El Centre, el Parque... Cal Parquero
L'antiga fonda de la Roca del Vallès va tenir cinema i sala de ball i des de fa 136 anys s'hi cuinen tota mena de plats i d'històries locals
Vicenç Relats
(text i fotografies)
Al llarg dels seus 136 anys d'existència, les parets i les taules de l'antiga fonda de Cal Parquero de la Roca del Vallès han estat un testimoni notarial de la vida d'aquest poble que contemporàniament ha vist com el seu nom s'associava a una presó –la de Quatre Camins– i a un centre comercial –La Roca Village. És clar, però, que la vida quotidiana de la Roca va molt més enllà d'aquestes destacades infraestructures, que al seu dia van aixecar prou polèmica.
De fet, la sonada oposició que la presó va generar a la Roca a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta es va covar en bona part a Cal Parquero, ja que el seu titular de llavors, Joan Pujol i Alabau, va ser el president de la coordinadora que va liderar el moviment “Presó a la Roca, no”. Això, sens dubte, el va impulsar a ser elegit alcalde –entre 1983 i 1995, primer pel PSC i després per CiU–, encara que fos durant el seu mandat quan es va construir la presó, finalment més lluny del centre urbà del que es preveia. “No hi va haver manera d'evitar-la, però almenys vam aconseguir triar el lloc”, admet 30 anys després.
I, segurament, tampoc no són aliens a la capacitat de teixir complicitats que li donava estar darrera de la barra de Cal Parquero el fet que, abans de ser alcalde, Joan Pujol ja hagués estat president de l'Associació de Veïns la Roca Centre, vicepresident del Club d'Handbol la Roca i de la Penya Blaugrana. Poc després d'accedir a l'alcaldia, a mitjans dels vuitanta, l'establiment va tancar dos anys perquè l'alcalde fondista “no donava a l'abast amb les dues feines”.
Cinc generacions
Fundat l’any 1882 i actualment regentat per la cinquena generació de la família Pujol –Meritxell Pujol i Albert Macias–, Cal Parquero és un establiment que, com tots els que acumulen tants anys, s'ha anat transformant en els usos i serveis. Perquè havia tingut una desena d'habitacions, cinema, sala de ball i havia estat el local que durant bona part del segle passat centrava la vida roquerola. Just al seu costat hi havia la botiga La Confiança, que era carnisseria, pastisseria i estanc, tot alhora.
Una reforma integral de l'edifici feta el 1995 va donar a l'establiment les dimensions i prestacions actuals, que li van reduir l'espai amb la construcció d'un bar-restaurant nou de trinca allà on abans hi havia el menjador de la fonda, mentre que els altres espais de l'antic hostal avui són ocupats per oficines bancàries i per la casa dels propietaris. També va ser llavors que es va canviar de nom i es va començar a dir oficialment Cal Parquero. Fins llavors, es deia El Parque i per això els amos eren coneguts com els parqueros i de la casa se'n deia cal Parquero. “Vam aprofitar per posar-nos tal com se'ns deia i amb el nom en català”, explica Joan Pujol, quarta generació al front de l'establiment, que n'ha passat les regnes a una de les seves filles, encara que la seva esposa, la Roser Armengol, continua sent-ne la cuinera, fidel a la cuina casolana del país i als esmorzars de forquilla, que s'hi serveixen cada dia, tret dels diumenges, el dia que tanquen.
Estiuejants més modestos
Als seus 71 anys, Joan Pujol continua sent la memòria viva d'una fonda que van fundar el seus besavis –Jaume Vallhonesta i Teresa Canet–, inicialment a una cantonada més amunt, el 1879. Va néixer dient-se El Centre i tres anys després es va traslladar a l'adreça actual, on es va dir El Parque, ben a peu de l'antiga carretera de Mataró a Granollers, que era parada obligada dels carros que anaven al mercat dels dijous.
Dels anys cinquanta als seixanta del segle passat la fonda va rebre molts estiuejants de Barcelona, que arribaven a Granollers amb tren. “Aquí els estiuejants eren més pobres que els dels pobles que tenien tren, com la Garriga o Cardedeu, i n'hi va haver que després s'hi van fer casa”, recorda Joan Pujol. “Eren famílies en què la mare i els fills venien els tres mesos d'estiu i el pare els caps de setmana”.
Cap a finals dels seixanta la fonda també va allotjar molts obrers que treballaven en la construcció dels túnels per canalitzar l'aigua del Ter (del pantà de Sau) cap a Barcelona, que van portar molts treballadors al poble i en altres dels voltants –Palautordera, Llinars, Cardedeu, Vilanova...– alguns dels quals s'hi van quedar. “Les obres dels túnels van durar cinc o sis anys i des de la fonda havíem de buscar allotjament per a més de cent persones, que anaven a habitacions de cases del poble”, indica.
A mitjans dels setanta a El Parque va tancar les habitacions perquè ja no hi havia l'antiga demanda i, si de cas, caldria transformar del tot l'establiment per convertir-lo en un hotel d'acord amb els temps moderns. Llavors, les habitacions en desús van rebre utilitats tan singulars com acollir la seu de la penya de l'Espanyol al poble que, tenint com a propietari un culer i vicepresident de la penya blaugrana com Pujol, en aquell moment va fer parlar molt.
Carpeta Parada i fonda... de tota la vida
