Maleïda ingravidesa

Alba Dalmau Viure (text) , Cinta Vidal (il·lustració)

Aquell dia, a les faldes del Montseny, la llum del sol al migdia queia sobre les alzines amb una solidesa que s’hauria pogut pesar. Caminar traginant un xai a les espatlles hauria sigut una tasca més lleugera que suportar aquella calor que et premia el coll i et xopava el cap. Tot al voltant estava immòbil: les pedres, les branques, les fulles, fins i tot els llençols blancs als estenedors, que recordaven dolls d’aigua congelada, i l’únic soroll eren els plofs dels aglans que es desprenien dels arbres, atrets per la gravetat.
Assegut sota una alzina, perquè aquell dia l’hora pesant m’havia enganxat de camí al mas dels avis, sentia que el sol em marcava a trossets, pigant-me allà on les fulles menudes i punxegudes no em protegien de l’ombra. Quan marxés, tindria una alzina tatuada a la pell. Vaig fer l’intent d’aixecar-me per arribar al mas, que quedava a un parell de quilòmetres enllà, però quan vaig intentar posar-me dempeus vaig caure de cul, absorbit pel sòl com un imant. Així, em vaig adormir. No sé quant temps va passar ni si vaig somiar, només recordo que em va despertar un pessigolleig a les cames. Vaig pensar que devia ser una filera de formigues que em devien haver trobat enmig del seu camí i, tossudes, en comptes de desviar-se, havien decidit fer drecera pel meu cos. Vaig obrir els ulls per espolsar-les, però quan vaig mirar-me la cama no vaig veure res de res, tot i que aquell pessigolleig persistia. No va ser fins que vaig clavar la vista al genoll que em vaig adonar que alguns granets de sorra saltaven d’un lloc a l’altre com insectes diminuts –les paràboles que seguien les pedretes eren tan ràpides que era impossible atrapar-les amb la mà. Ignorant aquella petitesa inexplicable em vaig tornar a endormiscar, però al cap de mitja hora una forta sotragada em va desvetllar de cop. El terra tremolava i ara, en comptes de pedres, plovien aglans.
L’alzina del meu davant s’estava començant a balancejar a dreta i a esquerra, cada vegada amb més força. La terra al voltant del tronc es removia més i més perquè una força que venia de sota empenyia l’alzina cap amunt. L’arbre es va començar a alçar de manera que les arrels més gruixudes van començar a perdre contacte amb la terra i, en qüestió d’instants, també les més petites. Al meu voltant, em va corprendre la imatge de tot el bosc d’alzines desarrelant-se vés a saber per quina força inexplicable, cap als núvols.
Aviat, jo també vaig començar a notar aquella lleugeresa; primer a la punta dels dits dels peus i, a poc a poc, com pujava per les cames, la panxa, els braços, les mans, el coll, fins a acabar a les puntes dels cabells. De sobte, la solidesa del sòl es va començar a estovar fins a tenir una textura elàstica que feia que cada vintena de les antigues passes ara es convertís en una sola de les noves. No entenia si em calia volar, caminar, pedalar... però ara, sense necessitat de moure cap múscul, només posant-hi una mica d’intenció, em podia desplaçar cap on volgués amb una rapidesa extraordinària.
Havia d’arribar a la masia.
En arribar-hi, però, el mas no hi era, ni el tractor, ni el paller, ni les cabres que sempre pasturaven a l’era. Si als avis els havia passat el mateix que a mi, vés a saber on i com me’ls trobaria. Per anar-los a buscar, vaig haver de superar una cursa d’obstacles en què calia esquivar alzines que viatjaven en horitzontal, diagonal i vertical fent voltes sobre si mateixes, destrals, aixades, cadires de jardí... De lluny, amb el Turó de l’Home de fons, vaig veure la masia sobrevolant una vintena de metres per sobre l’era. Vaig entrar per la finestra del segon pis fent braçades, primer els braços, després el tronc i finalment les cames. Tot a dins la casa flotava amb una naturalitat insòlita, rebotant d’una paret a l’altra amb suavitat: els gerros s’havien separat de les flors i l’aigua d’aquests flotava en forma de boles, que en topar amb un altre objecte es dividien en boletes més petites. Les calaixeres, feixuguíssimes, es passejaven com si fossin fetes de cartró ploma, i els llits, de fusta massissa, es balancejaven com bressols a dos metres de terra.
Normalment a aquella hora els avis eren a la sala d’estar passant la tarda, jugant a cartes o a dames o algun altre joc de taula, fent temps per l’hora de sopar, però quan vaig arribar a la sala, havent baixat per les escales de bocaterrosa amb els braços estirats endavant per fer-ne més via, me’ls vaig trobar abraçats a dos metres de terra, fent tirabuixons a l’aire i envoltats d’alfils, torres, cavalls, peons, reis negres i reines blanques que els gravitaven com satèl·lits.
En Bruc, el seu gos, un setter de color coure amb el cabell llarg i llis com la crina d’un cavall, estava lligat a fora amb una cadena llarguíssima. El pobre animal, que no devia entendre res del que estava passant, corrivolava per l’aire fins que la cadena li estrenyia el coll i havia de girar cua fins a un altre punt d’aquell cercle limitat per la distància del lligam. Neguitós, vaig preguntar als avis què estava passant, però ni l’un ni l’altra em van respondre, tenien els ulls tancats i un somriure tou i ample que els travessava el rostre. Vaig sortir per una altra finestra per investigar els voltants.
A fora, res escapava d’aquell estat. El tractor de l’avi, que almenys devia pesar quatre o cinc tones, estava suspès a l’aire i anava i venia d’un costat a l’altre, topant ara amb la casa, ara amb la serra, ara amb la casa dels masovers, sense provocar la més mínima destrossa. Vaig anar fins al corral: les gallines i els conills cridaven esvalotats. Les gàbies, que naturalment també flotaven, anaven cap a un costat o cap a l’altre depenent de com batien les ales les gallines i les orelles, els conills. Les pobres bèsties–en una confusió kafkiana– xisclaven pensant que s’havien reencarnat en bestioles voladores.
Pel camí, també vaig topar amb les bales de palla que hi havia al camp de davant dels avis. Rodolaven per l’aire com ho feien quan les posàvem de peu a dalt de tot d’un pendent, per jugar. El problema era que per la boira no es veien venir i era fàcil topar-hi. Quan això passava, les bales s’esfilagarsaven i la palla deslligada del piló començava a expandir-se circularment del seu nucli original.
Vaig decidir tornar al mas. Aquesta vegada vaig entrar per les finestres. Les buguenvíl·lees, que abans trepaven per les parets del mas, ara onejaven dins el menjador com algues submarines.
I quan vaig arribar a la sala, de sobte, tot va començar a tornar al seu lloc. Primer les alzines, que en tornar a tocar d’arrels a terra, aquestes –com mans gegants– removien la sorra i començaven a esfondrar-se, fins a quedar tal com n’havien sortit, amb aquells troncs mig cargolats pel vent i les seves permanents extravagants. De la mateixa manera, les cortines, els tovallons i els llençols, que fins ara semblaven banderes onejant el nom de la família, amb aquell parell d’inicials, PS –Puig i Serrahima–, planaven fins al terra com avions de paper.
L’avi, que amb un braç encara seguia abraçat a l’àvia i amb l’altre s’aguantava a l’aranya de vidre que penjava al centre de la sala, lentament es va deixar anar fins que els dos van començar a baixar fins a tocar altra vegada de peus a terra.
Immediatament, els dos van reprendre la vida com si res. Vaig preguntar-los què havia sigut tot allò, però en comptes de respondre’m l’àvia em va dir: “Això, això, digue’ns-ho tu, que t’hem preparat el dinar i encara t’esperem””.
Mentre continuaven amb els retrets, anaven col·locant les coses altra vegada al seu lloc: l’avi alineava la seva col·lecció de llums d’oli, l’àvia allisava els tapets de ganxet que hi havia damunt la taula, l’avi recol·locava els quadres que havien quedat una mica torçats i l’àvia recollia els vinils que feia un moment flotaven per la sala com discs voladors.
Amb un filet de veu, vaig sentir l’àvia que remugava: “Maleïda ingravidesa, que em remou tota la pols...”.
Al despatx, l’avi continuava posant ordre a les factures que feia un moment volaven fent cercles al voltant de l’escriptori de fusta caoba com voltors afamats.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara