes i ara les tinc a casa.

Com un tresoret.
El meu avi era republicà i ateu, però tenia aquestes revistes que eren com molt cristianes. Me les sé de memòria. Hi ha paraules que em costa no dir però que no són normatives, són paraules prefabrianes, com cirabotes, que abans n’hi havia molts a Barcelona.

Algun professor també et va acostar a les lletres?
Dels professors de l’institut La Vall del Tenes en tinc molt bon record de tots. Sobretot del Manuel Fuentes, de literatura castellana, que és qui em va fer estimar més la literatura. No sé amb quins ulls ens devia veure a tots plegats, com si vinguéssim de fer la matança del porc, de “matar el puerco”, que devíem dir nosaltres.

Tens el teu públic. T’estira?
El públic és insaciable! Sempre vol allò mateix. Però estan passant tantes coses... Els llibres de ficció els acostumo a situar en el món en què visc, però penses: tot això del procés de quina manera ha de ficar-se dins de la ficció? Si fas una història que passa a Lliçà el 2015, hi ha d’haver estelades? És difícil fins a quin punt hi has de posar la realitat, en la ficció.
Et preocupa la posteritat de la teva obra?
Em preocupa que quedi bé. Que sigui llegible en el futur.

Com diu el teu personatge Feli, “ets el que dius”?
Potser no, com tampoc és veritat que siguis el que menges: ets el que no menges! I qui diu el contrari, no menja.