Bar Vilarrubias, tota una vida retratada
Obert cap al 1900, tres parelles de la mateixa família han portat aquest bar restaurant sabadellenc des del 1957
Cesc Prat Fernàndez
(text i fotografies)
Situat al carrer de Vilarrúbias de Sabadell, aquest bar restaurant va obrir cap al 1900 i es va traspassar tres o quatre vegades fins que, el 1957, el va agafar la família que encara el porta. En Josep Flaquer Pujades i la Mercè Solanot Talavera tenien un tros a l’Ametlla del Vallès, però una forta pedregada i una molt mala collita els va empènyer a agafar els trepans, canviar de banda vallesana i encarregar-se d’aquest bar del centre de Sabadell. Coneixien l’ofici i van pensar que la nova feina no els seria difícil. En aquell moment era un “bar de senyoretes”, puntualitza la Rosa, i això el seu sogre ho va tallar de cop.
La parella s’entenia bé. La Mercè a la cuina i en Josep a la barra –ajudats pels seus tres fills: Fernando, Rosa i Mercè, van començar a treballar més hores que un rellotge per servir esmorzars i dinars a tothom qui venia: guàrdies civils de la caserna que hi havia a tocar, obrers de cal Balart i de les fàbriques dels voltants –hi havia quatre indústries de lleixiu a la vora–, veïnat i fins i tot treballadors de baix el riu, com ara els de ca la Daniela o els dels Nois Boixons. Tenien competència, com per exemple el bar l’Alhambra del carrer de la Salut, però hi havia feina, eren molt treballadors i no tancaven cap dia de la setmana. La Rosa i en Josep expliquen que llavors a la plaça del Taulí s’hi instal·lava la fira de Festa Major i allò era un no parar. Diuen que una vegada a casa es van estar tres dies seguits sense tancar, perquè la clientela anava canviant: si de dia servien les famílies, a la nit eren els firares els que venien a fer el mos. També recorden que en una ocasió es va escapar un toro que els de la fira tenien tancat una mica més amunt. Els clients, que seien tranquil·lament a la seva terrassa, es van haver d’amagar a corre-cuita on van poder perquè no els envestís la bèstia. Eren temps en què els treballadors es podien quedar a dormir al pis de dalt, si ho necessitaven.
Tota la tarda amb un cafè
Amb els anys, el fill –Fernando Flaquer Solanot– també va entrar al negoci i el 1974 es va casar amb M. Rosa Espinasa Puig, originària de Samalús. Va ser la segona parella de la família que van portar el Vilarrubias. Servien menjar casolà: vianda, gra, sardines, macarrons, amanida verda... A en Fernando li agradava caçar, per això va introduir la caça a la carta i encara ara, quan n’hi ha, s’hi pot menjar senglar. Aleshores ja feien festa el diumenge. Més endavant, cap als anys setanta van fer reformes al local: van canviar les finestres i van enrajolar les parets. Així és com podem veure l’establiment avui, sinó que hi han anat afegint fotografies de ciclistes a les parets.
I va arribar el torn de la tercera generació. Ara és Josep Flaquer Espinasa qui encén els fogons, ajudat per la seva dona, M. Antonia Téllez Macías. En Josep ha après l’ofici a casa des de petit i, a més, ha estudiat de tècnic professional en cuina a Barcelona. Li reca no haver sortit a veure món abans d’agafar les regnes del negoci, però ara ja se li ha passat l’arròs: té un fill petit. Manté els suculents esmorzars de forquilla i ganivet que sobretot el dissabte fan les delícies a comensals que treuen el ventre de pena, però ha innovat i avui el menú del migdia conté plats més elaborats a un preu ajustat. Tanmateix, els ha de combinar, perquè, si no, la clientela veuria un salt massa gros i potser es queixaria. El seu avi s’indignava als anys seixanta amb la clientela que passava tota la tarda del diumenge –o els vespres– mirant TV1 al bar i consumint, només, un trist cafè. Ara, el televisor està contínuament engegat, però només s’hi veu “la nostra”.
Carpeta Parada i fonda... de tota la vida
