Esmorzant una orella de porc

L'octogenari Bar Catalunya de Sant Cugat manté la mateixa barra, taules de marbre i peus de fosa des de 1931

Domènec Miquel (text) , Vicenç Relats (fotografies)

És força curiós que una ciutat mil·lenària com Sant Cugat, que ha sabut conservar el seu patrimoni monumental, en canvi hagi deixat perdre el seu saber gastronòmic secular. No ens resta cap d’aquelles velles fondes i cases de menjar que tenien arrels profundes en el passat. La Fonda Garriga, per exemple, trobava els seus antecedents en l’antic hostal d’en Sala, un occità mestre de cases del segle xvi que complementava el seu ingrés llogant un parell de cambres, mentre la dona trastejava entre cassoles i fogons. O la tant enyorada Fonda Tadeo, (“Cal Tadeiu”) on anava el doctor i assagista Gregorio Marañon en les seves visites a Barcelona per degustar uns deliciosos peus de porc. La manca de relleu generacional que volgués seguir la tradició i l’especulació immobiliària en una població que en cinquanta anys ha passat dels 10.000 als 90.000 habitants, han trencat moltes continuïtats.
Fa un temps, parlant amb un mantenidor de les tradicions locals, li proposava de recollir allò que en Josep Pla en deia “el que hem menjat”. Ho va trobar una ximpleria: "menjaven el mateix que Sabadell o Granollers", em deia. I no és ben bé així. Cada àvia tenia les seves pròpies receptes que li donaven un toc especial a un mateix plat i el convertien en una singularitat. La popularització dels llibres de cuina ens ha portat a un menjar més estandarditzat, a despit que a la cuina sovint cal improvisar un xic. La modernitat ens ha fet perdre molts plats pel camí. En “Secardet”, un traginer de generacions reconvertit en camioner, un dia en trobar-se un amic pel carrer li deia: “Vaig de pressa a esmorzar a casa, que la dona m’ha preparat una orella de porc amb mongetes del ganxet”. Digueu-me, qui esmorza una cosa semblant, avui?

Tapes, beures i vermutets
A desgrat del que he dit, si arribeu a Sant Cugat en ferrocarril, en sortir de l’estació us trobareu amb un dels establiments emblemàtics de la població. Es tracta del Bar Catalunya. Fundat el 1931 en un edifici racionalista, llavors nou de trinca. Just va ser l’any que la revolució va rebatejar la vila amb el nom de Pins del Vallès i davant el bar el Comitè antifeixista va plantar-hi dos pins simbòlics arrencats del bosc a corre-cuita, que naturalment es van morir. I també els altres dos que els van substituir. I dos pins més, encara.
Amb prop de 85 anys, segueix havent-hi la mateixa barra, les mateixes taules de marbre i peus de fosa, la mateixa nevera de portes de fusta envernissada, la mateixa família Belda servint els clients. Les llistes de tapes continuen escrites amb pintura blanca a la vidriera d’entrada. Ha estat un bar de pas, de gent que el matí s’atura a fer un cafetó o un tallat abans d’agafar el tren; de tapes i vermutets al migdia; de cerveses de capvespre. Però també de clientela fidel, d’aquella que no demana, perquè el cambrer li serveix sense preguntar.
Rudoldf Hasler, el gran pintor hiperealista suís afincat a la ciutat, hi anava cada dia amb puntualitat de cronòmetre i al seu entorn es generava una petita tertúlia. La ubicació del bar davant de l’estació n’ha fet un punt de trobada, on quedar amb algú que ve de fora, però també de reunió informal d’estudiants que van i vénen, que fan un mos a mig mati o a mitja tarda. Un lloc on a copia de coincidir, acabes parlant amb un desconegut, on fins i tot al matí els bevedors apressats de cafè comenten les portades dels diaris i acaben lligant amistats.
Esmorzant una orella de porc

Una imatge exterior del Catalunya.

Emma Vilarasau a la barra del bar amb els refrigeradors autèntics, en una entrevista per a Vallesos. Foto: Màrius Gómez.

El Catalunya amb clientela fent un cafè.

El Mesón, lloc de trobada i tertúlies cèlebres al llarg de 50 anys

Un segon establiment amb pedigree és El Meson, a la plaça d’Octavià. Més modern, va obrir portes el 1964, poc després d’una reforma integral de la plaça i just fa un any ha celebrat el cinquantenari. El 1968, la facultat de lletres de la Universitat Autònoma començava les classes al monestir i El Mesón, de la mà de la Carmen Rojo, en va esdevenir el bar i restaurant oficiós. Mancats de despatx propi, professors hi citaven alumnes, mentre altres hi organitzaven tertúlies on es comentava el que no es podia dir a les aules.
Sens dubte, la més famosa i mitificada va ser la d’en Gabriel Ferrater, però no pas l'única. Les tertúlies, una bona teca i l’acurat servei d’en Mariano en van fer un punt de referència més enllà de població, no sols gastronòmica, sinó també intel·lectual. Si al que hem dit hi afegim la seva situació davant el monestir, no ens pot estranyar la seva popularitat per ser un lloc on quedar. Després ha passat per altres mans, no sempre del tot afortunades que el van abocar a una etapa de decadència. En Xavier Vendrell, el nou propietari, l’ha reflotat amb un servei excel·lent, una exquisida i ben cuinada varietat de tapes i un magnífic menú diari. Altra volta, totalment recomanable.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara