Cal Rosset, l'altra oficina de turisme
Amb arrels en una cantina del servei militar, el bar-restaurant de davant l'església de Caldes és punt de trobada i de cuina casolana
Raquel Puig Alasa
(text i fotografies)
En plena època daurada del termalisme calderí del segle xix, Marià de Sans es feia càrrec del gran menú que es presentava al nou menjador del balneari de Can Rius. La carta era en francès, també ho era el xampany, i l'ambient solemne i selecte. Més d'un segle després, el seu besnét, l'Amat de Sans, ens rep a Cal Rosset, amb cava i amb carta catalans, amb bonhomia i moltes ganes de mostrar al client, sovint turista passavolant, la singularitat de Caldes. Fins i tot d'ajudar-lo en recerques de parentiu o altres lligams perduts amb els anys. No és estrany que us ensenyi una fotografia antiga o que us documenti a pleret amb una bona conversa. I és que a Cal Rosset passa de tot. Hi passa tothom.
Junt amb la seva muller, l'Anna Florenza –cognom lligat originàriament a l'establiment ja fa més de cinquanta anys– són una autèntica ambaixada calderina. És amb un jove Josep Florenza –el pare de l'Anna– que comença la història hostalera d'una part de la família. L'impulsor de Cal Rosset va entrar al món de la cuina per casualitat, durant el servei militar i per l'empenta d'un company de lleva que el va convèncer que la cantina seria una bon lloc per evitar les penúries d'estómac. El van acceptar i se'n va fer creus. No tenia ni idea de cuina! Per això, ràpidament va demanar per carta a la padrina que li enviés receptes i trucs de cuina. Se'n va sortir i, a més, va saber aprofitar les peculiaritats de la cuina nord-africana de Melilla, el seu destí militar. Li va agradar i ja mai més deixaria l'ofici. Acabat el servei, es passaria més de dues dècades com a cuiner al Balneari Broquetas, on aniria assumint diverses responsabilitats fins a formar tot un equip de cuiners. En Josep Florenza va ser també l'impulsor del servei de bar i restaurant de la primera piscina municipal, fins que, finalment, es va decidir a engegar Cal Rosset, l'any 1964. Li agradava acollir i fer content a tothom amb la seva cuina i estava també al capdavant de tot el procés: des de la compra de productes, al servei i conversa a la taula amb els clients.
Al rovell de l’ou
El relleu el prendria la seva filla Anna que junt amb l'Amat de Sans, l'any 1992, encaraven la darrera reforma del local. Fins poc abans encara s'hi podien veure pintats al vidre amb aquell disseny i colors característics, alguns dels plats de cuina casolana que oferia.
Enclavat al rovell de l'ou de la vila termal, a tocar del casc antic, Cal Rosset esdevé un lloc imprescindible per badar davant de la portalada barroca de l'església de Santa Maria, i per convertir-se en espectador de luxe del tràfec humà tant de turistes despistats com especialment el d'autòctons, que mantenen el seu codi de llenguatge “rossetià”. En especial a les tertúlies a l'hora del cafè, a cops abrandades, sempre iròniques, on sovintegen les bromes però la sang no arriba al riu.
Carpeta Parada i fonda... de tota la vida
