Bar Vilarrubias, tota una vida retratada

Obert cap al 1900, tres parelles de la mateixa família han portat aquest bar restaurant sabadellenc des del 1957

Cesc Prat Fernàndez (text i fotografies)

Situat al carrer de Vilarrúbias de Sabadell, aquest bar restaurant va obrir cap al 1900 i es va traspassar tres o quatre vegades fins que, el 1957, el va agafar la família que encara el porta. En Josep Flaquer Pujades i la Mercè Solanot Talavera tenien un tros a l’Ametlla del Vallès, però una forta pedregada i una molt mala collita els va empènyer a agafar els trepans, canviar de banda vallesana i encarregar-se d’aquest bar del centre de Sabadell. Coneixien l’ofici i van pensar que la nova feina no els seria difícil. En aquell moment era un “bar de senyoretes”, puntualitza la Rosa, i això el seu sogre ho va tallar de cop.
La parella s’entenia bé. La Mercè a la cuina i en Josep a la barra –ajudats pels seus tres fills: Fernando, Rosa i Mercè, van començar a treballar més hores que un rellotge per servir esmorzars i dinars a tothom qui venia: guàrdies civils de la caserna que hi havia a tocar, obrers de cal Balart i de les fàbriques dels voltants –hi havia quatre indústries de lleixiu a la vora–, veïnat i fins i tot treballadors de baix el riu, com ara els de ca la Daniela o els dels Nois Boixons. Tenien competència, com per exemple el bar l’Alhambra del carrer de la Salut, però hi havia feina, eren molt treballadors i no tancaven cap dia de la setmana. La Rosa i en Josep expliquen que llavors a la plaça del Taulí s’hi instal·lava la fira de Festa Major i allò era un no parar. Diuen que una vegada a casa es van estar tres dies seguits sense tancar, perquè la clientela anava canviant: si de dia servien les famílies, a la nit eren els firares els que venien a fer el mos. També recorden que en una ocasió es va escapar un toro que els de la fira tenien tancat una mica més amunt. Els clients, que seien tranquil·lament a la seva terrassa, es van haver d’amagar a corre-cuita on van poder perquè no els envestís la bèstia. Eren temps en què els treballadors es podien quedar a dormir al pis de dalt, si ho necessitaven.

Tota la tarda amb un cafè
Amb els anys, el fill –Fernando Flaquer Solanot– també va entrar al negoci i el 1974 es va casar amb M. Rosa Espinasa Puig, originària de Samalús. Va ser la segona parella de la família que van portar el Vilarrubias. Servien menjar casolà: vianda, gra, sardines, macarrons, amanida verda... A en Fernando li agradava caçar, per això va introduir la caça a la carta i encara ara, quan n’hi ha, s’hi pot menjar senglar. Aleshores ja feien festa el diumenge. Més endavant, cap als anys setanta van fer reformes al local: van canviar les finestres i van enrajolar les parets. Així és com podem veure l’establiment avui, sinó que hi han anat afegint fotografies de ciclistes a les parets.
I va arribar el torn de la tercera generació. Ara és Josep Flaquer Espinasa qui encén els fogons, ajudat per la seva dona, M. Antonia Téllez Macías. En Josep ha après l’ofici a casa des de petit i, a més, ha estudiat de tècnic professional en cuina a Barcelona. Li reca no haver sortit a veure món abans d’agafar les regnes del negoci, però ara ja se li ha passat l’arròs: té un fill petit. Manté els suculents esmorzars de forquilla i ganivet que sobretot el dissabte fan les delícies a comensals que treuen el ventre de pena, però ha innovat i avui el menú del migdia conté plats més elaborats a un preu ajustat. Tanmateix, els ha de combinar, perquè, si no, la clientela veuria un salt massa gros i potser es queixaria. El seu avi s’indignava als anys seixanta amb la clientela que passava tota la tarda del diumenge –o els vespres– mirant TV1 al bar i consumint, només, un trist cafè. Ara, el televisor està contínuament engegat, però només s’hi veu “la nostra”.
Bar Vilarrubias,  tota una vida retratada

La família Flaquer acompanyats de cambrer, cuiner i amic el 1958. Foto: Arxiu família Flaquer.

En Josep amb dues filles, un nebot i la mare a la porta del bar. Foto: Arxiu família Flaquer.

La façana del Vilarrubias, que dóna al carrer del mateix nom.

Una imatge ben plàcida de la sala amb els parroquians.

Caramelles i ciclistes tot l'any

Al Vilarrubias cada dissabte s'hi apleguen cantaires de la Societat Coral Estrella Daurada, que hi fan el tec i repassen un parell de caramelles, tant si és Pasqua com si és Nadal. D’ençà que, cap als anys noranta, va plegar el bar de la Penya Ciclista Arraona –que tenia la seu al mateix carrer–, també hi sovintegen els ciclistes. Sobretot el dissabte al matí. Hi fa molt que el Fernando era un gran aficionat a la bicicleta i fins va incitar el seu fill Josep a córrer, tot i que el noi no es va voler professionalitzar. En són testimoni les diferents fotos que engalanen les parets del local.
Un client assidu és Albert Sant i Alentà, que hi esmorza quatre dies per setmana. Va ser ciclista professional entre 1952 i 1964 i va mantenir un taller de bicicletes ben a la vora, al carrer de la Salut. Era fill de Pere Sant i Cirera –que de Salo, al Bages, s’havia establert a Sabadell precisament perquè hi havia un velòdrom– i germà del també ciclista Pere Sant, mort d’accident de motocicleta amb 24 anys. Al Vilarrubias hi esmorzava un dimecres cada mes Miquel Poblet, fill de Montcada i Reixac, considerat el millor ciclista català de tots els temps.

Clients assidus del Vilarrubias. El de davant a l'esquerra és el ciclista Albert Sant.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara